LA LLUNA LA PRUNA
Com ve sent habitual aquests dies, fa un dia que convida a sortir. La
imponent Sagrada Família està envoltada, com cada dia, per centenars de turistes
que erosionen l’edifici a cop de clic clic clic. Són les dotze del migdia. Uns
metres enllà, a la biblioteca Sagrada Família, comença el primer acte del dia,
La Lluna la Pruna, un espectacle d’ombres visuals dirigit a nens i nenes de 0 a
5 anys. Sala d’actes. Nens que es troben, són les seves primeres trobades
socials. Alguns molt petits s’acomoden al falda dels pares, d’altres
investiguen l’anatomia equilibrista de la cadira. L’espai consisteix en la zona
del públic, la pantalla de projecció que actua com a frontissa i, darrera seu,
una taula amb utensilis varis on els responsables de l’espectacle, Mercè Framis
i una altra dona que l’ajuda, realitzen els muntatges en viu, combinant imatges
en transparència amb les mans i els contrallums, generant així els jocs d’ombres
i moviments que queden plasmats a la pantalla, juntament amb els dibuixos. El
que seria un muntatge d’ombres xineses.
L’acte consisteix, doncs, amb visuals
que són punt de partida per introduir cançons infantils populars: ‘Sol, solet’,
‘Cargol treu banya’, ‘La gallina ‘purricana’’, ‘La lluna, la pruna’, etc. També
hi ha música de fons, basada en instruments de joguina (una mica –i per
entendre’ns– a la manera de Pascal Comelade) i les veus de les protagonistes,
que els hi serveix tant per explicar els contes com per posar so a allò que hi
passa, per exemple el so del mar en el moment que a la pantalla apareix un
peixet que vol viatjar: “peix peixet, de la canya de la canya, peix peixet de
la canya al sarronet”. Un nen a quatre grapes decideix anar-se’n a explorar pel
seu compte, s’alça, sembla que vol pujar a la zona de l’escenari però al final
es conforma mirant-s’ho, bocabadat vagin a saber perquè.
Un cop a fora, amb la llum del dia,
Barcelona segueix girant a la seva sintonia: guirigall, un comiat de soltera,
gent amunt i avall.
***
LLUNÀTICS: POESIA I NIT
Ja de tarda toca enfilar ciutat amunt
fins el planetari del CosmoCaixa, on es celebra el recital ‘Llunàtics: poesia i
nit’, amb la participació dels poetes Màrius Sampere, Enric Casasses, David
Castillo i Núria Martínez-Vernis. Quan l’Apuntador arriba ja hi ha cua. Es veu
que hi ha tanta demanda que sembla que hi haurà gent que no podrà entrar. Justament
avui és ‘La nit de museus’ i sembla que la gent està més predisposada a moure-s’hi.
La sala és plena a vessar. Els poetes a l’escenari estan preparant lots i
llumetes amb les que llegiran. Escolto Màrius Sampere que li diu al codirector
de ‘La Setmana’: “he fet un poema especial per a l’ocasió”. S’apaguen els llums
i s’encén el cel del planetari, blau fosc, mentre apareixen estrelles i el sol
i la lluna, que van girant a poc a poc. L’Apuntador no pot veure el quadern on
escriu. Ho intentarà a cegues, tirant de palpa i mala lletra. Sam Abrams
presenta l’acte. Introdueix el públic a la temàtica nocturna de la poesia i en
fa quatre pinzellades seguint la tradició que ha tingut en la literatura. Tot
plegat, antic com l’anar peu tot i que, remarca, “va ser sobretot a partir del
Romanticisme que el tema es va fer insistent i transversal en tota la
literatura”. Després de llegir un parell de poemes de temàtica nocturna, és el
torn del primer participant, Màrius Sampere.
