Pròleg del "Poema dit de la redempció", de Jaume Fuster

Pròleg per a puristes i crítics

Abans de començar us diré
que conec l’obra de Mestre Ferrater.
Tot i que no vull ser llagoter
és ell qui la culpa en té
de tot el que ara escriuré.
Segur és, doncs, que plagiaré
al nostre poeta capdavanter.

[Extret de Poema dit de la redempció (Meteora, 2017),

de Jaume Fuster]

L'escriptor i poeta Jaume Fuster (1945-1998) 

David Castillo: «El Nobel a Dylan ni m'indigna ni m'emociona, sinó tot el contrari»

A la setmana de la poesia no hi pot faltar un recital que combini poesia i rock. Si l'any passat era Nacho Vegas qui omplia de música i paraules el Verger i, fa dos anys, es retia homenatge a Lou Reed amb una vetllada memorable a Gràcia, enguany són Leonard Cohen, Lou Reed i Bob Dylan els tres artistes que articularan un diàleg entre Manuel Vilas, David Castillo i Benjamín Prado. 

Per conèixer la importància de tots tres i saber què passarà aquest vespre a les 20:00 al Marès, conversem ab David Castillo, poeta, periodista, activista cultural i gran coneixedor de l'obra i el llegat de tots tres. 

Quina importància, en l'àmbit poètic, creus que han tingut els tres artistes a què dediqueu el recital?

Sens dubte es tracta de tres artistes influents, que tenen el text de la cançó com el més important, a diferència de la majoria pels quals és simplement un suport purament una barricada on bramar. No són els únics, però potser els més representatius. M'hauria agradat que la tria fos més àmplia, però això no ho vaig triar jo. 

Com teniu pensat articular-lo? serà un cinquanta per cent de recital i un cinquanta per cent conversa entre vosaltres?

En principi conversarem, però no es descarta recitar algun dels temes més representatius o que ens han impactat més. En fi, en això sempre intento que sigui el més improvisat possible.

El Premi Nobel a Dylan ha causat indignació i emoció a parts més o menys iguals. On et situes, tu?

En fi, no crec que sigui el millor Nobel de la història, però d'aquestes cantades, l'Acadèmia sueca en té molta experiència, si no observem a qui han donat diferents Nobel de la pau. He escrit tres biografies sobre Dylan, tinc pràcticament tot el que ha fet, i per mi sempre ha estat estimulant... Però crec que hi ha milers d'escriptors que haurien d'estar per davant, ell mateix n'és conscient. Suposo que per aquest motiu va fer tots els numerets que va fer. Jo ni indignació ni emoció sinó tot el contrari.

Creus que hi ha algú, actualment, que pugui actuar com a hereu d'aquests tres artistes o formen part d'una època i una cultura determinades? 

Ja ho crec, el llegat continua. Com deia el mateix Dylan, hi ha nombrosos artistes negres de hip hop que són excel·lents poetes, però aquests no compten, com no han comptat en la música. Qualsevol d'aquests músics negres és superior a la majoria de blancs que entren a les travesses, però nosaltres, com a bons colonitzadors i neocolonitzats per l'home blanc, som molt obedients amb la cultura anglosaxona. En fi... 

Què destacaries dels teus partenaires, Benjamín Prado i Manuel Vilas?

Manuel Vilas és un poeta extraordinari, a qui conec des del primers llibres que va publicar a Barcelona. A Benjamín no l'he llegit, però segur que és bo, com tot el que porten al Barcelona Poesia, és a dir, qualitat. 

Míriam Cano 

Cant de corbs a l’Institut d’Estudis Catalans

Surto a tota màquina del recital al Verger per a passar un moment per casa abans del bany de masses a l’Institut d’Estudis Catalans. Tinc el temps just per a penjar la crònica, treure’m les sabates una estona –Sofrir per embellir, que diuen a la rondalla!– i dirigir-me, a través dels carrers i carrerons del Raval Nord, cap al recital de Viggo Mortensen (Nova York, 1958) i Fabián Casas (Buenos Aires, 1965).

El pati de l'Institut d'Estudis Catalans, ple a vessar força abans de l'inici de la lectura

El pati de l’Institut d’Estudis Catalans, tot de rajoles verdes i blanques i sanefa, és ple a vessar. A la porta, els encarregats de seguretat conviden els assistents més tardans a asseure’s a les cadires que l’organització ha habilitat per a seguir la cosa des d’una pantalla. És increïble l’enrenou que pot arribar generar una munió de persones que ha vingut a escoltar poesia: gent jove i no tan jove, de tots els gèneres i posats, asseguts els més sortosos en cadires davant l’escenari, i la resta drets així com han pogut al fons o enfilats als bancs del claustre. Sona l’avís que la lectura és a punt de començar i, per sorpresa meva, es dreça un silenci sepulcral. Arriben Teresa Colom i Àngels Gregori, directores del Barcelona Poesia d’enguany.

Teresa Colom explica que va ser un amic comú de Mortensen i Casas qui va pensar que seria una bona idea que fessin un recital junts. A més, els unia una samarreta: la del Club Atlético San Lorenzo de Almagro. “Es van fer amics, després molt amics”, diu Colom. “És el primer cop que pugen junts a l’escenari per a recitar els seus versos”, segueix, i penso en l’excepcionalitat de la cosa, agradi o no, i recordo quan vaig saber per Àngels Gregori, l’altra directora, que Mortensen els havia proposat l’actuació de manera desinteressada amb una sola condició: comptar amb la companyia de Fabián. Al seu torn, Gregori destaca Mortensen no només com a autor, a banda d’actor, sinó també com a editor de poesia i de llibres d’art al capdavant del segell californià Perceval Press.

Mortensen i Casas entren a escena, des d’un vèrtex del pati. Salten els flaixos. Retrona un aplaudiment gens mesurat. Mortensen porta texans i una camisa de quadres de tonalitats blavoses, a joc amb els seus ulls i els cabells platejats. Casas, una dessuadora esportiva i vambes informals. Tots dos s’asseuen en dues cadires de vímet, amb una tauleta al costat, d’on prendran llibres per a anar dient.

Fabián Casas (esquerra) i Viggo Mortensen (dreta), durant la lectura

Mortensen comença agraint la presència del públic i fa broma: “Vamos a hablar de la temporada del San Lorenzo de 1968”. No debades, els seguidors del Club Atlético es fan dir cuervos, d’aquí el nom de l’espectacle: Dos cuervos. I rectifica, és clar: “Mejor vamos a leer poemas, alternando, a ver qué pasa”. També adverteix: “Espero que los que toman antidepresivos estén al día con la dosis”. Casas, més breu, juga amb el tabú de l’evidència: “Hola, buenas noches, mi nombre es Viggo Mortensen”. La gent riu davant el que per a molts és un desconegut, però que es podria convertir en un bon descobriment per a alguns.

