dimarts, 19 de maig de 2015

El Festival Internacional de Poesia 2015


Com ja va sent habitual, ‘La Setmana’ s’acomiada amb el Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2015. Aprofitant la bonança que fa, un servidor fa un petit passeig pel centre. En acabat, enfilo Plaça Urquinaona avall, travesso el carrer Ramon Mas i em disposo a entrar al Palau de la Música per la part posterior, que està oberta. Em calço el vestit d’Apuntador. Ara l’Apuntador va a la zona de reserves i tiquets a adquirir l’entrada i el llibret del festival amb la lampareta corresponent. Es fa una panoràmica general de l'assumpte: potser més gent que l’any anterior. Sortir a fer el cigarret amb alguns habituals de la nit del Palau. També l’editora de l’Apuntador, que li porta una remesa de llibres. Tan a dins com a fora, la gent s’ho pren amb calma. Falten 15 minuts per començar. 
L’Apuntador entra i ocupa el seu seient, a la llotja esquerra de platea, per anar prenent vistes. Entra una estoneta al diguem-ne ‘backstage’ per veure alguns poetes, per respirar l’ambient. Carles Camps sembla tranquil, reconeix que els seus poemes són per llegir-se’ls tranquil·lament, de caire reflexiu, però també que el fet de poder arribar a tanta gent és una bona. Rodés ho porta bé, diu, tot i que “una mica de respecte sí que fa”. Elena Mendel està just al seu darrera, amb la mirada més aviat absent. Els altres es veu que estan acabant de sopar. Tota la decoració del Palau és per fixar-s’hi hores i hores (ja saben: remats, vitralls, cornises, l'acabat del sostre talment un forat negre a l'inrevés i, és clar colorejat, tota la modulació dels elements, la mescla d’allò nou amb allò antic, etc.) però aquest any l’Apuntador es fixa especialment en les estàtues damunt de l’escenari. Cavallers i cavallers, llances i desbocaments. Sembla talment que vulguin sortir, a punt de materialitzar-se. Aquest any l’escenari consta només d’escriptori-faristol, tauleta minimalista pel got d’aigua de rigor i uns neons ubicats al darrere, a l’altura de la cintura, que s’encendran i escriuran els noms dels poetes. “Sobri i equilibrat”, li sentirà dir més tard a algun espectador. La gent va acabant d’entrar. Ara la remor és considerable. A la tribuna del costat, els poetes i algunes autoritats. La nit al Palau també és una gran reunió social. Veure i deixar-se veure. 


Alguns dels poetes, a la llotja, instants abans de començar l'acte. 
(Foto: Pep Herrero)


Amics, saludats i coneguts. Tothom a lloc. S’apaguen els llums. De primer, una menció in memoriam de la veu en off, per alguns dels poetes morts recentment: Francesc Garriga, Montserrat Abelló, Carles Miralles, Josep Miquel Sobrer, que també apareixen als neons. Aplaudiments.
I arrenca el Festival. Carles Camps Mundó: “Bona nit”. Explica breument de quins llibres surten els poemes que llegirà i s’hi posa. Els neons de color vermell (a joc amb el llibret del ‘Festival’) encenen el seu nom. Poemes que giren al voltant de la malaltia, la mort i el dolor,  l'eina de la paraula. Poemes durs, desconsolats. De La mort i la paraula: “aquests tumors que creixen/ tan plens de vida,/ però que ignoren/ que ens necessiten vius per viure”, “tinc un tros de mort dintre mort”, “jo serà gens”. El poeta, vestit entre elegant i casual, americana color cru, llegeix amb les mans al faristol i d’en quan en quan alça la vista al públic amb una veu greu que va des de tons enrogallats fins a allò més diguem-ne majestàtic. A la llotja, Abrams i Castillo encaixen uns copets d’espatlla i riuen. Amb l’ajut de la lampareta, l’apuntador apunta. El poeta segueix: “¡Si sabéssiu que viviu els dies/ enfront la més absoluta indiferència!”. Entrem al seu llibre –de nom juanramonjimenesc– L’Oració total: “L’afany/ de sumar tot el món en un sol nom:/ el nom superb amb què resoldre el temps”, “cap nom arriba a dir tota la por/ que hem de passar tots sols. 


