dissabte, 16 de maig de 2015

Sobre Jaume Vallcorba. Text de Lola Badia


14 de maig de 2015 Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda


Se m’ha suggerit que parli de «Jaume Vallcorba i la poesia a través de la meva experiència en el marc d’una relació autor/editor». Jaume Vallcorba era de molt el més llest i brillant de les primeres promocions de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, les d’uns estudiants que, a les acaballes del franquisme, van gaudir d’un claustre de professors entusiastes i dedicats i d’una vida universitària intensa, tant intel·lectualment com políticament, a dintre i a fora de les aules. Jo també formava part d’aquestes primeres promocions, concretament de l’anterior a la del Jaume.

            Quan rondava la seixantena el senyor Vallcorba oferia la imatge d’un editor exquisit i independent, culte i inconformista, ben connectat internacionalment, i amb un olfacte finíssim per fer prosperar el negoci. Un intel·lectual capaç, d’altra banda, de redactar la contestació al discurs d’entrada a l’Acadèmia de Doctors de Catalunya d’Armand Puig, sobre El Sagrament de l’Eucaristia: de l’Últim Sopar a la litúrgia cristiana.

            Santiago VallcorbaPlana (sense espai), en Jaume, als anys setanta es presentava amb un perfil totalment diferent, però també personalíssim: era l’artista polifacètic de vestuari impactant, que estava al corrent de les darreres tendències de les arts plàstiques i de la poesia, i que no trigaria a muntar un taller de serigrafia i de disseny gràfic de nom pertorbador: Aigua de vidre. Quan es va fundar la revista Els Marges, tan lligada als professors i alumnes d’aquelles primeres promocions de l’Autònoma, Vallcorba va dissenyar el ninot carretejador de llibres que la identifica encara ara. També va teoritzar-hi sobre el moviment Underground —que vol dir metro, aclaria al subtítol.

            He d’admetre que quan en Jaume va canviar la careta d’artista polifacètic i contestatari per la d’editor català de llibres alhora d’elit i d’impacte, implicat en el bo i millor de la més acadèmica de les línies editorials, els seus antics companys vam quedar estupefactes. Enganyats per seu fer enjogassat i les seves performaces extravagants dels anys d’estudiant no ens l’acabàvem de prendre seriosament. I anàvem errats de mig a mig perquè l’autèntic Jaume Vallcorba estava tot just despuntant i ho feia amb una fe conspícua en la poesia. Sí, la poesia en majúscules, com a entitat pròpia capaç de moure el cel i les altes estrelles, que deia Dante Alighieri. En Jaume era un gourmet de la més alta poesia de la tradició occidental en totes les llengües que tenia a l’abast, amb forta preferència per les romàniques, perquè no en va havia estat deixeble de Martí de Riquer. L’occità dels trobadors i els francès antic li eren familiars, com també l’italià del dolce stil nuovo, o la gran poesia castellana del Siglo de Oro. La primera empresa trencadora en el camp de l’edició de poesia va ser l’Ausiàs March en grafia modernitzada de Joan Ferraté, que va sortir el 1979. L’aposta era clara: arrencar el millor poeta líric i moral català de les masmorres de l’erudició i oferir-lo a la degustació dels contemporanis en un format polit, net, elegant, de bon llegir.

            El projecte Ferraté era arriscat perquè March no es deixa, vull dir que la distància que separa el seu horitzó de referents —filosofia escolàstica, medicina galènica, tradició moral penitencial, teologia mariana—  és massa intens per poder accedir sense intermediaris a la construcció del sentit poètic dels seus versos. Ni en Jaume ni en Ferraté volien que fos dit, però ells mateixos van haver de capitular i el 1992 sortia el primer lliurament d’un «Llegir Ausiàs March» del mateix Ferraté, que feia parella amb la reedició corregida de la poesia: un admirable exercici d’humilitat filològica i editorial perquè les millores de l’edició consistien en una simple, però fonamental, cacera d’errades.

            Els clàssics medievals eren una de les passions de Jaume Vallcorba. Per això va consagrar tota una col·lecció a les edicions traduïdes i comentades d’alguns dels millors productes, des de la Chanson de Roland a Li contes del graal de Chrétien de Troies. Tot això era quan Martí de Riquer s’acabava de retirar i semblava que hagués renascut en l’activitat investigadora i divulgativa. En aquest sentit les seves edicions comentades d’Arnaut Daniel i de Guillem de Berguedà són el fruit més assaonat de la vocació d’editor de poesia —en el sentit de publisher— de Jaume Vallcorba. Grans llibres, grans poetes, gran filòleg i un editor de la mateixa estatura.