“El pelo de María” és el primer poema que diu Mortensen: “Un poema es la flor de una mentira. La mentira que son las palabras”. Després descobrim com es tracta d’un text sobre un poema, un quartet, on Viggo exposa les seves creences vers la literatura. “Un poema es una bomba casera, más o menos bien construida”, afirma, “pero los poemas no funcionan por sí solos: un poema no va a matar a nadie ni puede eliminar a la poesia por mucho que intentemos odiarla”. Juga amb canviar els adjectius del quartet inicial i els cabells de María ara són blaus, l’avió és ros, el públic riu. I acaba: “Creo sinceramente que hay que proteger a la poesía de los poemas. Y de los poetas, sobretodo”. Sonen aplaudiments.

Casas pren la paraula i comença amb preguntes retòriques: “Quién consigue expresar sus emociones en una simple conversación? Qué preguntas hacemos para que nadie nos responda?”. Esbossa un taxista, un mirador, un banc, quotidianitat, un tren, la lluna reflectida sobre les vies. També parla d’“el eterno retorno de los ciclos del amor” i, tornant a l’advertència inicial de Mortensen, diu que “los tranquilizantes flotan como flojo coñac dentro de mí” i que “el ruido metalúrgico de los talleres literarios no me deja dormir”. Protegir la poesia dels poetes, beure i medicar-se per a poemar.

Quan hi torna, Mortensen demana si se sent bé des de darrere. La gent diu que sí i és cert. Diu un poema breu que ho té fàcil per a arrancar aplaudiments. També diu el seu “Ensayo bonsai”, escrit des del record: la primera vegada que va veure un concert d’Elvis Presley amb la família. La seva poesia té un innegable pòsit beat, quotidià, de barriada i de bar. “El señor Presley era un gordo enfundado en un traje de torero”, amolla, i explica com “mi mamá tarareaba las canciones hasta que se cortó la luz” i que “cuando volvió la luz el concierto había terminado”. També recorda que “los chicos del barrio hablaban de la media hora de Elvis Presley” i torna a la metaliteratura, al metallenguatge: “El lenguaje tiene que haber surgido así”.

Un Viggo Mortensen bromista i molt còmode diu els seus poemes a l'IEC

Tots dos riuen. Fabián li demana quant temps va trigar la seva mare a recuperar-se de la mala recepció del programa i Viggo diu: “Ninguno. Murió”. Més rialles. El públic totalment embutxacat.

Segueix Fabián amb el poema “Recortes”. Bufa ventet i el silenci, per encara major sorpresa meva, s’ha mantingut. Els assistents segueixen atentíssims mentre Casas recita poemes sobre parcs, el segon a Buenos Aires. També toca temes com l’etnicitat: “Soy negro, dijiste. Soy de raza inferior para el resto de la eternidad”. Segueix amb el poema “Te doy”, com una promesa, una enumeració amb un cert moviment i molt de ritme, algun matís, alguna pausa, que acaba amb una ditada de sucre candi que arranca algun oh i uns punts molt suspensius: “Te lo doy para que nunca te sientas completamente sola”.

Mortensen es manté en el record: “Los océanos se llevan nuestros secretos. Lo que no queremos ver ni oler nunca más”. I ho barreja, record i literatura, en versos compactes, dubitatius: “Quizás los peces comerán nuestras palabras”. Explica com una vegada va trobar un anell de noces però “no lo toqué, ya estaba casado”. La gent riu més i Fabián diu un poema sobre la complicada convivència matrimonial.

És després quan Mortensen deixa els poemes de banda i passa a les confessions: “Hemos pasado unos días muy lindos. Cometimos el error de comprar la caja entera de Los Soprano. Fue un error. Pero bueno, algo de Los Soprano habrá influído”. Diu que no és partidari d’explicar els poemes, que si no s’entenen no s’entenen. I és coherent amb l’enunciat. Això sí, fa un aclariment lingüístic: pochoclo vol dir crispeta, a Argentina. El segueix Fabián amb un poema sobre la família, i Mortensen torna amb el poema “Asesino”, on sentencia: “Los mitos son como los mocos. No dejan de renacer y a veces vienen con pelitos”.

Casas i Mortensen no es parteixen els poemes. S’alternen, cadascú diu els seus, cadascú fa el que li toca per part seva. Són poemes propers a l’humor a l’existencialisme lleuger, proper a l’absurd però sense arribar-hi, les anotacions aparentment automàtiques d’un observador. Si abans Casas parlava dels tallers literaris ara ve el contraatac: “Las revistas literarias duran casi siempre no más de dos números”.

Casas i Mortensen, il·luminats en la foscor absoluta del pati

I arriba un dels punts més àlgids del recital, si més no per un públic lliurat a la causa. És quan Mortensen, resident a Barcelona, diu un poema seu, “Te veo”, en català: “Et sentiré fins que oblidi per què no et vaig estimar més aquest hivern”. Ara els oh del públic s’enlairen i me’ls imagino en forma de llum negra, projectant-se pati amunt en forma de raig quadrat. Llum de corb. En acabar el poema la gent aplaudeix molt fort, s’exalta, crida.

Casas torna amb un dels seus “Poemas en Prozac”, que defineix com “cien poemas en contra de mi ex-mujer” i que aclareix que compta amb un epíleg de Julio Iglesias que diu “Si me dejas, no vale”. Segons ell, burleta, aquesta expressió liquida tota la filosofia de Hegel i de Heidegger. Segueix amb el poema “Surgir”: “El hombre invisible no quería ser invisible y se pasaba por la cara una cinta blanca para surgir”. Al següent poema, de Mortensen, hi apareix Tony Soprano i Casas dedica el que ve després al seu primer editor –“es un poema triste”–:  “Un escritor no debería ir siempre en contra de su habilidad?”, es demana. I torna a invocar el mirall de les grans veritats: “El sueño americano cabe en un mp3. El sueño de los dioses no nos incumbe”.

Casas i Mortensen parlen entre ells, mig fora de microfonia, i riuen. Mortensen diu un poema sobre el seu pare i el seu volar final, en forma de corb, i acaben fent bromes sobre futbol que no puc seguir. El públic, tant si les segueix com si no, no ho sé, riu.