El poeta Carles Camps Mundó (Foto: Pep Herrero)


Poemes que giravolten al voltant de la mortaldat la reflexió i el turment, dels murmuris i la pròpia paraula. “A part de hi ha, no hi ha res infinit”. Darrer poema. "Un hi ha sense ningúq eu en doni fe": “Molts gràcies”,conclou. Aplaudiments. Camina en direcció a la sortida. S’atura un moment. Saluda tímidament. Se’n va. I entra Sharon Olds (llegirà en anglès, la traducció dels poemes és de Dolors Udina). Aquest any quan un poeta entra l’altre ja no hi és. Olds saluda i afegeix: “Juan, Marina, Carles: muaaaa!”, tancant els ulls i enviant un petó a l’aire amb la mà.  Somriu. Ulleres i cabells blancs caient-li per les espatlles cap el pit, vestit estampat per sota els genolls, sabates negres. Sosté el paper amb les mans, per damunt del faristol. Comença ‘L’últim vespre’: “Vaig excusar-me davant les visites de la sala de morts”, ‘Poema a les mamelles’: “és gratificant viure amb elles, éssers sense/ coneixement de la mort, criatures de sofriment ignorant”. Dispara amb una veu dolça, melosa i empàtica, amb aquella cosa hipnòtica. Vocalitza i, de fet, la sensació és com si les paraules se li rentessin a la boca i ja en sortissin netes. Hi ha el got d’aigua sostingut per una tauleta minimalista, sempre apunt de tremolor. Els tres focus concentrats en la figura dels poetes els hi atorga una encesa, flamejant, que dóna un aire espectral.


Sharon Olds, brillant, amb el public de fons. (Foto: Pep Herrero) 


Qui no hauria volgut una àvia així que l’hi llegís contes abans de dormir? Poema final: 'Torno a maig del 1937': “feu el que hagueu de fer, jo ho explicaré”. Aplaudiments.  Somriu. Fa una mini reverència amb el cap i s’allunya distretament però anant per feina. Ara és el torn de Montserrat Rodés: “Bona nit a tothom”, comença. Va vestida amb un vestit gris lleugerament obert de pit i tallat per sobre els genolls, malles negres, elegant, comenta breument de quins llibres provenen els poemes que llegirà i comença: “sóc a les profunditats/ d’un antic començant”, “Com la por. Que/ ens dicta el coneixement/ secret. La futura memòria”. Poca broma. Mans apoiades al faristol, la seva gestualitat combina posar els ulls de cara el faristol amb alçar el cap i, enllà del micro, mirar a l’infinit. ‘Incertes certeses’: “Cap vaticini ja no et cal/ per saber el que no has vist”. Rodés no és una rapsode virtuosa a l’ús, però va emfatitzant els diferents tons de veu en funció d’allò que diu, es va fent seu el poema. Són poemes per ser destil·lats a poc a poc. 


Montserat Rodés, a l'inici de la lectura. (Foto: Pep Herrero)


“Alguna/ cosa impalpable t’impedeix/ ser la continuïtat del cos”. Els focus concentrats com un raig làser damunt els seus cabells arrissats fan que, des de la posició de l’Apuntador, la testa de la poeta sembli una gran pilota de llum. “[...]ignores/ aquella falsa transcendència/ d’una realitat que no et veu”. Acaba. “Gràcies”, diu amb un lleuger somriu. Se’n va. Mira el públic. Saluda. S’atura un moment. Somriu. Cap dins. I arribem a Charles Simic (llegeix en anglès, la traducció dels poemes és de Marta Pera Cucurell). Lleugerament encorbat, saluda: “good evening”. El tècnic li col·loca el micròfon a mida. Agafa els papers amb les mans, com Olds. Va per feina.


El poeta Charles Simic (Foto: Pep Herrero)


‘Shelley’: “Poeta de les fulles mortes empeses com fantasmes”, “anava pel carrer amorrat al llibre”, “amb por de la meva petita habitació sense finestra/ freda com la tomba d’un emperador infant”. Llegeix amb veu arrossegada, amb certa parsimònia, més aviat enrogallat, les celles frunzides, com si als ulls els hi costés traspassar els vidres de les ulleres. Darrera meu diviso el poeta Joan Margarit concentrat, les ulleres a la punta del nas, tot revisant el llibret del ‘Festival’. Simic va fent: “El gos va agafar el bastó i es va girar per mirar-nos./ I aquí es va acabar l’espectacle”. Alguns somriures de fons. Entre poema i poema Simic segueix, impertèrrit, amb la mirada posada al paper. Continua llegint: “meravellat de pensar que encara no existeixo”, “¿Quin era aquell fragment d’Heràclit/ que provaves de recordar/ quan vas ensopegar amb el gat del carnisser?”. Ara aixeca el cap, com remarcant molt l’assumpte. Mentrestant, el fotògraf de ‘La Setmana’, Pep Herrero, es posa les botes (a fer fotos, s’entén). Ara Simic va aixecant el cap del text més sovint. ‘Diaris de diumenge’: “La carnisseria dels innocents/ no té fi. Això és l’únic/ de què podem estar segurs, amor,/ fins i tot més segurs que del rostit que treus del forn.” Brillen les lletres Charles Simic al seu darrere. S’enrogalla, un lleu estossec, beu un xic d'aigua. Poema final: “i a la meva habitació tot va quedar en silenci./ Em sembla que em vaig sentir plorar durant molta, molta estona”. Aplaudiments. Somriu. S’allunya. S’inclina un segon. Saluda un instant. S’allunya. Va per feina. Les estàtues del damunt de l’escenari sembla que vulguin dir alguna cosa. A continuació entra la codirectora Teresa Colom i informa que Ewa Lipska al final no ha pogut venir per problemes de salut i que, en el seu lloc, l’Aneta Kotarska (llegeix en polonès, la traducció dels poemes és de Josep-A. Ysern i Lagarda), també polonesa, llegirà els poemes de Lipska.


 Aneta Kotarska, posant veu a Ewa Lipska 
(Foto: Pep Herrero)


Kotarska, vestida de negre, pantalons una mica folgats, alta i morena, tota jove i atractiva. Agafa els poemes amb tot el braç, com acaronant-los com un bebè. I llegeix, amb veu dolça a la vegada que seriosa, entona bé. “La llengua obligatòria va resultar ser la pròpia”, “el poble estava enquadernat en pell”. “Ja ho sabem tot sobre la utilitat de la fe/ de les hormones i de la retòrica”. I acaba. Aplaudiments. Acaba aviat. Ha llegit només una part dels poemes. Kotarska se’n va tal com ha entrat, amb un mescla de timidesa i professionalitat. I arribem a l’última protagonista de la nit, Elena Medel. “Bona nit”, diu. Cabells curts, una mica de serrell. Vestit blau tallat pels genolls i rebeca gris. Va per feina també: “Yo pertenezco a una raza de mujeres con el corazón biodegradable”, “Soy una de ellas porqué mi corazón será abono”. Llegeix directament del llibret del 'Festival', que apoia damunt de l'escriptori-faristol. Llegeix de pressa, potser un xic esverada. Mes tard li comentarà a l’Apuntador que estava una mica nerviosa, sí, que està allà dalt imposa. Però que, fet i fet, el seu estil ja és així, que la seva veu funciona d'aquesta manera com contínua, com estirant un fil de dins que no s’acaba mai d’acabar, diu. 


La poeta Elena Mendel, en un moment de la lectura. (Foto: Pep Herrero)


‘Maceta de hortensias en nuestra terraza: pulgón’: “Porque cuando todo va bien/ algo se mancha”. Va entonant-se amb el text, ara llegeix la seva prosa retallada amb algunes pauses més, sense accent (ella és cordovesa): “Mientras tanto, en la casa, el hombre duerme. / La mujer/ no”. Alguns somriures entre el públic. “Ninguna mujer se casa con sus plantas”. Es passa la mà pel serrell. “Mientras tanto, en la casa, la mujer duerme./ el hombre/ ya no está”. El públic riu. Medel: “no tiene gracia”. El públic riu més. Ella somriu també. La resta de poetes comencen a retirar-se de la llotja i van cap dins. “Pero tú, Virginia, tan rubia, ¡lo recuerdas?/ Allá donde entonces combatíamos piojos// ahora// bang// ahora// escondemos el tiempo.” L’apuntador alça la vista amunt: al capdavall potser les estàtues prefereixen ser estàtues, pensa. “No sé si sabes a lo que me refiero”. Medel acaba: “te estoy hablando del fracaso”. Aplaudiments. “Gracias”, diu. Somriu un moment, i enfila cap a la sortida. Pim-pam. Es tornen a encendre els neons, ara simultàniament. Apareixen tots els poetes, acompanyats pels directors de ‘La Setmana i el ‘Festival’ d'enguany, Sam Abrams i Teresa Colom. 


D'esquerra a dreta: Sam Abrams, Carles Camps Mundó, Sharon Olds, 
Montserrat Rodés, Elena Medel, Charles Simic i Teresa Colom. 
(Foto: Pep Herrero)


Aplaudiments a banda i banda de l’escenari. Llums que s'encenen. Més aplaudiments. Els protagonistes somriuen i aplaudeixen, dient-se coses inaudibles. A les veïnes de l'Apuntador sembla que els hi ha agradat especialment “la senyora Americana”. Pels comentaris que s’aniran sentint, sembla que la gent agraeix la sobrietat i brevetat de l’acte, que ajuda a concentrar-ne la intensitat. El públic s'aixeca. Comença a desfilar. 

***

Al passadís de la llotja un senyor que parla amb Camps Mundó, li diu: "porqué, ya se sabe, que primero fue la música y luego la poesía". L’Apuntador, sempre servidor de vostès, se’n va a treure el cap a la zona de diguem-ne ‘backstage’, que es va omplint de gent. Primer els poetes i els directors. Després membres de l’ICUB, gent de l’entorn. Algunes autoritats. El fotògraf. Algun periodista ennuvolat. Hi ha cava i vi amb pedigrí, ‘picoteig’, croquetes i canapès. Parlo uns instants amb Eva Medel, que és reclamada per firmar alguns llibres. També veig Charles Simic firmant llibres. Ara sí: hem arribat al final de ‘La Setmana’. La gent es relaxa. Converses disteses. Tothom parla una mica amb tothom. Una noia comenta a l’Apuntador que li ha agradat la brevetat i austeritat del l’acte, “amb només els neons i tal... la veritat és que bé”, diu, i que l’Elena Medel és la poeta amb la que s’ha sentit més identificada, diu. Mentrestant el seu acompanyant sosté un llibret de Simic, signat. Sobre gustos colors, que diuen. El menjar està realment bo. A l’Apuntador encara li queda escriure la crònica i maquetar el post, així que s’acomiada. La gent segueix conversant de manera distesa. Moment ascensor. El cronista es treu el vestit d’Apuntador. Fins l’any que ve, si déu vol.  A fora ja és de nit. Em 'lio' un cigarret. Un policia dins un furgó em mira malament. Enfilo gòtic enllà camí del Metro. M’encenc el  cigarret. Penso en la Picadura de Barcelona, cadascú la seva. I somric, diria, mentre camino una mica allunat. Toca fi de festa, amics. Gràcies a tots i totes per ser-hi. Hi hagi pau, salut i 'peles'. I fins l’any que ve. "Fos al negre".
       

Cap comentari:

Publica un comentari