divendres, 15 de maig de 2015

3. Quaderns crema, portes obertes. / Jaume Vallcorba i la poesia. / Whitmaníacs! Segona ronda


QUADERNS CREMA, PORTES OBERTES

Ahir la cosa va estar carregada d’actes. La crònica, per tant, és més llarga. En primer lloc, i dins del marc dels homenatges que ret ‘La Setmana’, vam poder gaudir del que es va fer a Jaume Vallcorba, un dels editors i intel·lectuals més ben valorats del nostre país i que ens va deixar l’estiu passat.
Per començar, una visita a la seu de les editorials que fa fundar i dirigir: Quaderns Crema i Acantilado. El rellotge marca un quart de sis de la tarda. Carrer Muntaner a tocar amb Mitre. Davant el portal de la seu de l’editorial, ja hi ha gent esperant per entrar. A dos quarts de sis en punt apareix la Neus Junquera de l’ICUB i ens fa passar al vestíbul, des d’on, després de passar la llista pertinent (recordem que aquest és un acte en el que prèviament calia reservar cita), ens dirigim al 3er pis, alguns per l’ascensor, d’altres per les escales, des d’on es fa palesa la decoració Art Déco de l’edifici. Anem arribant tots, en total vora uns dotze, a la zona de recepció. Parets i tons blancs que combinen bé amb detalls Art Déco i amb totes les lleixes de llibres que anem trobant. Tot plegat aconsegueix un ambient sobri amb un punt de familiar. 
Un cop ja sóm tots a dins, apareix Sandra Ollo, esposa de Vallcorba i actual responsable de l’Editorial, que serà la persona encarregada de fer-nos la visita guiada per les oficines. 


Sandra Ollo, en un moment de la visita


Ens explica que l’editorial es va traslladar en aquest pis quan van crear el segell d’Acantilado. A dir veritat, però, l’espai és el d’un pis rehabilitat que acull una editorial a la manera Europea, ens explica mig rient, recordant els amics que en feien broma i deien, “una seu editorial a la manera Francesca”, el que seria una “maison d’edición”. Al pis hi trobem les diferents seccions pròpies d’una editorial: la part administrativa, la de dret i temes legals, la de premsa, la dels maquetació, la zona de magatzem, etc. Els passadissos estan ple de fotografies dels actes de commemoració d’aniversari de l’editorial i de trobades vàries. Hi apareix Vallcorba amb personatges com: Ernest Lluch, Jordi Pujol, Pascual Maragall, Martí de Riquer, Quim Monzó, Sergi Pàmies o, en vàries ocasions, amb J.V. Foix, entre d’altres. En algunes l’Apuntador hi reconeix el Laberint d’Horta. També trobem disseminades per les diferents habitacions tot de quadres penjats, que van: des de cobertes de llibres que han estat especials, commemoracions de quan han aconseguit un autor per a ells importants, o les esmentades fotos de commemoració que s’escolen per les habitacions
Entrant ja en la idiosincràsia de l’editorial, la Sandra Ollo en ressalta alguns aspectes, com ara una innovació que van establir en els llibres traduïts: posar el traductor dels llibres per a destacar-ne la seva rellevància, fins el punt d'esdevenir un dels trets visibles que crearia marca editorial. També ens comenta detalls de caràcter arquitectònic, com  la singularitat del lavabo, que va reformar l’arquitecte Enric Miralles, amic de Vallcorba. A dins trobem mosaics ceràmics que combinen el blanc i un verd Art-Déco disposat  de tal manera que trenca la geometria habitual (una composició que a l’Apuntador li recorda una mica els  raigs del sol naixent), a la vegada que se n’han conservat algunes parts originals com els vitralls. 