Encarem la recta final: Mortensen avisa que farà un poema llarg i convida el públic a anar al lavabo o a fer un cafè. És el moment. És el poema “Lo que no se puede escribir”, sobre un mare, que canvia alcohol per Dickinson. Imperceptible per molts, Ariadna Gil, actual parella del poeta i actor, surt per una porta de l’extrem oposat a l’escenari, on sóc jo. S’ho havia mirat des de dalt. Em mira amb ulls de “I aquest què fa allà on no s’hi veu i amb el portàtil a les mans?”. Parteix abans que tothom se’n vagi i Mortensen acaba el poema, que no s’ha fet llarg però sí que pot haver deixat els ànims una mica a baix: “creo que de ahí surgió la expresión de alegría de la huerta”. Casas diu el poema “Los ciclos”, on afirma que “Estuve hablando con tu verdugo” i que “me dijo que por ser yo podría elegir la forma en que te irías”. Hem arribat al final i Mortensen diu que “muchas gracias por quedarse, ahora pueden hacer pis”. Se’n van sense oferir un retorn, un segon aplaudiment. La gent, tan disposada a sortir ara com hi havien estat fa una estona a sentir els poemes, mou empentes i colzades cap a un carrer del Carme ara estibat.

Entre l’embús de la sortida, la festa de les cares conegudes: veig que Rosina Ballester i Aurora Luque han sortit de recitar al Verger per a assistir al duet de corbs. També hi són la poeta Pura Salceda, que havia tret el cap al recital anterior, i la professora, crítica literària i teatral i incansable activista cultural Maria Nunes, que diu que sobretot “el poeta molt bé”, que tots dos li han agradat. No hi posarem cap emperò: si ho diu ella, n’haurem de fer cas.

Sebastià Portell

Maria Sevilla: «Dir és fer existir»

Maria Sevilla (Badalona, 1990) és autora del recull Dents de polpa (Adia Edicions, 2015, Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia) i enguany ha estat ni més ni menys que la poeta seleccionada per a representar la poesia catalana al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que se celebrarà dimarts que ve al Palau de la Música. Parlem amb ella sobre la seva primera publicació, sobre què significa per ella participar d'aquesta manera al Festival i d'altres qüestions relacionades amb l'escriptura.

La poeta Maria Sevilla (Badalona, 1990)
© Anna Sevilla

Sebastià Portell: La teva irrupció al món de la poesia no podria haver anat millor: guanyares el premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí amb el teu primer llibre, Dents de polpa (Adia Edicions, 2015) i de llavors ençà t’has convertit en una de les participants més assídues en festivals d’arreu del país. Com ho has viscut, això? 

Maria Sevilla: Doncs crec que, fins fa ben poc, no he acabat de ser conscient de tot el trasbals que aquesta assídua participació que dius m’ha pogut produir. I és curiós que no n’hagi sigut conscient abans perquè molts dels meus poemes volen ser una reflexió, precisament, sobre la construcció d’unes certes identitats i sobre la representació —en l’espai públic, i com a subjectes polítics— d’aquestes mateixes identitats. He reflexionat força, doncs, sobre la violència (explícita o simbòlica) de l’obertura, sobre la fragilitat dels cossos quan s’exposen als ulls dels altres... però, tot i així, és com si encara no hagués estat conscient que, recitant, jo també estic posant el cos a la disposició de les mirades altres.

S.P.: T’has sentit, en certa manera, vulnerable?

M.S.: Exacte! I no només per la vulnerabilitat inherent a l’obertura, sinó també pel fet d’haver-me’n adonat, de cop, tan tard. Les ficcions més poderoses són, probablement, aquelles que ens passen desapercebudes, i a mi m’havia passat del tot desapercebuda la projecció de la meva exposició en el moment del recital. De fet, em sembla que ha estat justament la imminència d’aquesta ficció més gran encara, que és la Setmana de la Poesia de Barcelona, el detonant que ha fet esclatar l’artificiositat de tot aquest meu muntatge: de sobte, és com si se m’hagués esbotzat la quarta paret i hagués pogut mirar sota les faldilles dels mecanismes amb què havia emmascarat, còmodament fins ara, el meu personatge. 

Trobo, però, que en comptes de celebrar la tramoia, m’ha agafat vertigen i he sentit que em quedava literalment en boles. També és cert que cap dels festivals als quals he participat fins ara té el desplegament mediàtic de què disposa el Barcelona Poesia, i això és excitant i desconcertant alhora. Excitant ho és, és clar, pel mateix vertigen; desconcertant ho és, m’imagino, en bona part per motiu de les característiques pròpies del mitjà: em desconcerta veure la paraula poesia impresa en cartells que decoren els fanals de la ciutat —a mi, que encara no sé què coi vol dir, això de «poesia»; em desconcerten els versos convertits en eslògan; em desconcerten els tríptics; em desconcerta l’espectacle, i em desconcerta, en definitiva, la immediata i lacònica univocitat que pren qualsevol missatge passat pel filtre de la ficció mediàtica. 

S.P.: Hi ha moltes coses que et desconcerten…!

M.S.: Suposo que estic acostumada a pair les coses a un altre ritme...

S.P.: Dimarts que ve recitaràs al mateix escenari en què Maria-Mercè Marçal, un dels teus principals referents, va recitar «El meu amor sense casa», al Price dels poetes del 1995. A més, ets l’única representant de la poesia catalana al Festival. T’ho prens com una responsabilitat, com un honor, o com cap d’aquestes coses? 

M.S.: M’agrada moltíssim que facis referència precisament a això perquè, ara que ha sortit la biografia de Maria-Mercè Marçal (escrita per Lluïsa Julià), i que he estat repassant la seva vida, m’he recreat molt en aquesta fita concreta que dius. Pots comptar, doncs, que m’ho prenc com un honor, sí. I espero que no em vagi balder: la meva trajectòria, ara per ara, és força breu, i impressiona sentir-se, per dir-ho així, avalada d’aquesta manera. En un poema de Dents de polpa que es titula «Autoretrat» vaig escriure: «Els plecs de l’altre. I jo ser-li el cos invers / (quan jo l’únic que vull és desmerèixer)». Crec que, ara mateix, el vertigen davant del sobtat mereixement d’aquest honor (que no sé si puc o sé merèixer) també em retrata bastant bé. Però l’«honor» no deixa de ser una mica, també, una ficció. Visc d’una manera més conscient, en canvi, el sentiment de responsabilitat, que en aquest cas em va per tota una altra banda. 

