4. Ens calen noves formes? / Finestres: poesia i edició. / Cançons i poemes amb Pau Riba.

TEATRE AKADÈMIA

Pulula una tarda de vent i pol·len pels carrers de Barcelona, d’al·lèrgia i aixabuiros. Al bus, arriben alenades de la fortor de vell de la que devia parlar Ferrater. M’he abrigat poc, abans, en canvi, feia calor... La primavera tu. L'APuntador arriba puntual. Unes quinze persones assisteixen al Teatre Akadèmia, on es presenta 'Ens calen formes noves?', un espectacle força singular on es vol casar/contraposar l’obra La gavina, d’Anton Txèkhov, amb els poemes d’Aleksandr Blok. En paraules de Sam Abrams: “volem parlar d’un moment de la història del teatre, de quan arrenca la modernitat”, així, “tractarem el punt de partida del teatre modern amb una taula rodona”. Comptem també amb la presència de dos actors, l’actor-poeta Elies Barberà i l’actriu Enka Alonso, de l'escriptor, director i traductor de Txèkhov i Blok, entre d’altres) Joan Casas, que ha vingut amb xancletes i del director de l’obra La gavina (que s’ha estrenat al mateix Teatre Akadèmia), Boris Rotenstein, lluint cabell blanc llarguet i ulleres de vidre gruixut. 

D'esquerra a dreta: Boris Rotenstein, Joan Casas, Sam Abrams i Elies Barberà

La sala fosqueja, il·luminada només per uns llums indirectes a la zona de la 'Taula rodona', que consisteix en quatre cadires al mig de l’escenari, de cara el públic. Sam Abrams, que presenta l’acte, li passa el torn a Boris. Aquest etziba, entre divertit i impàvid, que com que ell és el director, ho canviarà tot, començant per l’ordre. "Sorpresa!", diu. Li passa el torn a Joan Casas, que ens explica que, de fet, les traduccions que ha fet del rus les ha fet amb Nina Avrova, que és ella la que sap rus, a més de parlar un català casi com de Vic, ens avisa. “Un tradueix, l’altre ho adapta i tots dos junts revisem el resultat”. Entrant en les traduccions, ens aclara que ell distingeix dues llengües dins d’un mateix idioma: la de polis (això és: l’estàndard) i la de la tribu (això és: la que aprens de petit, la dels jocs i els embarbussaments, allà on roman el geni profund de la llengua). La musicalitat i ritme de la poesia, és clar, aniria per aquesta banda. Parlant sobre la traducció de Blok, afirma: “La Nina en donava el sentit i ho cantava.” Casas resalta el caràcter seminal del Simbolisme com a llavor per a tots els Ismes que eclosionaran en el segle XX, i que és una mica d'on partiran avui. Casas continua: “a La gavina és on es troben Thèkhov i Blok, el punt de partida de l’obra que el protagonista posa en escena dins de l’obra”. Aquí Boris s'hi afegeix, tot afirmant que el personatge principal de La gavina, el poeta Tréplev, s’hauria convertit en el mateix Aleksandr Blok.

És el torn de Boris, que comença la seva particular retòrica (docent en un sentit diguem-ne socràtic, que busca fer reaccionar l’espectador): “Qué hacemos nosotros todos?”, pregunta al públic. Vol que que respongui, ja que, segons ell, l’acte el fem entre tots: “viure”, “transformar-se”, “participar”, responen alguns. “Mmmhh... correcto, pero no todos lo hacen”, reprèn Boris. “Estimar?” “Mmhhh.. no todos lo hacen”. “Morir?” “no es hacemos, es acabamos de hacer”, respon ara amb el seu català que russeja. “Es tan difícil porque és tan invisible...”, “respirar?”, etziba algú des del públic.  “Exacto!!!, vocifera Boris. “Empezamos a saber que respiramos solo cuando tenemos problemas”, i afegeix: “todos hablamos nuestro idioma y no lo pensamos. Hablar en tu propio idioma es cosa natural como respirar”. Tot això ens ho explica perquè “hay otra manera de hablar, más alta. Es la poesia”. “la prosa és nostra quotidianitat, poesia és cosa anormal, grande, sobrenormal. Poesia es don. No creáis los que sacan y venden muchos libros, no són poetas”. Tot això ens ho explica per a poder concloure que “teatro dramático en poesía és lo más grande”. Boris reposa les mans als genolls, de quan en quan pentina l’aire amb la mà la dreta com per donar èmfasi a les paraules. “Hemos intentado hacer espectáculo donde podemos volar. Y ya està. No voy a decir nada más”. Per acabar explica que Thèkhov, deu anys abans, va materialitzar a la seva obra al poeta Blok, sota el personatge Tréplev. Abrams afegeix: “tenia que aparèixer perquè ja havia estat anomenat”. Ara Boris es reclina a la cadira, s’hi posa bé. Veureu que la seva conclusió tornarà a aparèixer al torn de preguntes.