Tot seguit enfilem un altre passadís i entrem a una habitació del fons on, a més de llibres i documents, hi tenen el calendari organitzat sota un precepte: els llibres es construeixen i estructuren de la mateixa manera que feien abans amb els vestits: per trossos. Al costat de llibres a punt de sortir o en fase d’impremta, trobem les ‘carpetes purgatori’, on hi consten els llibres amb alguns problemes i que en el futur caldrà esmenar. Queda patent que la senya de tenir cura en l’edició és un dels seus punts forts. Des d’on estem situats, tirem a  la dreta i trobem una primera habitació que on treballen els ‘maquetadors’, i diria que també els correctors, i una segona habitació on s’ubicava l’antiga cuina del pis, i que no sabem si avui està encara operativa. En qualsevol cas, es veu tot molt net i impecable. A les lleixes on hi aniria el menjar ara hi descansen llibres de l’editorial. I si seguim al fons encara, una habitació que fa la funció de magatzem. Tot plegat fa goig. Finalment, entrem al despatx de Jaume Vallcorba: zona de recepció amb butaques i sofà i alguna pintura de natura morta, endins un escriptori ple de llibres i amb un Mac de taula, i, encara més a la dreta, en un annex lateral, la taula de reunions. 


El despatx de Jaume Vallcorba


Deunidó, no està gens malament el piset. Molts dels objectes que hi ha dipositats per taules i estanteries encara estan tal qual els va deixar l’editor, ens explica Ollo, essencialment per un motiu sentimental. L’Apuntador encara es fixa com a la paret de darrera l’escriptori hi penja un dibuix antic de la ciutat de Tarragona i algunes fotos més, entre les que hi entreveu J.V. Foix altra vegada. I fins aquí la visita. La gent es queda a parlar una mica. Agraeixen l'amabilitat. Però el rellotge marca les sis i quart i cal  que l'Apuntador vagi per feina. 


***


JAUME VALLCORBA I LA POESIA

En quaranta-cinc minuts comença el segon acte d’homenatge a Jaume Vallcorba a la biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, així que toca agafa taxi, en aquest cas compartit amb dues persones que transiten del primer al segon acte d’homenatge, en Josep i la Mª Àngels, que m’expliquen que també són poetes. Malgrat el trànsit propi de l’hora arribem amb temps. L’Apuntador passeja una mica, seu al banc del parc de sota la biblioteca, es fuma un cigarret, observa els nens i els avis, les fulles voleiades anar picant l’ullet. Apaga el cigarro i sant tornem-hi. A la sala lateral on se celebrarà l’acte ja hi ha tots els participants. Bé, tot menys Francesc Parcerisas que, per motius de llunyania, ha gravat un vídeo per poder-hi ser present ni que sigui en mode digital. També ha arribat Sandra Ollo. La sala es va omplint. Al meu davant un nen amb llibres infantils de Ponç Pons. El poeta de fet, l’ha saludat fa una estoneta. Li observo el nas, el mateix que Ponç Pons: en serà el nét? Però comencem. L’acte compte amb la participació de Rafael Argullol, José Antonio Masoliver Ródenas, Lola Badia, Ponç Pons i Francesc Parcerisas en mode digital, tot moderat per Manel Ollé. També es compta amb la presència de l’actriu Gemma Reguant, que llegirà fragments especialment escollits per l ‘esposa de Vallcorba.


D'esquerra a dreta: Gemma Reguant, Lola Badia, J.A. masoliver Ródenas, 
Ponç Pons, Manel Ollé i Rafael Argullol (Foto: Pep Herrero)


