Poetes contra helicòpter al Verger, un dijous a la tarda.

Començo a entendre que fer de cronista de la Setmana de la Poesia és anar tot el dia amb el coet al cul. El combo de poetes de les sis s’ha agrupat sota el vers “Hi ha un pam de mar al desert”. Quan arribo al Verger del Marès, després d’haver fet els cent metres tanques entre la munió de turistes que inunden el centre, Silvie Rothkovic ja recita. Feia temps que no la sentia dir poemes, penso. Avui, a diferència d’ahir, puc trobar un lloc on seure, just al darrere del poeta Eduard Sanahuja, que recitarà després i de la Marta Torres i en Ferran i la Núria, ànimes de l’Horiginal i habituals dels actes de la setmana. La Rothkovic té alguna cosa angèlica, que no angelical. Recita seriosa, sense fer gairebé comentaris sobre els seus poemes, sense pausa, donant protagonisme al text i a la paraula.

Ah, no us ho he dit. Com que duc el portàtil a sobre, passo a net les notes apressades del recital de les sis asseguda a les escales del fons del Verger, mentre escolto recitar l’Àngels Marzo, una de les poetes del recital de les set: “La vida, aquest cop, no podrà aniquilar-nos”.  Si hi penso, tenen alguna cosa en comú amb la Silvie: aquesta rotunditat i presència, des de llocs diferents, però convergint en algun punt. Rothkovic ha recitat inèdits. Llibre nou aviat? 

El París de Gelonch

Just després de Rothkovic ha pres la paraula Francesc Gelonch. Com m’agrada, en Francesc. Si no heu llegit “La Mandra no és un Ocell” (LaBreu, 2016) heu de fer-ho, de totes, totes. “Hi ha pensaments amb faltes d’ortografia”, recita, “Una soledat que comunica amb les altres”. Mentre escric, recita Lluís Calvo; també es connecten: Gelonch va escriure un epíleg meravellós per al darrer assaig de Calvo, “El Meridià de París”(Edicions Poncianes, 2016).  Calvo celebra enguany trenta anys de –prolífica – trajectòria literària i ve amb el seu flamant “Talismà” (LaBreu, 2017) sota el braç. El seu nou poemari és un viatge físic i espiritual, del Ganges a Quermançó, de les divinitats hindús fins als trobadors provençals. “Algú et pirateja l’ànima/El teu virus es diu jo”, recita. La poesia de Francesc Gelonch i la de Lluís Calvo, són molt a prop del pensament elaborat, de la filosofia. Tots dos miren el món de manera analítica, com si fos un qüestió de vida o mort.

Disculpeu, torno al recital de les sis.

Raquel Santanera és domèstica, en el millor sentit del terme. No sé si és el seu to de veu, el seu llenguatge corporal o la manera com mira, però et fa sentir a casa. Ha recitat poemes del seu primer llibre, “Teologia Poètica d’un Sol Ús” ( Viena, 2015) guanyador del Premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat. El llibre de Santanera és complex i ben travat. Babà, la divinitat que ella ha inventat li serveix per abordar qüestions socials, de gènere i espirituals. Abans de començar, dóna les gràcies per l’oportunitat de recitar en un lloc com el Verger, amb els acompanyants que li han tocat. Em recordo a mi mateixa, l’any passat, quan vaig recitar-hi per primera vegada i comprenc perfectament el que vol dir: el Verger té alguna cosa màgica i solemne. Avui hi fa olor de després de ploure i un ventet lleuger. Santanera invoca Babà, recitant la seva manifesta. Declama amb una certa cadència litúrgica que reforça la intenció irònica dels seus versos. Mentre escric sobre Santanera, recita Meritxell Cucurella-Jorba. Presenta el seu nou llibre. La Meritxell és magnètica. Si Silvie Rothkovic i Àngels Marzo, tenien quelcom d’angèlic, ella és tot el contrari: foc i terra i carn. No hi ha manera de sentir-la, ens està sobrevolant un helicòpter inoportú, com en aquell poema d’en Carles Rebassa (Taca-taca, taca-taca)  però Cucurella Jorba alça la veu per sobre el batre insidiós de l’hèlice. Aixeca victoriosa el seu nou llibre l’alça, contenta i en diu el títol:  “Úrsula”, a mode de comiat. Aplaudiments.