Moment de la presentació de l'acte
Sampere ens explica que el primer
poema que llegirà està escrit expressament per aquest acte i que, de fet, més
de la meitat de tota la seva obra l’ha escrita a la nit. Comença: “un dia, no
sé quin, la nit es va perdre i jo la vaig trobar als meus ulls”, “érem tan
feliços, com foscos i desconeguts”, “desfent el camí de les estrelles, tornàrem
cap a casa”, i segueix. Les estrelles del planetari van girant, a poc a poc. Sampere
llegeix amb energia, vocifera amb gola i braços: “tot un cel ferit d’immensitat
per un plat a taula”, “tot un cel i morir, i morir, i no saber, no saber, si un
ou o una castanya”.. Ara pel meu tros de cel del planetari hi passa la Lluna. “I
cap resposta no s’alci de la terra, llevat d’una flor”. Aplaudiments. És el
torn d’Enric Casasses: “quan em van dir que la cosa anava de ‘llunàtics, poesia
i nit’, vaig trobar que era un excés d’informació, i he triat només la nit.
Riures del públic. Comença Casasses, que es posa dempeus per llegir. Una una mà a la butxaca del darrera, amb l’altra orquestra: “veure és dir poc, quan ha pres cos l’espai
de les estrelles concentrat en quatre pams”. Ara el cel és més negre. Llegeix ‘El pallasso de la tradició’: “me’l
paralitzen d’espant perquè sàpiga el seu lloc. Se’n recorda de Thomas Hardy: “el
seny estret d’algú que vol escriure un llibre en un món com aquest” i avança: “li
he fet obrir els ulls a la nit perquè em veiés”. Ara Casasses entona un poema
rimat i David Castillo, assegut, el segueix amb la mà. L’univers giravolta orbitant
damunt els nostres caps, ara torna a passar el sol amb les estrelles però aquí
mai no es fa de dia. Aplaudiments. L’Apuntador divisa alguna cosa semblant a una
galàxia, o és una nebulosa? Se’ns cruspirà l’univers? És el torn de David
Castillo: “ara és un compromís. Després d’aquests dos cracks ve la barriada.” I
afegeix, enfoteta: “tan lluitar per tantes coses i finalment estem aquí a La Caixa,
oi?”. La gent riu, alguns callen en plan:
s’ha passat o què? Castillo continua: “un amic anarquista de [aquí l’Apuntador
no s’entén la lletra] em va dir: els bancs estan per atracar-los”. Riures i
silencis. Un lleu i breu aplaudiment del fons de la sala. Castillo
continua: “sortint-me del tema tan sovint com faig, en la meva condició de
llunàtic”, faré un poema que no té a veure amb els temes que avui es proposen i
“que és el pròleg de les xorrades que us diré”. I comença: “com si la
malastrugança fos cap caprici”, gitanos i “fulanes eslaves”, supermercats i
recollidors de xatarra. “Un poema que
no és sobre la nit però sí d’aquells que no poden somiar”, afegeix. “Plaça
Reial, el més semblant al pati de ‘La model’”, “fereixen haixix amb la mirada”,
“pul·lulo desconcertat com un colom dins el Metro”.
Postal del Planetari de nit. Els poetes, fent coses.
Ara s’atura un moment, mira
el seu voltant i afegeix: “és per adormir-se realment, això. Aquí no necessites
el Vàlium”. Riures. “Com anem de temps? Ni puta idea, no?” Riures i silencis. Segueix llegint: “l’idioma
oficial és una màscara [...]”, “fins i tot les fantasies més èpiques tenen i
revers ridícul, d’experiment”. Pregunta pel temps i decideix deixar-ho aquí.
Aplaudiments. I és el torn del darrer participant, Núria Martínez Vernis: “la
imaginació és tova”. La seva veu trencada, entre naïf i ionqui, com sortint d’un
lloc fondo i inconcret, que sempre es sabrà fora de joc. “Ha deixat una
plenitud que no atipa”, “els monstres, que creen tinta quan els falta sang”. S’aixeca.