            Els clàssics catalans. Jaume Vallcorba havia dit, als temps que emprenia l’empresa del March de Ferraté, que hauria publicat un Espill de Jaume Roig si li presentàvem una original decent. Era una empresa bastant temerària perquè tothom sap que els apariats de quatre síl·labes del metge valencià són un vesper de problemes i que superar el text de Miquel i Planas no estava a l’abast de qualsevol. Jo només tenia l’edició crítica i comentada d’un recull de poesia lírica posttrobadoresca de principis del XV que es diu El cançoneret de Ripoll. No és grandíssima poesia, però sí que és un material molt important per a comprendre la continuïtat dels vells models occitans a Catalunya i les metamorfosis que experimenten amb la difusió de la forma dansa i amb la intel·lectualització de l’ofici de poeta. I algun vers bo, també hi és. En Jaume es va fer càrrec un dia de la meva tesi doctoral, dirigida també per Martí de Riquer, i abans que me n’hagués pogut adonar, em va presentar unes galerades al·lucinants on l’embolic del text, traducció, notes, comentaris, introducció i glossari apareixia disposat com en un somni tipogràfic. Encara no sé com s’ho va fer o qui li va fer, però el resultat és un llibre avui esgotadíssim, que porta peu d’impremta del 1983 i que em va fer quedar com una reina quan vaig emprendre les oposicions a càtedra. Jo diria que la perfecció formal de l’edició de la meva tesi havia de merèixer el beneplàcit del més exigent dels tribunals.

            La Rosanna Cantavella de la Universitat de València havia escrit una tesi sobre l’Espill de Jaume Roig: un estudi important sobre la polèmica medieval a propòsit de la bondat i la maldat de la dona. No havia fer una nova edició però en Jaume va voler publicar la part més innovadora de la tesi: Els cards i el llir: lectura de l’«Espill» de Jaume Roig. El volum és del 1992 i vam haver d’esperar fins al 2006 per tenir un text de l’Espill publicable: l’havia preparat Antònia Carré, que va tenir l’atreviment i la tenacitat de transformar la tesi sobre Roig que havia fet amb mi en una edició modernitzada, traduïda i anotada, que recomano vivament a tots els presents. Mai de la vida no hauríem pogut somniar un llibre tan bonic, tan útil, produït amb tant sentit de l’ofici.

            El meu perfil professional aquí m’està traint perquè no he glossat l’empresa magnífica de Quaderns Crema en l’edició de l’obra de Carner i de Foix, dos dels més grans dels clàssics catalans moderns. Per al primer Jaume Vallcorba comptava amb Jaume Coll, que havia escrit una tesi doctoral monumental i és un dels marmessors de l’obra de Carner. Per a Foix, Vallcorba va assumir ell mateix les funcions d’editor filològic amb la plena complicitat de l’autor, com recordem tots els qui vam assistir a la festa del cinquè aniversari de l’editorial el 1984. També estava disposat a publicar l’obra completa de Francesc Vicenç Garcia, perquè em consta que va invertir molt generosament en les tasques de preparació d’una edició crítica d’aquest poeta del barroc que tard o d’hora veurà la llum.

            Jaume Vallcorba no era, però, tan sols un lector-editor-promotor de la gran poesia canònica de tots els temps, perquè com és sabut, també va ser l’ideador i factòtum d’una de les sèries de poesia d’autors contemporanis més preaudes dels anys vuitanta i noranta. Hi publicaven, al principi, amics i coneguts nostres, més joves i tot que Vallcorba: Jordi Cornudella, Jordi Larios, Antoni Marí, Valentí Puig, entre d’altres. Però Vallcorba també va allargar la mà a un dels experiments més espectaculars de Joan Brossa: el seu Viatge per la sextina, que porta un eruditíssim estudi de Josep Romeu i Figueras, que va ser mestre del Jaume i meu a la Universitat Autònoma dels setanta. I Joan Perucho, i Francesc Parcerisas, i Salvador Oliva, i Narcís Comadira, i Joan Ferraté. També li anaven bé les traducción: les que Ferraté va fer de Cavafis o les que Josep Maria Fulquet tenia a mà de Robert Lowell, per exemple. Algun dia algú haurà de fer un estudi de les tries d’aquesta col·lecció.

            El 1990 la col·lecció de poesia de Quaderns Crema va publicar el volum que feia 30. Era un poemari d’Alfred Badia (Barcelona, 1912-1994), que duia per títol Adés era l’alba, amb una picada d’ull als lectors de poesia trobadoresca i una al·lusió a la ineludible fugacitat del temps. Assagista, professor de català i de filosofia, traductor de Rilke, autor d’una versió cantable d’una setantena de poesies de trobadors, Alfred Badia tenia mà per la versificació i no era mal poeta. Mai no li agraïré prou a Jaume Vallcorba la inclusió del llibre d’Alfred Badia en la seva col·lecció, perquè si el va voler publicar no era perquè fos el meu pare, sinó perquè li va agradar i va considerar que era bo. I ho és i per això també us el recomano vivament, que encara en queden exemplars.

LOLA BADIA

Cap comentari:

Publica un comentari