Recita Sanahuja. Bat l’helicòpter. No fos cas que ens féssim forts al Verger. “L’energia del viure es crea però no es transforma. O la bossa o la vida (...) Si entens l’eternitat, és que ja ets mort” Mira de cridar més que l’helicòpter “m’està boicotejant”, diu. “Sóc un home amb mala sort.”

“Haver-se escrit és molt més dolç que escriure” Són versos de Teories del No, que li va valer el Premi Jocs Florals de l’any passat. Teresa Colom, co-directora de Barcelona Poesia, decideix aturar momentàniament el recital, davant la insistència de l’helicòpter. Sembla que hi ha una manifestació. Aprofito per tornar al recital anterior.

A banda de Rothkovic, Santanera i Gelonch, també hi ha recitat el mallorquí Miquel Àngel Llauger. No coneixia la seva poesia fins avui, però li estic molt agraïda perquè va traduir al català un dels meus llibres preferits: L’”Antologia de Spoon River” d’Edgar Lee Masters, que li va valdre el Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica el 2013. Declama tranquil, un punt tímid. “Paraules que declinen com roses que s’esfullen” “Venim del Silenci i tornam del silenci”, més tard, dirà poemes dedicats als Reis d’Orient, als animals i les rimes i als carcellers que no canten, inclosos als seus dos darrers poemaris.

Ei, tornen els poetes. Marzo pren el micro. Cita Dylan Thomas per recitar un poema apocalíptic del seu llibre Saba Bruta (Pagès, 2013), “El Blat es torna pa de vida dins un glaçat perfil de búnquer, el darrer despertar” “estols de vellutades papallones”, diu just quan l’helicòpter torna.

Calvo pren el relleu “Has vingut de lluny
i el meu cor t’estalona, silenciós. Però ara ja ets lliure. Quan arribis al cim continua pujant. Demana al públic que l’acompanyi recitant la coda d’un dels hits del seu llibre “Per pietat
algú guarirà la nafra que brilla a les mans clavades
amb ira i tremolor”. “Però no per amor”, coreja el públic del Verger. “L’amor, dius? L’amor encega, ullprèn, defuig. L’amor és implacable.” Aplaudiments.

Torna Cucurella-Jorba. “Ara que ha arribat en Caño, nen prodigi de les lletres catalanes, diré un poema que du per nom Porto” En David Caño riu, dret al costat de la Núria Isanda, de l’Horiginal, que ens té a tots afillats. “El teu ball sóc jo, et dic (...) perquè Porto és un riu i un riu és sang verda (...) no demanis, que demanar és pecat, canta el gitano de la baixa quan la veïna crida i crida”

Arriba l’Ester Andorrà, trenta-tres per cent de Labreu i se m’asseu al costat. Escriure acompanyada és molt millor. Cucurella-Jorba recita La Sabata de Palau i Fabre. L’helicòpter ha marxat i els del bar del Verger comencen a posar espelmes. Acaba Sanahuja, amb els crits dels manifestants de fons “El cafè és més amarg que la bilis del temps”.

Doncs mira, com aquell qui no vol la cosa, ja hem passat la tarda al Verger. Havent sopat, hi haurà en Joan Miquel Oliver amb en Sebastià Alzamora, però això li deixo en Sebastià, que com que és mallorquí m’ha suplicat poder escriure aquesta crònica. Sóc incapaç de negar-li res a l’altre cronistade la setmana. 