Diu que explicarà una historieta, un conte, qui sap pas. Baixa de l’escenari,
volta, ara és ella l’astre que es mou al voltant del públic: “amb el doble fil
de l’agre dir-me”, es passeja, ara adopta un to més teatral, histriònic, amb
veu a cavall de vella boja i de nena posseïda, modula i canta com si estigués
al menjador de casa seva. “El dir sí, que es ròdol de l’ineludible no”, “deixondir...
de... di di...”. De tots els apunts presos amb la foscor, l’Apuntador només entén
aquest: “la indiferència és un grau”. A l’Apuntador se li ha acabat el bolígraf,
es pregunta, o és la foscor que s’empassa la tinta?. Martínez Vernís segueix,
ha tornat al seu seient. Es tanca el cercle, el ròdol deu seguir gravitant per
allà dalt en alguna banda. En el moment d’acabar, l’Apuntador servidor de vostès,
surt esperitat en busca d’un taxi per arribar a temps a l’Ateneu Barcelonès,
que acull l’acte ‘Rosa profunda: poesia i tango’. Al CosmoCaixa encara hi ha
molta gent. A fora fresqueja, cases senyorials, últims raigs de sol, anar avall
que fa baixada. Dins el taxi, el taxista esquiva cotxes talment un videojoc d’automobilisme,
peu avall, ziga-zaga, pim-pam. Oh, el Centre, oh, guirigall, oh,
plaça Catalunya Rambles endins! La nit ja hi formigueja.
***
A un bar proper l’Apuntador aconsegueix
que li preparin un entrepà de xoriço en un temps rècord i se l’emporta cap a l’Ateneu,
on ja hi ha cua per entrar. De fet, és una cua de gent que ja no podrà accedir a dins. La
sala d’actes que acull l’acte està plena a vessar. Els dos pisos de la sala. Flaira
a humanitat. A l’Apuntador li toca estar dret, acabar-se l’entrepà mig d’amagat. Unes senyores es queixen perquè no poden entrar, uns altres senyors reclamen que unes dones els
hi han pres el lloc. La gent de l’ICUB ha d’intervenir. El fotògraf, Pep Herrero, també corre per la sala. Més tard compartirem la rapissa de l’escala
per a descansar les cames una estoneta. Detecto encara dos fotògrafs més i un Càmera. L’espectacle que està a punt de començar dura una
hora i quaranta-cinc minuts. Poca broma, és gairebé el doble que els
espectacles habituals de ‘La Setmana’. Ben aviat, però veurem el perquè. A l’escenari, en
primer pla, asseguts a la tauleta rodona, Eduardo Braier (narrador i pianista) i
Claudio Frost (actor i ballarí). Al fons del mateix, Almut Wellman (que toca
el bandoneó (pels no iniciats com l’Apuntador, dir que el bandoneó és el nom del típic acordió que escoltem en els tangos)) i el guitarrista Esteban Vélez. Al fons a la dreta, el piano de cua i un micròfon de peu. S’apaguen
els llums. Entre el públic s’escolta algun “xxxtttt”, “xxttt”, hi ha algú que
discuteixe (sembla ser que pel seient). “Xxxxttt”, “xxxttt”, fa la resta
públic. Comencem. “Todo bien?” “Seguro?”, etxiba Claudio. “Si eso mañana
repetimos”, afegeix sorneguer. La gent riu. L’acte consistirà en un repàs cronològic
de la història del tango en clau poètica, des dels seus inicis fins a l’actualitat.
És a dir, moltes de les lletres dels tangos escollits es llegiran/declamaran en lloc de cantar-se. “El tango es un género músical popular que tiene: música, danza y
algunos dicen que es filosofia, también”, comença Eduardo, i: “los tangos hablan de los avatars
de la vida y alcanzan, a menudo, vuelo poético”, que toca totes les tecles de
la vida, no només l’amor. Se'ns explica també que els orígens del Tango són marginals, de llocs
com els arrabals i les ciutats
portuàries al voltant de Montevideo i Buenos Aires. I encara, que al principi
el tango era quelcom “alegre y pintoresco”. Tot plegat, subratlla, “como si
fuera una ópera condensada en tres minutos”. Eduardo segueix, recorda Machado “el
tango es una posibilidad infinita”. Cançó.
Els músics li foten. Surten els dos ballarins, Maia Surribas i Jorge Talquenca,
amb vestimenta elegant a la vegada que còmode, i deleixen el públic amb els
seus cops de fèmur i giravoltes arrapades, cos contra cos.