El que vull dir és que, de responsable amb la meva feina, m’hi sento tant o més la resta de l’any: quan presento un llibre, quan publico una ressenya, quan faig un recital qualsevol (dins o fora del marc d’un festival), quan vaig a unes jornades a defensar un article, quan faig classes... i quan escric, és clar, en la poc lluïda penombra amb pijama del meu estudi. Recitar al Palau de la Música, al costat de noms com ara Ana Luísa Amaral, Gioconda Belli o Aurora Luque, dóna molta visibilitat a la meva feina, i això no ho puc deixar de dir i d’agrair. Però és una visibilitat molt fugaç per a una feina que segueixo fent (que seguim fent, vaja) la resta de l’any. Precisament, però, i per l’enorme visibilitat que tenen els esdeveniments poètics durant aquesta setmana, sento que la meva responsabilitat com a participant he de dirigir-la, justament, a assenyalar aquestes fissures per tal que ens replantegem tot un seguit de coses.

Maria Sevilla treu la llengua davant la càmera
© Joan Martínez

S.P.: Ens en podries posar algun exemple?

M.S.: És clar: en primer lloc, ¿com podem trencar amb la dinàmica d’invisibilització d’aquest tipus de tasques, que no tenen un registre monetari, però que es nodreixen (en silenci) d’una enorme potència (re)productiva de base comunitària? Després, ¿com ens ho hem de fer, per no malbaratar aquest potencial en mans d’empreses que l’acabaran capitalitzant però que, d’altra banda, sovint són l'única esperança per als creadors o emprenedors que vulguin acabar veient algun caler? I ¿per què ens empassem, encara, l’enganyifa de l’emprenedoria? Ja posats, ¿són els premis i els festivals —tan prolífers arreu del territori— la millor estratègia de gestió cultural per donar el reconeixement que els pertoca a aquestes tasques i per assegurar-ne la subsistència?

També podríem demanar-nos de quina manera un desplegament tan espectacular com el de la Setmana de la Poesia de Barcelona contribueix, encara més, a convertir la ciutat en un decorat d’ella mateixa... Però repeteixo que aquesta dèria potser només em ve de la impressió abismal que em produeix el sol fet d’imaginar-me l’espectacular escenari des del qual, com deies, l’any 1995 Maria-Mercè Marçal aconseguia deslocalitzar-se per dir la demarcació fugissera del seu «amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa».

S.P.: Creus en la poesia com a arma política?

M.S.: Com ja he dit, no sabria dir-te ben bé què és la poesia. Hi ha moltes coses que són considerades com a poesia que jo no crec, ni de bon tros, que puguin ser considerades una «arma política». El que és cert, però, és que tot allò que m’agrada i que m’atreveixo a identificar com a poètic acostuma a tenir un component desestabilitzador important. Per a mi, doncs, allò que convinc a anomenar poesia és, efectivament, desestabilitzador. Cal tenir en compte, però, que la desestabilització pot dirigir-se cap a molts i diversos referents però que, tal com ho veig —i en el cas de la poesia—, ha de donar-se des d’un lloc molt precís, i aquest lloc ineludible és la llengua.

M’explico: tenint en compte que, en general, assimilem allò polític amb allò públic, a vegades sembla obvi que si certes fórmules (versificades i incloses en un poemari) tracten temes o motius com ara la revolució, la guerra o l’exili, aleshores podem parlar de poemes polítics. La cosa no és tan clara quan aquestes mateixes fórmules versificades tracten menys de les revolucions públiques i més de les revoltes privades d’un cos que, per exemple, menstrua, o avorta, o és diagnosticat com a x o representat socialment com a y. Per sort, ja fa temps que vam aprendre que allò privat és públic: és per això que podem dir obertament que la poesia, per exemple (i tornem-hi), de Maria-Mercè Marçal és una poesia polititzada. Però allò que fa, en darrer terme, que la poesia de Marçal funcioni com una «arma política» és que la lluita per la desestabilització es lliura des del terreny de la llengua i amb la paraula com a principi ordenador —però ordenador de la seva mateixa desestabilització constant.

Dir, per tant, és fer existir. A Dents de polpa, de fet, hi ha força textos amb els quals vaig voler dir la paraula en tant que eina de significació de la realitat, i l’acte mateix d’anomenar com a acte cr(e/i)ador d’identitats: altrament, el món no és sinó «la bretxa / on s’instal·la la demència de les hores, / i l’engruna. Dissecada en contorns / de queratina»; altrament, jo no sóc sinó la veu «dient-te “nuca” i apagant-me / si no tinc cap loop que em reverbera» (que diuen els finals de «Sòcol» i de «Michaux i la mescalina», respectivament).

Imatge presa per la mateixa poeta a la manifestació nocturna prèvia al 8 de març de 2017 a Sants.
© Maria Sevilla

S.P.: N’hi ha prou, aleshores, de ser conscient del poder performatiu que té el llenguatge?

M.S.: No ho crec. El màrqueting, per exemple, diu des de la consciència més cínica i malparida del seu potencial performatiu, però no ho fa amb l’objectiu de qüestionar sinó de corroborar i de fixar discursos i categories (és en aquest sentit que s’ha insistit en la capacitat del capitalisme per integrar qualsevol mena de diferència... sempre que pugui fer negoci amb ella).

La poesia, en canvi, i com a arma política, l’entenc des de tot aquell potencial constructor i desconstructor —però sempre radicalment desestabilitzador— gràcies al qual podem formular i reformular els problemes il·limitadament, i també gràcies al qual no podrem resoldre’ls sinó des de l’aprenentatge de l’ambigüitat, de la paradoxa, de la síntesi intraduïble i irresoluble. Diria aleshores, potser, que la poesia tota, o almenys la poesia que es vulgui política, és aquella que resulta impossible de destil·lar en una versió unívoca i total (total, com la «poesia tota»?) d’ella mateixa. 

I diria, també, que és per això que em desconcerta la poesia-eslògan i la inequívoca transparència amb què, almenys una setmana l’any, els mitjans diuen la poesia a Barcelona.

Sebastià Portell

Un poema de "Rock & Roll" de Marc Romera

No cantis la flor
ni el pàmpol tenyit
amb oli de bava.
No cantis la nit
ni els vespres d'Edip.
No cantis la flor
ni la pastanaga
ni els arbres florits
ni els ous ni les cebes.
No cantis la flor
ni els pits blancs que vessen
ni els somnis dels dits
ni els ulls quan et pesen.
M'encanta la flor.
M'encanto en la flor.
No canto la flor.