Miriam Cano

Poesia al Verger: Rupi Kaur i Elvira Sastre exalten les masses

Arribo al Verger amb el temps just. Vinc del Born, on acabem d’estrenar “Variacions sobre l’Amor Suprem” l’espectacle que he coordinat juntament amb en Sebastià Portell Clar i en Martí Farré. He tingut el temps just de brindar i creuar la Via Laietana esperitada per veure començar el primer recital d’un dels espais clàssics de la setmana: “Altres maneres de fer servir la boca”, un títol suggeridor que pren el nom del llibre de l’autora canadenca d’origen indi Rupi Kaur, que recitarà aquest vespre. L’acompanyarà la seva traductora al castellà, la també poeta Elvira Sastre.

Quan arribo al Verger del Marès m'adono que difícilment hi cabria ningú més. Miro de recordar altres recitals massius i fent cas de la meva memòria, diria que mai l’havia vist tan ple. M’obro pas entre la multitud per intentar veure alguna cosa. És impossible. Davant l’escenari, als laterals, tot és ple d’un públic que deu rondar la vintena, a tot estirar.

Primer repte: trobar un lloc on seure al Verger del Marès

Aquesta era la meva perspectiva des de la cadira de vímet

Sé d’Elvira Sastre que és un autèntic fenomen de masses i que, gairebé sense excepció, penja el cartell d’aforament complet quan diu els seus versos, sola o amb la banda que l’acompanya ocasionalment. Començo a entendre que no hi càpiga ni una agulla. Gradualment, la sensació de ser un pop en un garatge es va apoderant de mi. Descobriran que no formo part de la multitud fanàtica? ho dec portar escrit a la cara. 

La primera manera que se m’acut de fer servir la boca és beure’m una cervesa si aconsegueixo arribar al bar del Verger. La segona manera serà pidolar als de seguretat de l’escenari que em deixin veure el recital des de dins per poder-ne escriure alguna cosa. Aconsegueixo totes dues coses. M’assec en una cadira de vímet. Em sento gran.

Us seré completament honesta: hi ha alguna cosa que se m’escapa, bé sigui per edat o per usos. Tant Rupi Kaur com la pròpia Sastre s’han donat a conèixer, sobretot, a través de les xarxes socials. Totes dues són molt joves -24 anys- i el públic les ovaciona gairebé cada cop que respiren. Kaur té més d’un milió dos-cents mil seguidors al seu compte d’Instagram. És una autèntica estrella. Jo no n’havia sentit a parlar mai.

Elvira Sastre i Rupi Kaur, en un moment del recital

“Podeu fer tant de soroll com vulgueu, ens agrada”, diu. Ovació. Duu un vestit de flors que recorda els seus orígens indis i una melena llarguíssima d’un negre atzabeja brillant. Recita amb calma, amb aquella cadència gairebé de conte per abans d’anar a dormir que tenen els anglòfons. Ovació. Sastre la tradueix. Més ovacions. Aquesta serà la tònica. Miro la noia de seguretat des de la meva cadireta de vímet “és una rockstar!”, li dic. Ella assenteix, amb complicitat adulta. De fons, ovacions, ovacions i més ovacions. 

El poemari de Kaur es divideix en quatre parts: El dany, l’amor, la ruptura i la cura. Els seus versos alternen la necessitat de ser estimada, l’autoafirmació, el dolor del desamor i la regeneració. Tinc la sensació que si jo tingués vint anys menys, hi connectaria més. Però tot està amarat d’una certa problemàtica adolescent que– Oh, fortuna! -  em puc mirar amb una certa perspectiva. “Parles massa/em xiuxiueja a cau d’orella/Em vénen al cap altres maneres/ de fer servir la boca” Ovació. “No, no serà amor a primera vista/serà amor al primer record/perquè t’he vist als ulls de la meva mare quan em diu/ que em casi amb la classe d’home/ a qui vull que s’assembli el meu fill” però “has de voler passar la resta de la teva vida amb tu, primer”. Hi ha un pèndol que tota l’estona oscil·la entre l’anhel de trobar el príncep blau i la necessitat d’afirmar-se com a dona. L’escriptura com a salvació i les escenes quotidianes acaben de conformar el seu univers.

Hi ha una veta que, almenys en aquest recital, Kaur no ha explorat més a fons: l’afirmació de la seva identitat ja no com a dona sinó com a persona d’orígens indis nascuda al Canadà.  Quan ho fa, molt breument,  no puc evitar pensar que aquí hi haurà la teca d’aquí cinc anys, perquè sona honesta i es nota que s’ha qüestionat a ella mateixa. Explica la vergonya inicial, a causa dels seus trets físics, tan marcats, i de com se’n va començar a enorgullir gradualment, fins a enarborar-los. Ovació, esclar. Elvira Sastre diu als assistents que en acabar, podran fer-se fotos amb ella. Aplaudiments. Ovació. Mòbils enlaire. 

La multitud fa cua per retratar-se amb Kaur

Quan Kaur encara no ha abandonat l’escenari, ja hi ha una munió  de fans fent cua per retratar-se – ho veieu, eh, que ja parlo com una iaia?- amb ella. Kaur passa pel meu costat escortada pels seus acompanyants. S’obre pas entre la multitud, talment Moisès separant les aigües. Al meu costat, una noia demana a l’Àngels Gregori què ha de fer si vol parlar amb ella, perquè li ha de dir una cosa. Està molt nerviosa. No puc evitar somriure. 

Quan arribo al metro, hi ha un ambient de festa que no m’explico. Tres segurates custodien l’entrada. “Això passa tots els dilluns?”, els demano. Em responen que sí, que al centre, cada dia. En fi, marxo a dormir que a setmana tot just acaba de començar i si no dormo set hores, l’endemà sóc un drap.

Definitivament, hi ha alguna cosa de tot això que se m’escapa. La joventut, potser? Potser.

Míriam Cano

La crònica que no escriurem: "Variacions sobre l'amor suprem"

Escriure la crònica d’un espectacle dirigit per un mateix no és, precisament, l’activitat més honesta. Per això, com a coordinadors de la dramatúrgia de l’espectacle Variacions sobre l’amor suprem juntament amb l’expert en jazz Martí Farré, hem pensat que seria interessant compartir algunes idees sobre la conceptualització de la posada en escena i com s’ha desenvolupat el procés creatiu de tot plegat. Els jutges, finalment, no deixen de ser els espectadors.

Conceptualització

Elaborar la conceptualització d’un espectacle com Variacions sobre l’amor suprem no semblava, de cap manera, una tasca fàcil ni senzilla. Això sí: com a dissenyadors de la dramatúrgia érem plenament conscients que als ulls de l’espectador l’espectacle ho havia de semblar.

Treballar amb poesia i jazz, els dos germans més bandarres i autèntics de la literatura i de la música, i fer-ho, a més, en homenatge al saxofonista i compositor John Coltrane (1926-1967), eren reptes tan engrescadors com delicats. Tenen, el jazz, la poesia i el mateix Coltrane, adeptes aferrissats. Un públic fidel, creient i practicant.

La Sala Moragues d'El Born CCM moments abans del recital

Cinquanta anys després de la mort del Profeta Pastor del jazz estatunidenc, volem reivindicar la vigència de la música i dels poemes coltranians, l’eix gairebé central que va influir l’obra d’autors com Amiri Baraka, Angela Jackson, Askia Muhammad Touré "Juju", Doughtry "Doc" Long, Joy Harjo o Mwatabu Okantah, i fusionar l’obra d’aquest autors amb poemes creats per a l’ocasió per Marçal Font i Núria Martínez-Vernis, poetes de cor present i rapsodes juntament amb l’actor Quim Lecina. La cirereta del pastís la posa la presència musical d’un combo de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), coordinat per Francesc Capella i format per Emilio Martín (contrabaix), Antoni Mora (piano), Jordi Morell (bateria) i Gianluca Zanello (saxo alt).