Després de la presentació de la cap de la biblioteca, Reguant llegeix uns fragments del llibre de Vallcorba De la primavera al Paraíso (El amor, de los trovadores a Dante), que fan referència a conceptes com la sinceritat o l’amor entre els enamorats.
A continuació Manell Ollè ubica l’acte, esmenta com, fet i fet, en l’acció editorial de Vallcrorba ja s’hi aprecia la seva passió poètica i explica que s’intentarà que aquest no sigui un acte buit, només purament commemoratiu. Reguant llegeix un poema de Baudelaire, ‘Invitació al viatge’. I comença Rafael Argullol. En destaca la passió pels trobadors i el poeta J.V. Foix, l’amistat que van tenir -tots ho faran- construïda al llarg de trenta anys i en subratlla la continuïtat entre vida i literatura que es donava en l’editor, on l’editorial no era sinó la continuació d’un gust per la bellesa i per la vida. Unes converses, explica Argullol, que no eren intel·lectualistes allunyades de les qüestions quotidianes. “Amb Dante vibrava”, segueix explicant. Vallcorba “feia allò que jo crec que fa viva la cultura, que permet dir que els poetes estan vius, i és convertir-los en interlocutors del present”. Aplaudiments. El nen del davant, assegut damunt del pare es posa a llegir Miquelet, el futbolista. Els fotògrafs segueixen fent fotos. Reguant llegeix un fragment del cant XXXIII de 'El paradís' de Dante. És el torn de Juan Antonio Masoliver Ródenas. “Yo lo llamaba Santiago”, comença. Ens explica que quan el va conèixer encara no era editor sinó poeta, i en recorda un llibre anomenat Onades i ocells, per afegir que no ha estat capaç de recuperar cap dels seus llibres, que estan perduts o bé pertinentment endreçats. Recorda també com els dos eren deixebles de Martí de Riquer. De “Santiago” en destaca l’energia i la vitalitat que tenia, també els cabreigs que agafava, tot mesclat en la seva personalitat. Ens explica els inicis editorials de Vallcorba, com es va inventar els seus propis autors: Monzó, Pàmies, etc. Que era un entusiasta de Foix i Junoy.  Com va demostrar que l’entrega a la poesia medieval no estava renyida a l’entrega a les Avantguardes. S’atura, se’l veu un xic emocionat. Fins aquí. Aplaudiments. També Argullol ha acabat en unes condicions semblants. Hi ha a l’aire la sensació de que la gent el té molt present en el record. 


Rafael Argullol i J.A. Masoliver Ródenas, en un moment de l'acte
(Foto: Pep Herrero)


A continuació Reguant llegeix la segona elegia de Carles Riba a Elegies de Bierville: “Súnion!”, “pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada”. Val a dir que la lectura posa un xic massa d’èmfasi en el "fer d’actriu", des d’un histrionisme que a l’Apuntador no li acaba de sonar ver perquè no aconsegueix fer-se seu el poema. Es el torn de Lola Badia, que comença llegint un text molt ben orquestrat: “Era de molt el més llest i brillant de les primeres generacions de la Universitat de Barcelona”, cap a finals del Franquisme. “Editor alhora d’èxit i d’impacte”. El nen que tinc davant escriu alguna cosa sobre Ponç Pons, mentre sosté el llibre El drac basili. Badia destaca la recuperació que l’editor va fer d’un poeta com Ausiàs March (a cura de Joan Ferraté), però també de Carner i Foix, en magnífiques edicions, a fi d’aproximar-los al públic actual. També que va ser el factòtum d’algunes col·leccions arriscades on treia els nous autors: Jordi Cornudella, Jordi Larios, Antoni Marí, també llibres com Viatge a la sextina de Joan Brossa, etc. Mica en mica, la contenció inicial de Badia passa a ser una emoció cada vegada més patent, especialment quan parla de com va publicar el seu pare, Alfred Badia. Badia intenta seguir però se li trenca la veu i, rompent en llàgrimes, ha de parar. Aplaudiments. L’acte és sentit de veres. Ara Gemma Reguard llegeix un fragment de Les irreals omegues de J.V. Foix. “Tornarem sols per la isarda drecera foscos davant d’un brocat, tristos a un eco que fuig en càntic immortal [...]”. És l’hora de passar a l’enregistrament de Francesc Parcerisas, que remarca els anys que Vallcorba li va fer d’editor, així com la seva habilitat per a construir un catàleg eclèctic i diferent, amb un olfacte especial per descobrir allò que més tard el públic llegirà. Parcerisas en destaca també el seu perfeccionisme i detallisme. Ens explica una anècdota, també, per a fer-nos veure fins on es preocupava pel llibre com a objecte. Diu més o menys això: “Un dia, quan s’estava publicant un llibre meu, vaig anar a les oficines i sentia en Jaume que s’enfilava per les parets. En sortir em va dir: “Hi ha un nyap terrible!” I el que havia passat era tot just que la pàgina en blanc del final del llibre, el full de cortesia, no s’havia posat, però per Vallcorba, el llibre no podia sortir d’aquella manera. El llibre va tornar a impremta i li van enganxar el full de cortesia.” Aprenem-ne!, pensa l’Apuntador pels seus endins. És clar que ell no és editor. Per acabar, Parcerisas en remarca la confiança editor-escriptor, i llegeix un poema del seu llibre L'edat d’or, publicat a Quaderns Crema. Aplaudiments. I és el torn del darrer, Ponç Pons, que comença amb agraïments (també al nen del meu davant, del que comenta que és el seu lector més jove, i que l’ha vingut a veure expressament. Heus-ho!) explicant com li costa sortir de la seva illa, Menorca, però que quan li van dir de participar va dir immediatament que sí. “Sempre és un bon moment per a donar-li les gràcies”, senyala. I afegeix: “no ha estat una gran pèrdua només pels que hi publiquem, sinó pel món de la cultura en general”. “Avui parlem d’un home molt important” sembla que li digui al nen, que es diu Guillem. La Sònia Ollo, asseguda al fons, somriu. La mirada vidriosa. Ponç continua amb el seu repertori: “va saber conjuntar obres que la gent li deia que estava boig, que no les compraria ningú!”. 


Foto: Pep Herrero


El recorda com “un personatge exquisit, la seva manera de ser, amb els purets i també amb un toc iconoclasta, àcrata”. “En sabia molt. Era un savi. Era un plaer rallar amb ell.” I apunta als temes editorials que han subratllat la resta d’autors: “tenia un olfacte finíssim”, “enlloc m’han tractat amb el rigor i la minuciositat del Jaume”, un editor “que també es va saber envoltar d’un gran equip tècnic”, subratlla. També, coses evidents però no per això habituals: “En Jaume s’ho llegia, s’ho mirava, i això és molt d’agrair”. A continuació adopta un posat més seriós, greu. No tot ha de ser broma, diu. I recorda el dia que en Jaume el va trucar per a acomiadar-se. “Em truco per acomiadar-me. M’estic morint.” Ens descriu el diàleg, la contenció i enteresa d’en Jaume, la seva pròpia estupefacció. Per un instant la sala es glaça. La veïna del costat treu els kleenex, al fons diviso mirades trencades que ja no poden dissimular les llàgrimes. Fins i tot l’Apuntador ha d’empassar saliva per a poder compensar la pressió del llagrimall. Es respira un ambient realment emotiu. Ponç Pons s’emociona una mica també. “Acabarem plorant tots”, diu, "i en Jaume no s'ho mereix". Segueix comentant breument una conversa posterior que van tenir encara amb l’editor i una carta seva que va rebre després de mort. “Això demostra la seva categoria humana”. “Sempre li estaré agraït”. I per finalitzar intenta animar una mica el to i tornar a un punt més distès: “Si el cel existeix, jo estic segur que en Jaume hi és i que ja estar intentant muntar una editorial”. Riures. Aplaudiments. Per cloure l’acte, Gemma Reguant llegeix dos textos. Un fragment de ‘Chanson de Roland’ i un poema del ‘Bestiari’ de Pere Quart, “per acabar amb un somriure, com li agradaria a en Jaume”, conclou. Manel Ollé agraeix a tothom la seva assistència. Aplaudiments. Gent que s’alça, algunes persones van a la taula dels participants. És moment que la gent comparteixi idees i emocions. L’Apuntador s’apropa a Lola Badia i li demana si li pot passar el text sencer que ha llegit perquè tots vostès el puguin llegir. Accepta. En breu el tindran disponible al blog.