[Extret de Rock & Roll (LaBreu Edicions, no venal, 2016), de Marc Romera,

seleccionat per Simona Škrabec al Balanç poètic 2016]

Marc Romera diu un poema de Rock & Roll durant l'acte de lliurament del Premi Jocs Florals 2017
© Pep Herrero

D'est a oest, de dalt a baix

D’ara endavant sabré que als recitals de la Setmana s’hi ha d’arribar uns vint minuts abans que comencin.

Arribo al Verger del Marès, vaig directe a la terrassa del fons i demano un cafè amb llet. Aquell ritual que em prepara per. M’aixeco i, al fons del pati de cadires, els cabells rulls d’un vermell vivíssim i camisa d’un blanc de calç, m’espera la mirada sempre múrria i fonda de Rosina Ballester (les Borges del Camp, 1949). Tenim una conversa que ja m’ho perdonareu, però no us explicaré. Múrria i fonda com ella mateixa. Riem a voler. Veiem com les cadires es van omplint i noto com la poeta respira tranquil·la: la deformació professional de tota bona infermera –infermera de dia, poeta de nit, “sempre entregada al meu ofici”, que diu—, sempre preocupant-se perquè tot acabi sortint bé. Una persona de l’organització la ve a reclamar, i em sabria greu que me la prengués de les mans si no fos perquè és per a començar el recital.

L'escenari al Verger, pocs minuts abans de començar el recital

Silenci. Des del fons, des del carrer dels Comtes, arriba la veu d’una cantant lírica. Me la imagino asseguda en un tamboret, somrient a l’ombra del carreró davant el pas mig indiferent, mig interessat, dels turistes. L’aplaudeixen. Alguns guaiten per la reixa del fons del Verger, darrere l’escenari: “Per què es deuen aplegar, ara, aquesta gent?”. I és una cosa que m’agradaria explicar. La resposta, en pocs minuts.

Àngels Gregori és l’encarregada de donar el tret de sortida a la ronda de tarda i presenta les poetes: Rosina, María Eloy-García (Màlaga, 1972), Rosa Porter Moix (Barcelona, 1934) i Teresa d’Arenys (Arenys de Mar, 1952) s’asseuen a darrere. El nom del recital, “La nostàlgia viu en un sisè pis”. Veurem si hi podem arribar des d’aquests baixos. Des de fora, la soprano segueix cantant.

Àngels Gregori (dreta) presenta les primeres quatre poetes (d'esquerra a dreta): Teresa d'Arenys, Rosina Ballester, María Eloy-García i Rosa Porter

La primera en recitar és Teresa d’Arenys, amb barret i mocador negres. Comença per un sonet: “Enlloc”. És una elegia per un amic mort massa aviat: “No provenim del sol, ans del misteri”. La poeta introdueix cada text: “els que diré avui tenen tots alguna cosa a veure amb campanes”. Evoca les de Santa Maria d’Arenys, que de petita feien que no se sentís sola. També recorda una nit al Park Güell amb àcid lisèrgic. Alguns riuen tímidament. Segueix recitant i, entre rima i rima, el clang d’una campana. El pati torna a riure, temptat d’aplaudir. 

La segueix Rosina Ballester: “Estic molt il·lusionada i he perdut les ulleres”. Enceta la lectura amb un poema dedicat als seus fills i a totes les persones que en tenen. Tot i dedicar-lo, no l’explica, no hi aporta complements. Regna el blanc, com en la camisa. Poesia nuclear. Després en diu un altre de dedicat “als que fugen, que no són pas emigrants”. Ballester, quan diu, és una altra. Cita Llull i el Verger l’acull sense qüestionar-la. També enumera, des de la seva carpeta de color vermell carn: “Noia encadenada u, noia encadenada dos, noia encadenada tres…”. Es dibuixa mig somriure entre el públic, que sembla que hi va entrant.

Rosina Ballester diu els seus versos de blanc nuclear

Abans de recitar, María Eloy-García comparteix amb els assistents el seu pànic amb avions: “¿Por qué coño no les llaman puertas en vez de Terminal A?”. En efecte, l’avió que la duia a Barcelona s’havia avariat. Comença amb un poema dedicat a una nevera, que diu a tot volum, a mà alçada, amb una potència que trenca l’ambient i el fa créixer. Navega entre el discurs florit i els referents més kitsch. Ara el públic riu a pler, res de somriures. Arrenca un aplaudiment. Al pati, una dona diu a l’altra: “Malaguenya”. “Ah”, l’altra, diu. Eloy-García, com Teresa d’Arenys, també explica els seus poemes. Ara passem d’una nevera a un moble bar. El marida amb Kant. “La concepción de lo artístico se resuelve en lo cotidiano” podria sintetitzar perfectament la seva poètica, a primer cop d’ull. Eloy-García estira els nervis del coll i ajunta el dit índex i el dit gros quan diu els seus versos: ho viu. També homenatja Bequer i Cernuda: “Cualquier tontería tiene la dignidad de un tesoro”.

La darrera en intervenir és Rosa Porter Moix, que cita Miguel Hernández i les seves tres ferides: la de l’amor, la de la mort i la de la vida. Després, Carner: “Perquè a l’amor d’ala daurada / ara cruel, ara lleial, / s’hi pot morir d’una besada. / Una ferida el fa immortal”. També té un record per a Joan Alcover i la seva “Desolació”, i Verdaguer. Després sí: el seu torn. La veu li tremola  lleugerament però el seu aspecte no pot ser més sòlid, més pregon. Porter se sent al seu lloc i en fa per als espectadors, “sense paraules, més fondament encara”.

Ja em disculpareu, però l’acte també és el que passa fora d’escena: al pati de cadires, els caps –i els cossos, volem pensar– de Josefa Contijoch, inseparable de Ballester, Montse Vergés, Lluïsa Julià, Stefano Cingolani, que xerra discret amb Joan Todó, Glòria Coll, Mireia Calafell que arriba per a recitar després, un Víctor Obiols que no pot estar més atent, el cos abocat cap endavant… Porter es fa escoltar però es queixa del temps. “Ja, ja. He d’acabar? Doncs adéu!”.

Teresa d'Arenys recita sota l'esguard del públic, Ballester, García-Eloy i Porter

Després dels aplaudiments, la segona ronda. Torna d’Arenys i diu que “de campanes només n’hi queden tres”. Recorda una amiga i la seva mare. Ballester torna i recorda el seu “estar d’infant en la delícia”, “sense mort anomenada”. “La memòria serveix per a adornar l’instant dels anys que es rememoren”, sentencia. Són versos breus, bisturins. “Lleparia el verí del baladre rosa” és difícil de contestar. Eloy-García –“Hola otra vez”– segueix parlant de la família, de la declaració de la renda. Demana al públic si en vol “uno social o uno friqui”. Fa un glop de cervesa i diu “Historiografía de estar siendo”. Tanca amb un poema fet d’onomatopeies, d’amor. Rosa Porter ho clou amb tres poemes sobre el paradís, “ja veurem quin”.

Una mica accidentat per qüestions de temps –Porter tenia raó, i quanta!–, el recital acaba amb aplaudiments.

Mentrestant, el també poeta Joan Duran se m’ha assegut al costat i xerrem mentre esperem que comenci el següent recital. Parlem amb Víctor Obiols que, en efecte, diu que ha quedat astorat amb Rosa Porter. La va a saludar, ens deixa. Jo he de tornar a l’ordinador. En Joan, que fa més d’una dècada que organitza, juntament amb Cèlia Sànchez-Mústich, la Festa de la Poesia de Sitges i entén perfectament la pressió dels actes culturals, em convida a una cervesa des del bar. Tot és a punt de començar.

Gregori presenta els participants d’aquest altre recital, sota el nom “Allà on l’est es troba amb l’oest”: Aurora Luque (Almeria, 1962), M. Ana Diz (Buenos Aires), Pau Riba (Palma, 1948), a qui reivindica com a poeta i autor, i Mireia Calafell (Barcelona, 1980), el nom de la qual ja fa que tot el pati de butaques rompi en aplaudiments. Deu ser que recorden la seva intervenció magistral, l’any passat, al Festival Internacional de poesia al Palau.

Mireia Calafell recita al costat de (d'esquerra a dreta) M. Ana Diz, Aurora Luque i Pau Riba

Calafell s’hi posa: en aquesta primera ronda diu que ens explicarà una “possible història d’amor”. Amants que no es besen i que després només en fan literatura. Els versos de Calafell dolen de veritat, de vers que són: “Res no pot ser l’amor sinó trinxera”. Diu els seus poemes amb pausa, amb els papers a la mà, protegida sota la festa d’una camisa florejada. Es nota que gaudeix. “Si tot és una farsa, tu i jo som figurants?”, demana a l’aire. I ningú no respon. Continua amb el poema “Naufragi”, un dels més celebrats de Tantes mudes, el llibre que va merèixer el Premi Lletra d’Or al millor títol publicat el 2016. I acaba: “Som a les portes d’un naufragi. Tu i jo, estimada, ens ofeguem. Quin privilegi més cruel. Aquest costat del món és la metàfora”.

Pren la paraula M. Ana Diz amb un poema ple de comparacions, ple de “como si...”. Duu un abric de patchwork, fulls impresos a la butxaca. Entre poema i poema es gira, mira els companys i somriu. Amb el seu gest em giro i veig arribar una Aina Torres de verd fosc, mig èlfica —i que no em mati amb mil sagetes per la comparació!–, que cerca seient. Diz segueix amb un poema que es diu “Extranjería”: “El extranjero no hace memoria ni hace bien”. “Diciembre es siempre verano y es invierno”, diu la poeta de l’hemisferi sud. El segueix un poema dedicat als anacards, “Anacardina”. Sensual com el seu nom. Prometedor. “Tu nombre, alguna playa”, mentre arrossega la y fins que s’assembla a una de les nostres g. Àngels Gregori, codirectora del festival, s’ho mira des del fons amb un posat quasi equilibrat entre la preocupació i la satisfacció grossa.

Aurora Luque diu que gairebé acaba de renéixer: si García-Eloy havia patit una avaria en avió, ella ha descarrilat amb el tren que la portava fins aquí. Celebrant la petita catàstrofe, diu un poema sobre trens. Parla de ”Halloween y orgías similares de difuntos” mentre ressonen les campanes des de dalt. És poeta amb barret. Em fa gràcia escriure la crònica en un Mac mentre recita el “Rap por la romería de Steve Jobs”. Com García-Eloy —“Oh, Jobs, oh, Jobs, mi saeta te canto!”— també juga amb l’imaginari més contemporani i popular. “Los griegos nunca se dejaron perder en gaseosas trascendencias sino que nos contaron la vida con toda su belleza, toda su crudeza”, afirma, per dir després un poema sobre Ulisses, sobre Orfeu, sobre Fedra, Ariadna, Helena… “No comieron perdices. Nunca comieron demasiadas perdices, los helenos”, conclou. Després recita un poema ancorat a l’estiu de fa quatre anys, que va més enrere: “Empápate de yodo los pulmones, nos decía mi padre al llegar a la playa cada agosto”. 

L’encarregat de tancar la primera ronda és un Pau Riba amb posat seriós i camisa de fantasia. Enceta l’intervenció amb un poema dedicat a la seva mare en el dia en què va fer noranta anys. Les seves són paraules que d’alguna manera busquen l’estranyesa, el xoc: “Nostre sexe, nostre nexe, nostra història, la poncella de nostra raó inicial”. L’aconsegueixen, segurament. “Sí, tu, causa comuna i ineludible, mare indiscutible, creadora afable dels nostres dies, els nostres àmbits, les nostres llums”, segueix dient per a sa seu mare.

Pau Riba diu un dels seus "forismes" a la recta final del recital

Al seu torn, Calafell s’aixeca i s’apropa al micro sense quedar-hi: “En voleu un altre del Pau, oi?”. Aplaudiments i crits de sí. I ell hi torna, eugeniant: “Mira, faré aquell que diu…” Barbes púbiques, sang lila, sang roig-llamp i taronges obertes com ulls ressonen en l’ambient. Encén un encenedor: “giro pàgina, cremo el temps”. I ara sí que acaba. Torna Calafell. “Sempre pensant que tu eres la víctima”. Fa que Joan Duran es posi vermell quan li dedica el poema següent, publicat a  l’antologia Assumiràs la veu, a Terrícola, el segell que regenta amb Esteve Plantada: “de tant en tant, se senten crits encara”. En acabar, ell xiula. Reprèn la seva intervenció amb “Diacrític”, un poema “moribund” segons la poeta a causa de la nova reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans. “Dona dóna dona dóna. // Que violent és un accent quan no fa prou diferència”. S’emporta el que serà l’aplaudiment més generós de la tarda i li pren el relleu Diz amb “Los vestidos de Madame Cézanne”: “levanto mi bandera, aquí estoy yo”. Mentre recita s’aturen persones al carrer, que s’ho miren una estona des de l’altra banda de la reixa: “Y hay días donde algo nos llama desde lejos por el campo”. Aurora Luque torna i parla dels grecs i de com els estima i dels seus errors, entre els quals el patriarcat: “Grecia la vieja”. Ho compensa amb Epicur, un poema “fruto del día”, sota el vol dels coloms.

La tasca de cloure la cosa pertoca a Pau Riba, que avisa que dirà no uns aforismes, sinó uns “forismes”, que també anomena “tanketes”. En aquesta segona intervenció es nota en l’aire com s’ho passa pipa. Gesticula moltíssim, el públic riu sense fer escarafalls. “Amb temps i una cucanya arreglarem Espanya”, i vénen els riures. “Ai, des que em van girar la cara que vaig de cul”, i ha-ha-hà. Acaba amb uns poemes breus dedicats a les vocals i dirigeix els assistents talment un director d’orquestra passat de voltes, hilarant. Acabem mugint, literalment. Punt i final.

Deixo el Verger amb una certa sensació de centrifugat. Bona, segurament. Em retornen els títols dels dos recitals que hem sentit. Hem viatjat dels baixos al sisè, de Buenos Aires a la mar nostra, tacada de sang, passant per Andalusia, per Arenys, per les Garrigues, per l’Empordà. De baix cap a dalt, d’oest a est, i no a la inversa. I mentrestant, el temps. Poesia en quatre dimensions.

Sebastià Portell

Un poema d'"Esquenes vinclades", de Pau Vadell

«estimaré fins al límit

de la teva paraula»

Francesc Garriga

Camin sobre el fil
dels calius del pregoner.
Les paraules s'escurcen
i s'oliegen, o es rovellen.
El camí fèrtil també es fa cul-de-sac;
comença la treva dels àngels. Sense rostre,
sense pare, amb fleumes a les mans.
Puc parlar i perdre els sentits.

Però sempre gesticularé l'adjectiu exacte
entre les costelles.

[Extret d'Esquenes vinclades, de Pau Vadell i Vallbona,

guanyador del Premi Jocs Florals 2017 de l'Ajuntament de Barcelona]

Pau Vadell i Vallbona, durant l'acte de lliurament del Premi Jocs Florals 2017
© Pep Herrero

Ni canten ni espanten

Són quarts de deu del vespre i el Verger del Marès no és del tot ple. El públic, però, s’intueix devot. Sap què ha vingut a veure, què és el que li espera, de quin vers i de quin arpegi morirà. A l’hora marcada tothom espera assegut. Tot i no ser un concert a l’ús, és de norma fer esperar una mica els espectadors. Entre els caps de la gent –n’hi ha molts pocs de blancs!— hi reconeixem Jaume Sisa, col·lega intergalàctic d’Oliver, i també Josep Lluís Aguiló, company de Grans èxits i de gresques d’Alzamora, Meritxell Cucurella-Jorba, que ha quedat després de recitar allà mateix i està acompanyada per un David Caño de negre habitual, o Andreu Gomila, periodista, poeta i narrador.

El bar, amb un enrenou lleuger que fa una mica el paper de teloner, tanca, i qui hi apurava la darrera cervesa entre rialles acaba baixant al pati. 

Ara sí que hi és tothom. 

Pot començar la funció.

Passats gairebé deu minuts de l’hora programada, un Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) vestit de negre, amb texans, arriba amb la seva inseparable guitarra blau cel, acompanyat d’un Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) somrient i concentrat, amb americana i camisa blava, també. S’asseuen. Oliver no té micro. Avui qui parlarà serà Alzamora, que, tot i comptar amb un faristol, subjectarà els papers amb unes mans sense tremolar. N’és ben conscient: avui torna com a poeta i ho fa sense cap vacil·lació.

“Ni canten ni espanten” és el nom del recital.

Oliver i Alzamora tot just començat el recital
© Pep Herrero

Amb el primer acord d’Oliver, Alzamora enceta la primera part del recital. Dirà poemes del seu nou llibre La netedat, d’imminent publicació, el seu retorn als versos després de vuit anys de silenci poètic.

Per començar, una sèrie de poemes metaliteraris, sobre la literatura mateixa: “Un poema indecent”, “Un poema més presentable” o “Intent fallit” són alguns dels títols d’aquesta secció. Sebastià Alzamora diu els versos amb rigor, amb paraules concises i treballades, mentre Oliver l’acompanya amb acords repetitius, subtils, gairebé màntrics. “Diuen que el món va cap a la catàstrofe. M’hauria agradat fer-hi alguna cosa”, comença. I parla, després, de “la por de la mort dels altres”, ens fa pensar “en els tords que migren cap al fred” o ens amolla la brillant sentència “El passat és retràctil com un cuc”. Parla de Tolstoi, de les lletres espanyoles i de les lletres catalanes, de les quals el suposat lector a qui s’adreça “no en vol ni sentir a parlar”, mentre Joan Miquel Oliver s’enfila, passant-s’ho bomba, per l’escala pentatònica, que com la del desig que deia Marçal segurament tampoc no té barana.

El darrer poema d’aquest primer grup és “Els erudits”, una versió d’Alzamora d’un altre text de William Butler Yeats, on enumera caps pelats, calbes que compten poemes: "Pixaran tinta fins al primer dia. Pelaran la catifa amb solemnes sabatots. […] Si han pecat no ho sabrà mai ningú”. Oliver construeix una sonorització amb greus bruts que tremolen. Sonen campanes, tres quarts de deu sobre guitarra i veu.

És al final d’aquest poema que Oliver i Alzamora per fi riuen, es relaxen, i el públic els segueix. Seria una complicitat molt propera a donar peixet ja d’entrada, si no fos perquè la barreja de personalitats i discursos —el poètic, el musical, el físic, allò del tarannà de cadascú— encaixa de meravella.

La següent secció de La netedat que recita Alzamora sembla ser una mena d’animalari: gossos, gats, porcs, insectes i ocells envaeixen el Verger sense que als encarregats de seguretat els suposi cap problema.

Sebastià Alzamora dient alguns dels versos de La netedat, el seu nou llibre
© Pep Herrero

Alzamora es posa en la pell i en el pèl d’un gos que ens convida a pensar: “La vida és el conjunt de funcions que resisteixen la mort”. I, en acabat, i amb sornegueria, diu que “si hem parlat d’un ca ara també haurem de parlar d’un moix”. Recita el poema “Moixot” mentre Oliver ofereix un punteig mínim, amb molta reverberació. Alzamora deixa a lloure la cavalleria pesada: “El jove tem la mort i el vell l’espera”. O bé: “Algun cop s’enamora, el porc, i això li excita un cert desig de transcendència”. El poeta evoca l’avellana, el moraduix, el saïm. Recorda una tórtora que "quan érem nins el meu cosí Rafel" –deu ser el Rafel de Rafel (1994)?– duia "damunt l’espatlla", que "era grisa i d’ull viu, el coll esvelt, amb un collar molt prim de ploma negra". Ara l’acompanyen magranes, figues o nespres. Les segueix un vers gairebé oliverià: “transformàvem bicicletes en naus espacials”. Oliver, al seu aire com de costum, repassa l’escala major amb determinació mentre Alzamora acaba per dir “Xot”.