Marçal Font, Quim Lecina i Núria Martínez-Vernis reciten en primer pla, mentre el combo de l'ESMUC els acompanya amb ressons coltranians
@ Pep Herrero

El bessó d’aquest homenatge al que probablement va ser l’artista més influent de l’avantguarda jazzística i de la cultura afro-americana d’ençà dels seixanta és precisament la idea de mestissatge. Posar l’accent en com de bé i de profundament es poden arribar a entrunyellar música i paraula, textos i músiques d’altres temps, amb creacions contemporànies i fins i tot improvisades. Generar un espai de convivència on les identitats racials, les religioses, les diverses lluites de classe, les llengües, la mística i el cop puny al ventre no només puguin cohabitar en harmonia, sinó que fins i tot trobin en la barreja i la promiscuïtat la seva raó de ser, el seu sentit final. Fer brillar les notes blaves com no ho havien fet mai.

Les vies d’expressió d’aquesta idea són volgudament senzilles i –voldríem– potents: l’espectacle entès com una litúrgia de la paraula dita i de la música en viu, com una missa pagana, negra, arrelada als paisatges més àrids de la sabana africana, al Harlem més viu i també al cor del Born de Barcelona, tots tres espais regats de sang i de significat. Un recorregut auster amb diàlegs sonors i fins i tot físics entre la veu i el saxo, entre el silenci i el swing.

No només recordar –“re-cor-dar, […] acostar les coses al cor”, que diria Blai Bonet— el llegat de John Coltrane, sinó, parafrasejant els versos de Joy Harjo que tanquen el recital, fer que canti per sempre. Un sempre que dura poc més de cinquanta minuts.

Sobre el procés creatiu 

El procés de treball i de conceptualització ha passat per diverses etapes: des de la primera reunió, en què vàrem conèixer en Martí Farré, veritable instigador de la idea d’unir la poesia amb la música de Coltrane, fins a les proves de so i llum d’avui mateix. 

Segurament, un dels moments més decisius va ser la traducció dels poemes al català: així com ens endinsàvem en els textos, per copsar-ne el significat i trobar-hi els referents, ens adonàvem més i més de com la figura de John Coltrane era, per a tots aquells poetes, quelcom més que un referent. La dimensió simbòlica, gairebé messiànica, que sobrevola tots els versos, juntament amb la càrrega política i subversiva, aquesta reivindicació de la negritud a través de la cultura popular, de l’ancestre i de la ciutat, del Harlem, de l’East Village i d’Àfrica, la selva. Aquest era el veritable batec de l’espectacle: la nació negra. En Malcolm, l’Aretha i Lady Day. Els Black Panthers i la Marxa sobre Washington.

Una imatge de John Coltrane presideix l'escena
© Pep Herrero

Faltava, però, el més important: trobar l’encaix dels temes i els textos. En Martí i en Francesc, coneixedors i devots de l’obra de Coltrane, ho van veure clar des del primer dia que ens vàrem trobar. Tots quatre, en un despatx de l’ESMUC, posàvem CDs i buscàvem vídeos a Internet. Miràvem d’explicar a en Francesc com recitaven i escrivien en Marçal i la Núria. Del dubte vàrem passar ràpidament a la rauxa. Aquell dia tot va prendre la forma definitiva. 

Haver tingut l’oportunitat de treballar amb tantes capes, en un muntatge que unia intel·lectualitat, emoció i història i fer-ho amb veritables experts, amb poetes d’una qualitat indiscutible i d’una professionalitat fora de mida i d’un actor que, lluny de cenyir-se a la interpretació ha enriquit l’espectacle amb aportacions valuosíssimes ha estat un veritable regal. 

Diuen que un bon combo de jazz funciona quan cadascun dels seus membres sap el paper que li toca jugar i, alhora, confia en la resta de músics. Si el contrabaix improvisa, el bateria sap com seguir-lo. Si el saxo s’enfila, el piano s’espera. D’una manera gairebé natural i orgànica, així és com ha acabat funcionant tot.

Com dèiem a l’inici, escriure la crònica d’un espectacle coordinat per un mateix, no és del tot honest. El que sí que podem dir és que en aquesta mena de missa pagana per celebrar Coltrane s'hi ha respirat tota l’estona aquest amor suprem i ancestral, terrenal i una mica brut, de la mà del combo, d'en Marçal, de la Núria i d'en Quim, que s’han fet seves les nostres propostes ⎯i fins hi han confiat a cegues⎯, quan aquestes variacions eren tan sols una llavor. Sense ells, res d’això no hauria estat possible. 

Míriam Cano i Sebastià Portell

Una setmana que comença en dimecres

La Setmana de la Poesia de Barcelona no podia començar en dilluns.
Faltaven pocs minuts perquè aquest dimecres, 10 de maig, se celebrés al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’acte de lliurament del Jocs Florals 2017 al poeta, editor, traductor i gestor cultural Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984).
En l’aire hi havia una barreja estranya però amable entre solemnitat i gresca. Pau Vadell encara no hi era, encara, però no estava per res sol: entre bancals, algunes personalitats de la poesia catalana esperaven l’ocasió per a felicitar-lo, per a abraçar-lo, per a perseguir-lo per les copes de després. A la primera fila, una Glòria Julià eufòrica seia al costat del també poeta Guillem Gavaldà, i de Pau Carbó, meitat de l’ànima i del cos d’Adia, el segell editorial amb què Vadell trafica amb versos i altres fungibles culturals. Al seu costat, per descomptat, dos pares orgullosos d’aquell fill que els havia sortit artista i que avui constata una trajectòria, un camí on seguir trepitjant en ferm.
Més enrere, el traductor Xavier Montoliu xerrava distretament amb el crític i professor Francesco Ardolino; Eduard Sanahuja, premiat l’any anterior pel volum Teories del no, seia al costat de Núria Isanda, tota una institució per alguns cercles de la poesia barcelonina: la Nuri de l’Horiginal. També hi eren el cantautor Dídac Rocher i la fotògrafa Marta Huertas, el poeta i editor Marc Romera i el seu fill, en Blai, Mireia Vidal-Conte i Miquel de Palol, també guardonat al mateix certamen dos anys enrere, o bé el poeta i traductor Francesc Parcerisas i un atent Josep Lluch, editor de can 62.
Passada una estona, però, ha arribat el moment esperat: un Pau Vadell exultant, estranyament seriós per aquells que el coneixen, irrompia al Saló de Cent acompanyat de Jaume Collboni. Mentrestant, el Barna Brass Quintet, integrat per Antoni Chelvi, Manolo Montesinos, Rubén Zuriaga, Santi Gozálbez, Jesús Munuera i Miguel Zapata, interpretava la Marxa de Joan I. Aquesta, en un arranjament de Joan Albert Amargós, era la banda sonora de l’entrada del poeta, juntament amb els aplaudiments que omplien la sala i feien ressonar els tapissos de senyera del Saló. Un Sant Jordi de pedra s’ho mirava des de dalt d’un cadafal.

Pau Vadell i Vallbona pronunciant el seu discurs d'agraïment

© Pep Herrero

L’encarregat d’encetar l’acte ha estat Jaume Collboni, tinent d’alcalde i director de l’àrea d’Empresa, Cultura i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona, que ha saludat els ciutadans, els veïns, els mantenidors dels Jocs, els poetes presents a la sala, els editors, els lectors de poesia i els amants de les lletres i de la cultura en general. També ha agraït, en l’acte del tret de sortida del Barcelona Poesia d’enguany, la feina feta per les dues directores de l’esdeveniment, Àngels Gregori i Teresa Colom: “Són set dies en què la poesia s’escoltarà per tota la ciutat. En diferents accents, sobretot el mallorquí,” —aquí s’ha dibuixat algun somriure entre el públic, còmplice de Vadell–, “amb diferents formats i diferents suports. Us convido a tots i a totes a deixar-vos bressolar per la poesia.”
Acte seguit ha pres la paraula una Àngels Bassas de negre rigorós, segurament una de les persones que més anys han testimoniat aquesta cerimònia: fa dècades que l’actriu de Figueres és l’encarregada de conduir l’acte de lliurament del certamen.
El primer torn ha estat per a les efemèrides. Aquest, una de força sentida entre els poetes de la sala. Sebastià Alzamora ha compartit amb els assistents “La curiositat de Prometeu”, un intens text seu entorn de la figura de Josep Palau i Fabre, amb motiu del centenari del seu naixement. “Picasso tenia la màgia, però Palau i Fabre tenia l’alquímia. Llull tenia Déu i Palau i Fabre el dolor de no creure-hi. Rosselló-Pòrcel tenia l’eterna joventut i Palau i Fabre el goig de deixar-la escrita als seus Poemes de l’Alquimista”, ha començat. I després ha parlat de l’home, de Déu i de l’home entre els homes. Ha reivindicat Vinyoli, Ferrater, Espriu, Vicent Andrés Estellés i Maria-Mercè Marçal. Ha reivindicat els Poemes de l’Alquimista, l’obra magna de Palau, com un tractatus renaixentista: un text en què la filosofia, la religió, l’art i els sabers arcans convergeixen de manera orgànica i natural.

El poeta i escriptor Sebastià Alzamora, tot llegint "La curiositat de Prometeu", sobre Josep Palau i Fabre
© Pep Herrero

Els següents a tenir la paraula han estat els autors d’un conjunt de poemes seleccionats per Simona Škrabec, autora del Balanç poètic d’enguany: Josep Maria Fulquet ha dit un poema meàndric i fondo del seu últim recull, Morir com un riu; Marc Romera sorprenia els assistents amb versos del seu Rock & Roll, una edició no venal que malgrat tot ha cridat l’atenció de l’antologadora; Mireia Vidal-Conte ha recitat amb la seva força característica, i amb “sensacions woolfianes”, la seva “Suite Virginia”, del poemari Ouse, que acaba de ser mereixedor d’un dels premis Serra d’Or d’enguany.
Jaume C. Pons Alorda ha llegit un text de Manuel Forcano, president dels mantenidors dels Jocs, que no hi ha pogut ser, titulat “Una flor natural que sobreviu al naufragi del món”. Ha destacat la més d’una norantena d’originals vinguts d’arreu dels territoris de parla catalana. Ha afirmat que “hi han trobat de tot”, i ha aclarit que tots els mantenidors —ell mateix, Forcano, Eva Baltasar, Àngels Gregori i Jordi Marrugat—, per unanimitat, n’havien seleccionat un: les Esquenes vinclades de Pau Vadell i Vallbona, “poeta mallorquí de Calonge”. Al final de la seva intervenció, Pons Alorda s’ha excusat per violar el protocol: “segur que en Francesc [Garriga] avui estaria molt content”, ha dit.
Després de Pons Alorda ha estat Àngels Gregori, com a secretària dels mantenidors, qui ha llegit el veredicte i ha convidat Jaume Collboni a lliurar la flor natural a un Pau Vadell que no cabia en si mateix.
L’aplaudiment ha estat llarg i catàrtic. Necessari, segurament.
Però la rauxa no ha estat cosa d’un sol moment: l’encarregada de llegir una glossa sobre Vadell era una Lucia Pietrelli amb les emocions –i ja ens perdonareu per la broma fàcil– a flor de pell. “No parlaré de Pau Vadell i Vallbona com a Amic i Amat”, ha sentenciat a l’inici del parlament. “Parlaré de Pau Vadell i Vallbona com a poeta.” I això és el que ha fet, amb un discurs lúcid i contingut fins a l’últim moment. S’ha referit a la poesia de Vadell, poeta “entre el call vermell de Santanyí i l’asfalt de la ciutat de Barcelona”, “entre l’apnea i l’esquerda constant de les coses”, com la barreja de “l’impuls d’un cavall salvatge amb la concisió d’unes brides ben tensades”. Ha citat els sempre presents Miquel Bauçà i Blai Bonet, i també ha tingut un record pel mestre i amic Francesc Garriga: “El desitjo present, assegut entre nosaltres. Enteneu el sentit de l’expressió?”. Però ningú no ha rigut davant una de les frases més emblemàtiques del poeta de Sabadell: parafrasejant alguns dels seus versos, tot era massa intens.
“Pau Vadell i Vallbona sempre ha estat el poeta de la passió. […] “A flor de sexe i a punt pel plor”, ha pogut acabar dient Pietrelli just abans de rompre ella mateixa en plors i de córrer a abraçar el seu amic de l’ànima i company de lletres. Un altre allau d’aplaudiments ha trencat el silenci, que pesava ple de sentit.
 