***


WHITMANÍACS!

I toca no encantar-se, que en una hora i poc comença ‘Whitmaníacs!’ al Verger del Museu Frederic Marès. Agafar metro, passar pel 'pis franc' a agafar un jersei, fer-se un entrepà, metro i altra volta calçar-se les llums d’Apuntador. ‘La Setmana’ pot ser una cosa molt intensa.
I arribem. Falta aproximadament un quart d’hora per començar. Ja hi ha força gent col·locada. Alguns, companys, coneguts i saludats. Cigarret. Fer-la petar una estona. Es va fent de nit. 


Aspecte del Museu Frederic Marès abans de començar (Foto: Pep Herrero)


‘Whitmaníacs!’ girarà al voltant de la recent traducció de l’obra completa de Walt Whitman Fulles d’herba, feta per Jaume C. Pons Alorda, que servirà com a punt de partida per a transmetre la poesia de Whitman. A l’escenari, l’acompanyaran els poetes: Lluís Calvo, Pau Gener, Dolors Miquel i Andreu Subirats, que, segons se’ns explica, tenen algun tipus de fília o connexió amb el món whitmanià. Se’ns informa, també, que llegiran poemes del mateix Whitman alternant-ho amb la lectura d’alguns de propis. L’escenari consisteix en un micro a primer pla, amb un faristol lateral, i quatre butaques posteriors on jauen els participants. El Verger del museu està ple. I comença Pons Alorda, que de primer saluda als assistents, agraeix la bona acollida que ha tingut el llibre i a continuació fa un breu repàs del recorregut de  traduccions (totes elles parcials) que ha tingut Fulles d’herba en la nostra llengua, començant per Cebrià Montoliu, passant per Agustí Bartra i Miquel Desclot, continuant per uns extractes del “Cant a mi mateix” que va traduir Lluís Roda i acabant amb uns poemes que va traduir D. Sam Abrams, i que apareixen dins del llibre que la col·lecció 'Jardins de Samarcanda' va publicar de Robert Creeley, A la terra. De tots ells en llegeix un fragment. La gent aplaudeix a cada poema i Pons Alorda diu que no fa falta. Demana, això sí, aplaudiments pels participants. Val a dir que de seguida es posa el públic a la butxaca. 


Jaume C. Pons Alorda, en un moment de l'acte (Foto: Pep Herrero)


Ara obre un pòster de la cara de Walt Whitman amb poema inclòs (editat per Edicions Poncianes) i en llegeix el poema de tal manera que la cara de Pons Alorda coincideix amb la del pòster de Walt Whitman. Aplaudiments. Es el torn de Lluís Calvo, que destaca i celebra la tasca de traducció del llibre, després de quatre anys de feina. A continuació afegeix. “Diuen que avui hi ha aquí present el cònsol dels Estats Units. Sr. Consol: ha de treure la cara de peix bullit de l’estàtua de la llibertat i posar-hi la de Jaume C. Pons Alorda!”. La gent riu. Calvo comença amb el poema de Whitman ‘Viatge a l’Índia’, en recita fragments per no estendre’s, diu: “primer de tot i sempre faig ressonar amb tu, oh ànima, el crit: el passat, el passat, el passat!” alguns “Oh!”, “perquè pertanyem al lloc que el mariner encara no s’ha atrevit a buscar”. L’Apuntador fa algunes fotos, ara aquí, ara allà. A continuació uns poemes del seu llibre Selvàtica: ‘El manifest caníbal’, amb coses com: “al lloc, ves-hi de nit”, “tu, el gran fatxenda, empalat de mosques i formigues [...]”. En acabat, un poema ambientat a Brasil: “tot ha canviat, l’apocalipsi és fals, la història seu a taula”; i per acabar el titulat ‘Cingle’: “tota la llenya crema en els meus versos”, “l’equilibri és el caos”. Aplaudiments. 