I és el torn d’Elies Barberà, que llegeix/declama alguns dels poemes: “la pressió eterna no ens espanta gens”, “la resplendor ja arriba, tinc una por que tu seràs una altra imatge”. En total quatre poemes de caire descriptiu que, tot just llegits, Boris Rotenstein enganxa, com si es tractés d’un relleu atlètic, amb la versió en rus. Entona bé, la música diguem que li flueix natural. Llegeix ell darrer poema que ha llegit Barberà i un de nou. Sona un mòbil un instant. Acaba i ara és Barbarà qui li pren el relleu llegint la traducció en català del poema “El falcó”.  

L'actriu Enka Alonso, en un moment de l'acte

I entra a escenari Enka Alonso des d'un dels laterals del fons. Va vestida amb un vestit blanc estètica segle XIX, que emfatitza la sensació de desequilibri de l’assumpte. Recita amb gest histriònic buscat, histèric: “els cossos de tots els éssers [l’Apuntador no s’entén la lletra de l’apunt]  s’han dissolt en pols, però totes les seves ànimes s’han fusionat en una sola”, puja i baixa el to de les veus que va intercalant, variant dels greus als  aguts amb candidesa sinistre, amb variacions i canvis de ritme que passen de la declamació i el balbuceig al cant [segur que els experts del teatre tenen noms i adjectius concrets per a explicar-ho millor]: “universal: sóc jo, sóc joooooo... i m’en recordo de tot, de toooooot”, “un cop cada cent anys descloc els llavis per parlar però ningú sent la meva veu”, “el diable: veig els seus terribles ulls de porpra”. Acaba. Boris etziba un. “Stooop!”, “I aquí acaba el que va escriure Thèkhov Tréplev Blok”, diu, mentre insta a que el públic participi i pregunti. És el seu torn. “Com haurien de ser les noves formes, ara”, pregunta una noia situada darrera de l’Apuntador. Boris respons: “Thèkhov no responde así directo, sinó como respondió Tolstoi a una pregunta de un periodista”. I ens explica l’anècdota:

"Periodista:-Sr. Tolstoi, puede decirme de que va su novel·la Anna Karenina?

Sr. Tolstoi: -Joven, es que para explicar lo que está en este libro, yo he escrito este libro."

Riures a la sala. En Boris es torna a reclinar, satisfet, per a sentenciar: “No es qüestió de formes noves o velles, sinó d’escriure lliurement, tal com surti de la teva ànima. De vegades quan es busca forma es perden continguts i quan es busca forma els continguts... res de res”. I encara: “no hi ha res nou avui, i demà tampoc hi serà. Cal descobrir el que hi ha en cada contingut nou”. I ara Sam Abrams li pren el relleu: “Boris ha donat una bona pista, l’artista nomes pot evocar el que té a dins. I ho ha de fer assumint dues responsabilitats", a saber: 1) "formar-se en la seva tradició", i 2) "per després i abocar el seu món interior". Boris hi torna: “casi no hi ha lleis en l’art perquè casi totes les fronteres han estat trencades”. Cau una altra pregunta del públic sobre com la música i el ritme condicionen cert imaginari del poema abans de capir el propi text. Ara intervé Joan Casas i assegura que “sense l’aproximació a la música original o hauria estat capaç de traduir”. Abans d’acabar, perquè apareix el director de sala i ens convida a acabar, que en una estona comença la representació de ‘La gavina’ i cal anar preparant, l’assumpte, abans d’acabar, deia, Sam Abrams té temps per apuntar una darrera idea: “la guia és la música, d’aquesta poesia que vol ser més que la pròpia llengua de la quotidianitat, i és quan prenem consciència que respirem.” Aplaudiments. Llums que s’obren. L’Apuntador marxa esperitat per mirar de poder arribar a més actes. En una estona, la tercera sessió de Finestres: poesia i edició, a la Casa Elizalde.

3ª SESSIÓ DE FINESTRES. POESIA I EDICIÓ

El bell mig de l’Eixample. Un sol bastant espatarrant. L’Apuntador, juntament amb dos companys participants de ‘La setmana, i que es troba pel carrer fent el mateix camí, arriba tard perquè s’ha refiat de l’adreça escrita al llibret de la ‘la Setmana’. “No és 202 sinó 302!” comenta un dels companys que ha consultat el mòbil. Cal desfer camí. Un cop arribats, Pau Vadell ja està recitant/llegint Blai Bonet. Recordem que avui és el torn d’Edicions 1984 i Pagès editors. Primer, doncs, Edicions 1984 amb Blai Bonet en boca i nervi de Vadell: “el viatge que tu fas no és el viatge que jo duc”, “la tasca de mi és veure el què hi ha, no el que passa. El què passa ja em ve a veure a mi.” Que bo que és Blai Bonet. 

Els poetes Pau Vadell, Jaume Creus i Josefa Contijoch

“No vas néixer home, però t'hi has de tornar”, “la bruta malaltia de la decència”, “Si vols ser un Home, no digues que el peu d’un home és més modern que el d’un cavall”. Josep Cots, l’editor de 1984, assegut entre el públic, somriu. El darrer poema que llegeix Vadell, a tot volum, pertany a El poder i la verdor: “hei man, hei man, amen!”, “ecs, amén amén”. Aplaudiments. A continuació és el torn de Josefa Contijoch: “És una altra pel·lícula la meva, eh”, comença dient, “el llibre corre per una lírica més o menys convencional, que és la que jo practico”. I llegeix: “qui va dir que la distància és oblit?”, també apareix una cita de l’Atlàntida de Jacint Verdaguer, “una poeta de la meva terra, remarca Contijoch, que diu: “la terra adolorida gemega com un cor”. La poeta acaba: “quin és el vincle amb el temps i els forats negres? I, de tot plegat, poder demanar en una: quina és la part que em toca?”. Aplaudiments. La sala està força plena. És el torn de Jaume Creus, que completa la representació d’autors d’Edicions 1984. “Jo sóc una altra pel·lícula també”, deixa anar. Creus comença llegint alguns poemes del seu llibre Suite dels bons amors, per acte seguit donar pas a l’Obra completa de Óssip Mandelstam, de la que n’és el traductor. Des d’una perspectiva cronològica, Creus ens va llegint els poemes de Mandelstam, a la vegada que ho intercala amb algunes explicacions relacionades amb les vicissituds que va patir l’autor. Diguem que en la poesia de Mandelstam, vida i obra van lligades d’una manera absoluta, amb totes les conseqüències, com la d’acabar morint a un camp de concentració rus, després de ser perseguit i maltractat per no 'cenyir-se' al règim estalinista. “Prop del braser s’escalfa el nostre tedi”, “el sol nocturn, però, tu no el veuràs”, també el poema conegut com 'El llop', que serà, ens explica Creus, una prefiguració del seu calvari: “al coll se m’ha llençat aquest gos llop de segle, però jo sang de llop no tinc”. Llegeixin Mandelstam, amics. El traductor segueix llegint poemes, que van avançant simultàniament amb la vida del poeta: “L’hi són les condemnes a mort una festa”, “en la pobresa fastuosa, en la potent misèria”, “pobre qui [l’Apuntador es perd una paraula] demana a l’ombra almoina”, “no comparis car és incomparable allò que és viu”, “en disposar-me a patir vaig surar en l’art d’aquells viatges sense inicis”. Aplaudiments.

Susan Buzzi, la presentadora, ens introdueix la següent editorial, Pagès Editors, que comptarà amb la presència de tres dels autors que ha publicat: Àngels Marzo, Lucia Pietrelli i Eduard Sanahuja.

La presentadora Susan Buzzi, amb les poetes Àngels Marzo, 

Lucia Pietrelli i Eduard Sanahuja

Marzo, que va rebre el XVII Premi de Poesia Màrius Torres pel llibre Saba bruta, ens llegeix coses com: “el seu verd rebrot del crepuscle ben arrelat al primer dia”, “dins meu noto un borbolleig d‘aigua insalubre”, ajudant-se de la mà dreta per a gesticular el ritme dels poemes, que s’escolen en formats narratius de tall moralista i quotidià, poemes que compten amb una forta presència de la natura. Finalitza amb un poema dedicat al seu germà: “què és allò que ens fa sentir tan diferents?”, “quan veies els avions tu volies pilotar-los, jo volia tenir ales”. Aplaudiments. És el torn de Lucia Pietrelli que ens explica ràpidament que llegirà poemes del llibre Esquelet, un llibre que “intenta comparar la fragilitat del cos amb la fèrria pervivència de l’escultura”, on “cada poema és com a una anatomia”. Així, ens llegeix diferents poemes que porten com a títol ‘Anatomia’ i la seva corresponent numeració. 1: “el ferro forada l’aire i  corona el mot”. 4: “liqua les hormones dins el clivell, “eixam de ferides que tremolen”. Llegeix amb posat seriós, no sembla estar per orgues ni eixelebraments. 9: “em creia foradar l’aigua que omple la llenya, i no deixar-me mai cremar”. No li cal fer grans modulacions, val a dir que desprèn diguem-ne com certa aurèola que ja li dóna un equilibri personal a l’assumpte.  11: “No hi ha mort per a qui s’ablaneix amb l’alenada de l’altre”. 14: “Era encara el trànsit de desaprendre les energies”. Llegeixin Pietrelli, amics. I és el torn d’Eduard Sanahuja, el darrer dels poetes de l'acte. Amb veu greu ens llegeix poemes del seu llibre El llançador d’espases. Comença mostrant-nos una visió diferent de l'amor: “l’amor ha arribat tard a l’univers”, “els universos besen malament, igual que les espases”, “el bes [...], un intent de negar la crueltat voraç de les mandíbules”, continua amb algun poema de caire més personal: “la teva sang lluïa com uns ulls d’animal pintat en una cova”, i segueix amb poemes diguem-ne més perceptius: “he vist el monstre; no té la teva cara ni els teus ulls, però fa la teva olor”, “el que el silenci acosta s’aparta amb el soroll”, “al món s’aprèn millor si no cal recordar-se’n”. Alguna broma. Finalment, acaba amb dos poemes inèdits. “només el que no saps és veritat. Aplaudiments. Algun crit entusiasta. Llegeixin Sanahuja també. Llegeixin. Llegeixin.

PAU RIBA. CANÇONS, POEMES I ALTRES

Amb aquest acte finalitza el cicle de poesia als centres cívics ‘Finestres. Poesia i edició’. Per variar, l’Apuntador desfila ràpid cap al concert d'aquesta nit que té lloc a la Plaça Jaume Sabartés del Born, amb: Pau Riba, els músics Anna Tobias, Noè Esscolà i Acari Bertran, així com diferents convidats: Miquel Àngel Llonovoy, Xavier Boixader, Joana Brabo, i els fills petits del propi Riba, Llull Riba i Lluc Llimona (bé: l’Apuntador no n’està convençut del tot si els dos són fills seus o només un. Dispensin la impressició). En arribar, el concert ja ha començat. 

Els músics, en un moment de l'espectacle (Foto: Pep Herrero)

La plaça està força plena. La gent s’ha disposat a les cadires situades al voltant de l’arbre central de la plaça, també pels racons. Flaire de ‘cerveza-bier’, suor, fums d’olis d’herba, ambient de festa major de barri. El senyor del ‘Paqui’ del costat diu que només vendrà cervesa fins a les 23h. Riba i companyia barregen poemes musicats, amb cançons, bromes i provatures vàries, que sembla que entre el públic casen bé. A mig concert apareixen els dos nens, Llull i Lluc, que s’asseuen al terra de l’escenari i es posen a percudir, distrets, instruments que l’Apuntador no sabria acabar de definir, però que es podrien assemblar a algun tipus de xilòfon i a alguna capsa de sons. L’Apuntador canvia el bolígraf per la cervesa; és qüestió d’integrar-se en l’ambient. 

Imatge del final del concert (Foto: Pep Herrero)

Caldrà encara anar a menjar una mica, postular cànons i proclames que canviaran cada cinc minuts, tornar a enreçar i desendreçar el món i, per damunt de tot, regar-ho ben regat de cervesa. Sempre és bo tenir una mica de conversa honesta. I per avui ja n’hi ha prou. Demà –per avui– seguim. Matí d'espectacle infantil, poesia sobre Andorra i els Pirineus amb circ de fons, nit llunàtica al Planetari del CosmoCaixa i, per acabar, tangos fondos a la gola enjardinada de l’Ateneu Barcelonès. Allà els espero!