A la pantalla del fons apareixen projectades
fotos amb els artistes que els narradors van comentant: Borges, els pioners del
tango: el poetes Eduardo Arolas, Evaristo Carriego, Homero Manzi, Federico
García Lorca. Entre Eduardo el Claudio, que van dialogant talment una conversa
de bar, ens expliquen anècdotes de tots ells i ens el situen en el context. Val
a dir que els presentadors són un pou de coneixement. Eduardo fa unes
explicacions més extenses a la vegada que ponderades, se li noten taules, i
esdevé una espècie de ‘conta contes’. Claudio actua més aviat com la veu que l’interpel·la.
Entre explicació i autor citat, reciten poemes a banda i banda de l’escenari, fan
algun duo, Eduardo també toca el piano.
A cada poema, el bandoneó i la guitarra
l’acompanyen magistralment. Aquesta serà la dinàmica de l’espectacle. Cal
reconèixer-ho, damunt de l’escenari hi ha molt d’ofici. Apareixen més noms i
fotos a la pantalla de la sala: Carlos Gardel (El que canta per primera vegada
un Tango, el que pràcticament inventa la manera de cantar-lo, i del que també en
ens passen un vídeo on canta ‘Silencio’), Pascual Contursi (del que ens diuen
que va dir: “si cursi es lo que siente y canta el pueblo, entonces yo soy cursi”),
José Maria Contursi (autor de ‘La noche que te fuiste’), Cátulo Castillo (autor
de “El último cafè”), Samuel Linning (autor del tango ‘Milinguita’), Celedonio
Flores (“poeta rei de la mètrica, autor de innumerables éxitos”), Raquel Meyer
(que, ens comenten, va viure molts anys a Barcelona), Alfredo La Pera
(lletrista que va acompanyar Gardel en la seva trajectòria), Amado Nervo (poeta
mexicà en que La pera s’hi va inspirar, ens diuen, a pesar que a dia d’avui no
el recorda gairebé ningú). De tots elles històries i aventures la mar d’interessants
que aquí no puc transmetre per un límit d’extensió. L’acte resulta ser un
màster intensiu de tango, amics. “haremos también, aunque sea uno, si nos
permiten, un tango cantado”. Apareixen més fotos d’artistes a la pantalla, gent
com: Manuel Romero, Manuel Janés (que es veu que era Català, nascut a Manresa,
que va aprendre música a Montserrat, que va anar a Buenos Aires i es va
enamorar perdudament i ja s’hi va quedar). De fet a Argentina, diuen, és on hi
ha més famílies catalanes fora de Catalunya. Fins i tot hi ha una teoria uruguaia,
una de les dues teories sèries que hi ha al respecte, segons Eduardo Braier, que
diu que l’avi de Carlos Gardel era de Sabadell. Poema, música, aplaudiments. Més
música, ara només instrumental: piano, bandoneó i guitarra. Aplaudiments. Més
imatges: Enrique Santos Discépalo (que fa tangos de denúncia social. Recorden
allò de: “que el mundo fue, es y serà una porqueria, ya lo sé, en 506 y en el
2000 también”?), una foto de ‘el cafetín de Buenos Aires’. Més cançons: ‘Romance
de barrio’, tocada amb bandoneó i guitarra. Els dos músics vestits de negre,
ella amb una camisa que acaba pels braços acaba en transparència, lluent al cor
el que sembla un clavell vermell. El bandoneó talment un cuc recargolant-se,
esdevé un ball en si mateix. El guitarrista fa allò tan difícil de semblar que no
es noti que hi és. Aplaudiments.
Els músics, durant l'espectacle
I anem arribant al final. Imatges i records per
Enrique Cadícamo (en els seus tangos es pot veure la influènciat del poeta Rubén Darío, ens diuen), Juan Carlos Cobián, Homero
Expósito (se’n recorden del: “Era más blanda que el agua, que el agua blanda. [...]
Primero hay que saber sufrir, después amar, después partir, y al fin andar sin
pensamiento, perfume de naranjo en flor, promesas [...]”? Que el seu dia l’Apuntador va
descobrir aquí), Eledia Blazquez. Música, poemes. “Estamos llegando a la época
actual, y al final”, Aníbal Troilo, Horacio Ferrer, Piazzola, Julio de Caro. Arribem al final.