Moment de Whitmaniacs!, amb Lluís Calvo en primer pla
(Foto: Pep Herrero)


Surt Pau Gener. “Hola, gent de ciutat”. Rememora la mort d’Edgar Allan Pou, mort terrible, i com al segon funeral que li van fer (després de que al seu funeral no hi hagués ningú i el capellà s'estalviés els oficis), dels seus companys només n’hi va anar un: Walt Whitman. I a continuació llegeix Whitman: “Aquells que han fracassat en la grandesa de les seves aspiracions, [...] per a tots ells voldria erigir un monument cobert de llorer, alt [...]”. Aplaudiments. Treu la seva llibreta amb inèdits. Alguna broma. Demana la col·laboració del públic. Caldrà tancar els ulls mentre ell recita/declama uns versos. “Són quatre octosíl·labs, art menor, no patiu”, etziba, amb un aire entre tímid i ‘enfoteta’.  Serà com un exercici d’hipnosi i després faré el txas! que us retornarà a lloc, explica. Gener llegeix d’una manera força personal, repetint l’inici de vers per emfatitzar més la cosa, dant molta importància a les pauses, amarant-s'hi, amb un to que va entre simpàtic i ‘passota’: “Pren una mica de cor dolç/ i reclina’t al teu seient./ Aviat serem lluny dels carrers/ on s’aprèn a no ser qui s’és.” Txas!, s’escolta. I un “Ue!”. Aplaudiments. Ara Gener demana una nova col·laboració del públic, aquest cop dirà un vers i caldrà repetir-lo “amb tots els pulmons, amb la pleura”, recalca: “Quan arribi la llibertat...!” Repeteix tres vegades amb la gent, ara sí, cridant fort. I acaba: “Quan arribi la llibertat,/ les nostres paraules seran els nostres propis noms”. Aplaudiments. 


Moment de Whitmaníacs!, amb Pau Gener en primer pla
(Foto: Pep Herrero)


Com veuen, l'aire general és distès. La gent està atenta. Entre apunt i apunt, l’Apuntador es lia un cigarret. I és el torn de Dolors Miquel. “Bueno”, diu, “’quan arribi la llibertat’, ‘l’equilibri és el caos’... bueno”, diu divertida, sorneguera. Comença amb uns versos de Whitman: “Oh, ànima, m’has aparegut finalment, i això ja basta.”, i continua amb un poema de Federico Garcia Lorca que llegirà, aclareix, en un castellà palatal: “no duerme nadie por el cielo”, “nos caemos por las escaleras para comer la tierra húmeda”, “el que teme la muerte la llevará sobre sus hombros”. Ara puja el to, emfatitza més, es mou com peix a l’aigua, se li veuen les ‘taules’ acumulades: “no duerme nadie por el cielo!”. Aplaudiments. Algún bravo! Segueix amb dos poemes propis. ‘Roses’: “un dia se’m trencarà el cor de tant colpejar el cor contra les roses”. Recita/llegeix com qui explica un secret a viva veu, visceral però fent creïble allò que conta.  Miquel acaba amb el poema “Ja no escric per les ànimes humanes” i des del primer vers homònim , se’ns diuen coses com: “pels ànecs de bec mutilat, escric”, i: “amb aquest punyal de nit m’obro el ventre i des d’aquest espadat [val a dir que aquí l’Apuntador no té clar si ha pres les notes literalment o hi posa cullerada] de llum salto amb els suïcides.” Aplaudiments. El darrer de la tanda és Andreu Subirats. “Em poso el faristol perquè sinó no sé què fer-ne de les mans. Somriures entre el públic. L’Apuntador xucla el cigarret. La veïna el mira malament, suposa que pel fum. Intenta exhalar el fum cap a l’altre banda. Ara les mirades que maten són només de reüll. L’Apuntador se’n recorda de la frase d’un poeta nostrat que deia que pel fum també es pot besar, tot i no ser el cas, i se’n recorda d’allò de Tom Spanbauer de que el fum també pot ser una forma de resar, tot i que no sigui el cas. Sort que estem a un recital de Walt Whitman. Subirats comença. Les gàrgoles del pati ens coronen. Els focus clarejant a mig gas somien ser la lluna mentre feinegen atrapant mosquits. Els arbres semblen camàlics impertèrrits amb cabelleres ‘afros’ a tope . La humitat de l’ambient va calant. Subirats segueix: “jo preguntaria als erudits: ja va néixer Walt Whitman amb barba blanca?”. Riures generals. I ens explica que “Withman va estar escrivint sempre el mateix poema.” Pons Alorda, des de la butaca, fotografia Subirats, que li fot: “jo aquí també canto el cant de les batalles i, sobretot, propugno la creació de soldats valerosos”. Ull. A continuació llegirà un dels primers poemes de Fulles d’herba. “La paraula que apareix més al llibre és ‘Jo’, -diu- però això ja ha passat abans. I la segona, segurament és “tu”. La gent somriu. “He entès que em vasta estar amb els que estimo”, “no demano cap altra delícia, nedo a través d’ella com si fos un oceà”. Subirats s’enfila amb un parell de poemes de més cap el final del llibre, amb una veu, malgrat l’‘enrogallamenta’, que ve amb remor de riu, barreja de xiuxiueig i crit. “Només la matèria guanya?”, “La vida és el conreu i la mort es la verema conseqüent”, “pensatiu i oscil·lant escric les paraules “els morts”, perquè els morts són vius, potser els únics vius, els reals, i jo sóc l’aparició, l’espectre.” Passem a François Villon i la seva balada dels penjats que primer llegeix en francès, potser una mica de pressa, i després en català. “La pluja nos ha rentat i buidat”, “cap aquí, cap allà, segons raja el vent”, ara una mà a la dreta, ara una mà la l’esquerra. Agafa el micro amb les dues mans, fort, se li escolta la respiració pels altaveus, tremolen els braços i el cos cintura amunt amb la veu que s’alça, amb un punt de parla que ressona ara –ja em perdonaran– d’ultratomba, de veu perduda dins el poema, dient-s’hi, que puja com qui fa braçades amunt cap a la superfície. Tanca els ulls, respira cansat, una gota de suor li regala. Somriu. Fi.  Aplaudiments. Acaba amb un parell de poemes el seu llibre ‘Ull entorn’: “la raó mos ha fet apamar la fugida”, “som un malson infinit o la penúltima llàgrima de la lluna?”, “brams de barranc, estopades llavors inútils, cap record, [...]”. Aplaudiments.


SEGONA RONDA

Ara torna a sortir Jaume C. Pons Alorda: “Com estai!!?”. Per acabar, una última ronda on cada un dels participants llegirà un poema més. Pel seu, Pons Alorda demana la col·laboració del públic. Cauen algunes gotes. Ens farà corejar la tonada d'una cançó esclavista, diu, mentre ell recita al ‘Cant a mi mateix’ en anglès. Comença a cantar, alhora que comença a ‘xispejar’. La tonada del públic serà un “mmmmmm mmmmm mmmm...” constant, mentre Pons Alorda llegeix. La gent s’hi anima. A les butaques Pau Gener es toca el pit, Calvo somriu, Subirats fuma un cigarret, Dolors Miquel s’ho mira. “Mmmm mmmmmm mmmmm....”. La cosa entre el públic i els participants funciona. “Mmmmm mmmmmm mmmmm...” Pons Alorda alça els braços, com aletejant. “Mmmmmmm mmmm mmmm...” Somriu. Acaba, diu: “Espectacular”. Torna a plovisquejar, gotes damunt el quadern. Aplaudiments. Segueix Lluís Calvo, que entona un poema breu de Whitman i un de Selvàtica al crit de “béstia!”: “som impurs, pluja, queixalada”. Sona una campana. Hi ha un colom instal·lat damunt la rapissa del finestral damunt de l’escenari, estarrufat i quiet, contemplatiu. “Sols si estàs sol, tot d’una, hi glaça”. Aplaudiments. Portem vora una hora de funció. La gent encara està animada, però. Pau Gener fa un fragment de Walt Whitman i un parell de breus poemes propis. El darrer el diu de memòria, amb el seu dir espaiat i de repetir els inicis de vers: “[...] anys a sol i serena destil·lant el perfum. Ara la corda fluixa és la nostra autopista”. Aplaudiments. La cosa s’agilitza. Dolos Miquel. “Us llegiré un poema que el Whitman segur que no llegiria”. Riu, burleta. La gent somriu. En Pons Alorda també. Miquel el diu de memòria, un poema amb rima i cantarella de cançó, divertit però alhora incisiu. Alguna cosa d'una 'perruquera'. 


Dolors Miquel (Foto: Pep Herrero)


A mesura que avança el poema, puja el to, molt, braços aquí, braços allà, mou cames i cintura, sembla que estigui a punt d'etzibar-nos un atac de karate rotllo ‘patada huracanada’. Acaba amb un “Olé!”. Riu. Per acabar llegeix dos versets curts, un dels quals se’n recorda de quan es podien llençar tomàquets a l’autor o intèrpret que no plaïa, època que Miquel reivindica. Aplaudiments. Subirats torna amb “Esperant els bàrbars” de Kavafis. Miquel diu alguna cosa sobre els bàrbars en grec, Subirats li dóna les gràcies. La gent riu. Ara llegeix més pausat i ens explica la relació entre barbar “barabar” i el terme “bereber”, segons si es procedeix del nord o del sud. No t’adormiràs sense saber una cosa més, que diuen. Abans de plegar, Subirats convida a l’organitzador de l’acte a sortir a fer el darrer poema. Pons Alorda dóna les gràcies al públic, als organitzadors, a la gent del Museu Frederic Marès, de manera hiperbòlica vaticina la conjugació dels astres i a continuació llegeix uns versos de Whitman dedicats al lector. Alguna cosa així com: “Tu lector, bategues vida i... per això son teus totes aquests cants”. Aplaudiments finals. 


Foto: Pep Herrero


Menrestant, el colom segueix palplantat damunt la rapissa mirant-s’ho tot, estarrufat encara. El plovisqueig ha cesat. La gent desfila, alguns van a l’escenari a parlar amb els protagonistes o a que els hi signin un llibre. La llum dels focus retorna lentament al seu estat natural d’encegadora. En una taula situada al passadís del verger, una gent de Barcelona Cultura estampa, amb tampó, versos  de poetes nostrats a qui ho demana. Els operaris comencen a recollir micròfons i mobiliari. Les cadires semblen gaudir dels instants sense amo. La gent va acabant de sortir. Poetes i gent de la vena decideixen si anar a sopar o tirar directament als brevatges. Uns s’acomiaden, d’altres tiren avall. Els de més enllà, enfilen amunt. En el cas de l’Apuntador, la cosa acaba de bon beure i millor companyia, arreglant i desarreglant el món tres vegades, en unes trobades que al capdavall acaben sent tant regulars com els actes oficials al verge del Museu Marès de cada any. Es fa tard. L'Apuuntador agafa el primer taxi que veu, cal escriure aquestes línies, allò de casar literatura i vida fins el punt que les paraules se’l mengen. Ara.  
  

***

Recordar només que ahir també es va celebrar un acte d’homenatge a l’obra i figura de Francesc Garriga Barata, poeta nostrat i estimat que ens va deixar fa pocs mesos als vuitanta-dos anys. L’acte, celebrat al Club Muntanyenc de Sant Cugat, consistia en una conferència per part del poeta, crític literari i amic de Garriga, Joan Todó. Quedi dit.


***

La nit explora els somnis.
(Francesc Garriga Barata)
    

Cap comentari:

Publica un comentari