La poeta italiana Lucia Pietrelli, encarregada de glossar la figura del guardonat
© Pep Herrero

No ha estat fins llavors que un esperat Vadell ha fet acció de gràcies i ha afirmat ser un “successor adequat” d’Eduard Sanahuja, l’anterior llorejat. No era per res un comentari protocolari: va ser Vadell qui, des d’Adia, ja reivindicà la trajectòria del poeta barceloní amb l’antologia Sang barata, mesos abans que fos premiat. També ha dedicat unes paraules, les poques que li han tremolat a la boca, a Francesc Garriga: “llenceu la brúixola, poetes / no marca sempre el nord” han estat els versos en minúscula que Vadell ha triat per recordar aquest amor majúscul. 

Després de parlar molt breument sobre Esquenes vinclades, que compta segons l’autor amb dues línies diferents, una amb “poemes més concisos” i una altra “amb d’altres més narratius”, Vadell ha recitat amb una veu fonda, que li venia del ventre. Segur i potent, es feia escoltar: “després del vent pixelat la calma és fosca” era un vers que sintetitzava el moment. Ha acabat amb un poema de títol vadellià a més no poder: “Cants de la fel”.

Després d’un mar de mamballetes —aplaudiments de Calonge, sí—, Àngels Bassas ha recordat als assistents que a la sortida podrien aconseguir un anuari de l’activitat poètica de l’any, “una mena de brúixola del batec actual de la poesia catalana”.

Coberta de l'anuari dels Jocs Florals de Barcelona 2017

Collboni ha estat l’encarregat de la cloenda, agraint als poetes que mantinguessin viva “la flama de la poesia com a gènere literari i com a més que un gènere literari”. El tinent d’alcalde ha esmentat els noms d’Antònia Vicens, Hilari de Cara, l’activitat de la també poeta Maria Antònia Massanet com a dinamitzadora cultural de La Poeteca, Blai Bonet, Marçal, Mesquida i el mateix Sanahuja. També s’ha animat a dir un dels poemes del recull premiat, per acabar amb un “Visca la poesia!”.

Foto de família final (d'esquerra a dreta): Mireia Vidal-Conte, Marc Romera, Josep Maria Fulquet, Jaume C. Pons Alorda, Jaume Collboni, Pau Vadell i Vallbona, Sebastià Alzamora, Teresa Colom, Àngels Gregori, Simona Skrabek, Lucia Pietrelli i l'editor Josep Cots
© Pep Herrero

El Cant dels Segadors, interpretat pel Quintet, ha estat l’últim ritual abans que Vadell iniciés el camí, gairebé en pelegrinatge, fins a dur la flor natural a la taula blava de Francesc Garriga, al temple de l’Horiginal.

Jaume Collboni fent el lliurament de la Flor Natural a Pau Vadell i Vallbona
© Pep Herrero

Sebastià Portell