La darrera secció d’aquesta primera part és composta per paisatges, marines, escrites gairebé a l’oli per Alzamora. Una “Marina ultramarina”, una “Marina a les fosques” i una altra “Marina cremada”. El poeta bada la boca i en treu “algues, per descomptat, que lentament van podrint-se”. També en surten gavines, pegellides, ànecs, crancs, banyistes, nens, parelles, transeünts, pardals de moro, morts per aigua, l’estimat de na Ruixa Mantells –homenatge a mossèn Costa i Llobera. Ho rebla amb una visió amb ressons platònics: “El sol és una pasta primitiva que sols fermenta en contacte amb el mar”.

El Verger del Museu Frederic Marès, atent al maridatge de música i vers
© Pep Herrero

Però Alzamora no només és animal, i paisatge, sinó que també es posa en la pell de les dones —“les marees ignoren la tristesa de la muller del navegant quan salpa”— i en el to gairebé didàctic i essencial del sufí lul·lià: “No hi ha necessitat de ser tan fondo, deia l’ocell al mar. Tampoc n’hi ha de volar tan amunt, era la rèplica. L’home escoltava. Assentia amb el cap”. L’Amic-Amat que tot ho escolta i que no sempre respòs.

La “Marina cremada”, amb pins doblement arbrats, xops de resina, matolls de càrritx i macs de torrent, fonoll marí i talaiots clou la primera part del recital, la part més neta, acompanyada dels acords progressius i més ritmats, més propers a alguna casta de rock, d’Oliver.

“Bon vespre”, segueix Alzamora. “Heu duit una rebequeta?” I aclareix, pels desinformats: “Això és un concert de guitarra, no dels que fa en Joan Miquel; avui no canta. Jo tampoc no cantaré: ho he intentat aquest matí i s’ha fotut a ploure”. El Verger respon amb rialles que desenfaden, que destensen, que ajuden a alenar després de l’ambient suggestiu que s’ha arribat a generar. 

La segona part del recital és una sorpresa per alguns i no ho és per aquells que coneixen bé la faceta d’escriptor i poeta d’Oliver: Sebastià Alzamora, que segueix amb la veu [no] cantant, dirà les lletres de les cançons d’Atlantis, el darrer treball discogràfic d’Oliver.

Un Joan Miquel Oliver molt concentrat desfila per l'escala pentatònica
© Pep Herrero

Comença sobre silenci. “Nins a tobogans”. Una desfilada que sembla acompanyar la de la primera part, amb “cetacis, paquiderms i brontosaures”. S’hi afegeixen els electrodomèstics i els invents, fetitxe del cantautor solleric: “la gelera fa renou, i així com les han deixades, portes mig obertes”.

També s’hi deixen veure els “Agricultors ingràvids”, entre cràters a la lluna i perfils de formacions calcàries, “voltadores de ciclistes” i “horitzons apoteòsics”. Amb el seu dir gairebé dadà, automàtic, Oliver dit per Alzamora “pren l’arquitectura d’una planta, i el futur se configura”.

Acte seguit, hi ha també un “Incident a la pista dos”, que potser ha afectat l’astronauta rimador ja que fa estona que no se’n sap res, i “mapes de supersònics a magnituds extremes.”

I arriba el moment dels hits. Alzamora diu “Atlantis”, que dóna nom al disc, sobre un silenci conscient. La recita més ràpid que la resta de textos, de manera més fluïda. Repeteix. Escala. Torna a dir. Com en un joc d’embarbussament, Alzamora crida, creix. Acaba de cop: un xiulet d’aprovació, gens tímid, arrenca un bon grapat d’aplaudiments des d’un pati de cadires conscient que està presenciant una litúrgia rara, irrepetible, especial.

També hi ha lloc per l’altre hit: el single del darrer disc, de fet. És la “Rumba del temps”, que s’enceta amb una citació d’Stephen Hawking que Alzamora, juganer, fa sonar gairebé com un acudit. Quan comença a dir-ne la lletra, Oliver s’hi suma amb un punteig d’harmonies estranyes, etèries, entre la foscor i el “Vehicle lunar”: “El temps és relatiu. Relatiu, de què? Relatiu per què?. En acabar, Oliver es gira a Alzamora i el públic pot sentir amb prou feines el que li diu: “Està clar, no?”. Riuen. El Verger també riu. La font brolla.

La següent cançó també duu una citació: l’accepció del mot “contacte” a l’Enciclopèdia Catalana. Són versos matèrics, que fan estiu, amb posidònia i “musiqueta dins la panxa”. I segueix: “avui som amb tu, treballant damunt les algues”. Oliver dialoga amb les marines d’Alzamora a través dels “ginebrons, partícules salobres”, imatges de paisatges més plàcids i paisatges també inquietants: “a una platja que no hi va la gent la mar treu pianos”. Una mica com si Rothkovic no hagués deixat l’escenari.

Oliver i Alzamora sota els focus
© Pep Herrero

Tanquen el recital dues cançons més d’Oliver dites per Alzamora, a ritme de bossa nova: “Les persones” i “Les coses”. Acaben amb un acord amb molta reverberació. Poeta i músic s’aixequen, saluden, somriuen. Piquen de mans. El públic aplaudeix a pler. Se’n tornen. Hi ha un segon aplaudiment. “Tant heu pregat…”, fa broma Alzamora, mentre tornen a les seves posicions: “som així de despresos”. I repeteix “Pregadéu” i diu dos poemes d’Odissea trenta mil, el recull de poemes que Oliver publicà amb el segell mallorquí Lleonard Muntaner Editor i que sembla que tothom té massa oblidat: són dos poemes de la part “Que no rima” del volum, “És vera que les presons són buides…” i “Sentim bategar la natura…”.

Tornen els aplaudiments. Oliver i Alzamora saluden i, ara sí, se’n van. No han cantat, no han espantat ningú o, si ho han fet, no ho hem vist. El que sí que han aconseguit és situar en combinacions diferents, necessàries, incòmodes –això és: poètiques– la paraula i la música.

Sebastià Portell