“Aún podríamos seguir muchas hores con el tango, [...] hemos dejado muchos poetes
importantes el el tintero”. Claudio Frost es situa al mig de l’escenari, barret
al cap, el micro a la mà. Els instruments de fons: “vengo con un poema y un
trombón a desevelarte el corazón”, “los locos inventaron el amor”, “locos, locos
todos!”, “loca ella, loco yoooo!!!”. Aplaudiments. Bravos. Per acomiadar-se, un
tango i una Milonga. Tornen a aparèixer els ballarins, ara vestits de gala.
Els dos ballarins durant els tangos finals
Les
seves cintures, els 'puntillons' de guitarra i piano, el moviment serpentejant
del bandoneó. El tango esdevé tot una sola peça, un sol engranatge,
flanquejant-se, flirtejant-se, com buscant l’encaix. Eduardo dóna les gràcies
als assistents, als directors i a la gent de l’ICUB i l’Ateneu Barcelonès.
Darrer ball, la milonga. Ara Claudio balla una estona amb la ballarina i al cap
d’uns moviments, cortès, li retorna al ballarí. Els ballarins s’hi esmercen,
tots dos un sol moviment, les seves cames juntes, blanc i negre, talment la
prolongació de les tecles del piano. La seva única cintura talment el bandoneó. Recordem les ensenyances de Zuangzi o, fins i tot, la del tango esmentat: “Y al fin, andar sin pensamiento...”. Tot encaixa, amics. Aplaudiments. Bravos.
Els protagonistes saluden, reverencien, surten i tornen a entrar. Aplaudiments.
D'esquerra a dreta: Esteban Vélez, Almut Wellman (parcial tapada),
Eduardo Braier, Claudio Frost, Maia Surriba i Jorge Talquenca
Gent que comença a desfilar. Decideixen fer un bis. Una única cançó,
instrumental. Ara l’Apuntador aprofita alguns llocs que han quedat algunes butaques buides per a poder seure. La cama movent-se al ritme de la música. Aplaudiments. Han estat gairebé dues hores. Cal
anar sortint. Ja saben, tornar a 'casa', escriure tot això. Descansar.
***
Rosa profunda: poesia i tango. S’ha notat el 'savoir faire' dels artistes, la seva professionalitat, l’amor que senten pel Tango i tot allò que representa. Un luxe tu. L’Apuntador enfila Rambles
enllà, Raval endins. És ‘La nit del museus’. La plaça del Macba plena de gent, skaters,
bmx, cerveses i demés. La gent pujant i baixant per les escales del Macba semblen formiguetes fent i desfent camí. Un skater jove, tindrà uns quinze anys, salta
les escales de la plaça i clava un 'nollie frontside flip' i un 'big-speen flip' tot d'una tirada. Deunidó, pim-pam. Aplaudiments també. L’Apuntador avança Raval endins, carrer
de la Cera. Els de Bcn neta netegen i reguen alguns vianants. De sobte, dos jovenets
adolescents es posen a corre i arremeten contra un home circulant amb la bici de Bicing, aparentment perquè sí. Se li llancen al damunt bastant salvatgament, ‘patada huracanada en tota regla'. Algú alça
la bici: la roda ara fa una corbatura de quaranta- cinc graus, l’home s’aixeca i s’ho mira destirotat, entre irat i absent. La gent s’acosta, els adolescents encara hi deuen ser però ja no em queden a la vista... A saber d’on ve l’assumpte de tot plegat. En fi. Més
endavant, bosses d’escombraries escampades pel carrer. L’ambient és una mica de
jungla on pot passar qualsevol cosa, ja saben, per bé i per mal. Oh, adusta ciutat comtal esmussada en tal mosaic! Oh, entranyes que eixiu a prendre la fresca per a
poder tocar l'ala la nit. Però toca anar a dormir. Demà –per avui– seguirem. El penúltim dia de 'La Setmana', ja. Aprofitin el dia. Mirin el programa i facin-se
la seva agenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada