14 de maig de 2015 Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda
Se m’ha suggerit que
parli de «Jaume Vallcorba i la poesia a través de la meva experiència en el
marc d’una relació autor/editor». Jaume Vallcorba era de molt el
més llest i brillant de les primeres promocions de la Facultat de Lletres de la
Universitat Autònoma de Barcelona, les d’uns estudiants que, a les acaballes
del franquisme, van gaudir d’un claustre de professors entusiastes i dedicats i
d’una vida universitària intensa, tant intel·lectualment com políticament, a
dintre i a fora de les aules. Jo també formava part d’aquestes primeres
promocions, concretament de l’anterior a la del Jaume.
Quan rondava la seixantena el senyor
Vallcorba oferia la imatge d’un editor exquisit i independent, culte i
inconformista, ben connectat internacionalment, i amb un olfacte finíssim per
fer prosperar el negoci. Un intel·lectual capaç, d’altra banda, de redactar la
contestació al discurs d’entrada a l’Acadèmia de Doctors de Catalunya d’Armand
Puig, sobre El Sagrament de l’Eucaristia: de l’Últim Sopar a la litúrgia cristiana.
Santiago VallcorbaPlana
(sense espai), en Jaume, als anys setanta es presentava amb un perfil totalment
diferent, però també personalíssim: era l’artista polifacètic de vestuari
impactant, que estava al corrent de les darreres tendències de les arts
plàstiques i de la poesia, i que no trigaria a muntar un taller de serigrafia i
de disseny gràfic de nom pertorbador: Aigua de vidre. Quan es va fundar la
revista Els Marges, tan lligada als
professors i alumnes d’aquelles primeres promocions de l’Autònoma, Vallcorba va
dissenyar el ninot carretejador de llibres que la identifica encara ara. També
va teoritzar-hi sobre el moviment Underground
—que vol dir metro, aclaria al subtítol.
He d’admetre que quan en
Jaume va canviar la careta d’artista polifacètic i contestatari per la d’editor
català de llibres alhora d’elit i d’impacte, implicat en el bo i millor de la
més acadèmica de les línies editorials, els seus antics companys vam quedar
estupefactes. Enganyats per seu fer enjogassat i les seves performaces
extravagants dels anys d’estudiant no ens l’acabàvem de prendre seriosament. I
anàvem errats de mig a mig perquè l’autèntic Jaume Vallcorba estava tot just
despuntant i ho feia amb una fe conspícua en la poesia. Sí, la poesia en
majúscules, com a entitat pròpia capaç de moure el cel i les altes estrelles, que
deia Dante Alighieri. En Jaume era un gourmet de la més alta poesia de la
tradició occidental en totes les llengües que tenia a l’abast, amb forta
preferència per les romàniques, perquè no en va havia estat deixeble de Martí
de Riquer. L’occità dels trobadors i els francès antic li eren familiars, com
també l’italià del dolce stil nuovo, o
la gran poesia castellana del Siglo de Oro. La primera empresa trencadora en el
camp de l’edició de poesia va ser l’Ausiàs March en grafia modernitzada de Joan
Ferraté, que va sortir el 1979. L’aposta era clara: arrencar el millor poeta
líric i moral català de les masmorres de l’erudició i oferir-lo a la degustació
dels contemporanis en un format polit, net, elegant, de bon llegir.
El projecte Ferraté era
arriscat perquè March no es deixa, vull dir que la distància que separa el seu
horitzó de referents —filosofia escolàstica, medicina galènica, tradició moral
penitencial, teologia mariana— és massa
intens per poder accedir sense intermediaris a la construcció del sentit poètic
dels seus versos. Ni en Jaume ni en Ferraté volien que fos dit, però ells mateixos
van haver de capitular i el 1992 sortia el primer lliurament d’un «Llegir
Ausiàs March» del mateix Ferraté, que feia parella amb la reedició corregida de
la poesia: un admirable exercici d’humilitat filològica i editorial perquè les
millores de l’edició consistien en una simple, però fonamental, cacera
d’errades.
Els clàssics medievals
eren una de les passions de Jaume Vallcorba. Per això va consagrar tota una col·lecció
a les edicions traduïdes i comentades d’alguns dels millors productes, des de la
Chanson de Roland a Li contes del graal de Chrétien de
Troies. Tot això era quan Martí de Riquer s’acabava de retirar i semblava que
hagués renascut en l’activitat investigadora i divulgativa. En aquest sentit
les seves edicions comentades d’Arnaut Daniel i de Guillem de Berguedà són el
fruit més assaonat de la vocació d’editor de poesia —en el sentit de publisher—
de Jaume Vallcorba. Grans llibres, grans poetes, gran filòleg i un editor de la
mateixa estatura.
Els clàssics catalans.
Jaume Vallcorba havia dit, als temps que emprenia l’empresa del March de
Ferraté, que hauria publicat un Espill de
Jaume Roig si li presentàvem una original decent. Era una empresa bastant
temerària perquè tothom sap que els apariats de quatre síl·labes del metge
valencià són un vesper de problemes i que superar el text de Miquel i Planas no
estava a l’abast de qualsevol. Jo només tenia l’edició crítica i comentada d’un
recull de poesia lírica posttrobadoresca de principis del XV que es diu El cançoneret de Ripoll. No és grandíssima
poesia, però sí que és un material molt important per a comprendre la
continuïtat dels vells models occitans a Catalunya i les metamorfosis que
experimenten amb la difusió de la forma dansa i amb la intel·lectualització de
l’ofici de poeta. I algun vers bo, també hi és. En Jaume es va fer càrrec un
dia de la meva tesi doctoral, dirigida també per Martí de Riquer, i abans que
me n’hagués pogut adonar, em va presentar unes galerades al·lucinants on
l’embolic del text, traducció, notes, comentaris, introducció i glossari
apareixia disposat com en un somni tipogràfic. Encara no sé com s’ho va fer o
qui li va fer, però el resultat és un llibre avui esgotadíssim, que porta peu
d’impremta del 1983 i que em va fer quedar com una reina quan vaig emprendre
les oposicions a càtedra. Jo diria que la perfecció formal de l’edició de la
meva tesi havia de merèixer el beneplàcit del més exigent dels tribunals.
La Rosanna Cantavella de
la Universitat de València havia escrit una tesi sobre l’Espill de Jaume Roig:
un estudi important sobre la polèmica medieval a propòsit de la bondat i la
maldat de la dona. No havia fer una nova edició però en Jaume va voler publicar
la part més innovadora de la tesi: Els
cards i el llir: lectura de l’«Espill» de Jaume Roig. El volum és del 1992
i vam haver d’esperar fins al 2006 per tenir un text de l’Espill publicable: l’havia preparat Antònia Carré, que va tenir
l’atreviment i la tenacitat de transformar la tesi sobre Roig que havia fet amb
mi en una edició modernitzada, traduïda i anotada, que recomano vivament a tots
els presents. Mai de la vida no hauríem pogut somniar un llibre tan bonic, tan
útil, produït amb tant sentit de l’ofici.
El meu perfil
professional aquí m’està traint perquè no he glossat l’empresa magnífica de
Quaderns Crema en l’edició de l’obra de Carner i de Foix, dos dels més grans
dels clàssics catalans moderns. Per al primer Jaume Vallcorba comptava amb
Jaume Coll, que havia escrit una tesi doctoral monumental i és un dels
marmessors de l’obra de Carner. Per a Foix, Vallcorba va assumir ell mateix les
funcions d’editor filològic amb la plena complicitat de l’autor, com recordem
tots els qui vam assistir a la festa del cinquè aniversari de l’editorial el
1984. També estava disposat a publicar l’obra completa de Francesc Vicenç
Garcia, perquè em consta que va invertir molt generosament en les tasques de
preparació d’una edició crítica d’aquest poeta del barroc que tard o d’hora
veurà la llum.
Jaume Vallcorba no era,
però, tan sols un lector-editor-promotor de la gran poesia canònica de tots els
temps, perquè com és sabut, també va ser l’ideador i factòtum d’una de les
sèries de poesia d’autors contemporanis més preaudes dels anys vuitanta i
noranta. Hi publicaven, al principi, amics i coneguts nostres, més joves i tot
que Vallcorba: Jordi Cornudella, Jordi Larios, Antoni Marí, Valentí Puig, entre
d’altres. Però Vallcorba també va allargar la mà a un dels experiments més
espectaculars de Joan Brossa: el seu Viatge
per la sextina, que porta un eruditíssim estudi de Josep Romeu i Figueras,
que va ser mestre del Jaume i meu a la Universitat Autònoma dels setanta. I
Joan Perucho, i Francesc Parcerisas, i Salvador Oliva, i Narcís Comadira, i
Joan Ferraté. També li anaven bé les traducción: les que Ferraté va fer de
Cavafis o les que Josep Maria Fulquet tenia a mà de Robert Lowell, per exemple.
Algun dia algú haurà de fer un estudi de les tries d’aquesta col·lecció.
El 1990 la col·lecció de
poesia de Quaderns Crema va publicar el volum que feia 30. Era un poemari
d’Alfred Badia (Barcelona, 1912-1994), que duia per títol Adés era l’alba, amb una picada d’ull als lectors de poesia
trobadoresca i una al·lusió a la ineludible fugacitat del temps. Assagista,
professor de català i de filosofia, traductor de Rilke, autor d’una versió
cantable d’una setantena de poesies de trobadors, Alfred Badia tenia mà per la
versificació i no era mal poeta. Mai no li agraïré prou a Jaume Vallcorba la
inclusió del llibre d’Alfred Badia en la seva col·lecció, perquè si el va voler
publicar no era perquè fos el meu pare, sinó perquè li va agradar i va
considerar que era bo. I ho és i per això també us el recomano vivament, que
encara en queden exemplars.
LOLA BADIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada