El Festival Internacional de Poesia 2015

Com ja va sent habitual, ‘La Setmana’ s’acomiada amb el Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2015. Aprofitant la bonança que fa, un servidor fa un petit passeig pel centre. En acabat, enfilo Plaça Urquinaona avall, travesso el carrer Ramon Mas i em disposo a entrar al Palau de la Música per la part posterior, que està oberta. Em calço el vestit d’Apuntador. Ara l’Apuntador va a la zona de reserves i tiquets a adquirir l’entrada i el llibret del festival amb la lampareta corresponent. Es fa una panoràmica general de l'assumpte: potser més gent que l’any anterior. Sortir a fer el cigarret amb alguns habituals de la nit del Palau. També l’editora de l’Apuntador, que li porta una remesa de llibres. Tan a dins com a fora, la gent s’ho pren amb calma. Falten 15 minuts per començar. 

L’Apuntador entra i ocupa el seu seient, a la llotja esquerra de platea, per anar prenent vistes. Entra una estoneta al diguem-ne ‘backstage’ per veure alguns poetes, per respirar l’ambient. Carles Camps sembla tranquil, reconeix que els seus poemes són per llegir-se’ls tranquil·lament, de caire reflexiu, però també que el fet de poder arribar a tanta gent és una bona. Rodés ho porta bé, diu, tot i que “una mica de respecte sí que fa”. Elena Mendel està just al seu darrera, amb la mirada més aviat absent. Els altres es veu que estan acabant de sopar. Tota la decoració del Palau és per fixar-s’hi hores i hores (ja saben: remats, vitralls, cornises, l'acabat del sostre talment un forat negre a l'inrevés i, és clar colorejat, tota la modulació dels elements, la mescla d’allò nou amb allò antic, etc.) però aquest any l’Apuntador es fixa especialment en les estàtues damunt de l’escenari. Cavallers i cavallers, llances i desbocaments. Sembla talment que vulguin sortir, a punt de materialitzar-se. Aquest any l’escenari consta només d’escriptori-faristol, tauleta minimalista pel got d’aigua de rigor i uns neons ubicats al darrere, a l’altura de la cintura, que s’encendran i escriuran els noms dels poetes. “Sobri i equilibrat”, li sentirà dir més tard a algun espectador. La gent va acabant d’entrar. Ara la remor és considerable. A la tribuna del costat, els poetes i algunes autoritats. La nit al Palau també és una gran reunió social. Veure i deixar-se veure. 

Alguns dels poetes, a la llotja, instants abans de començar l'acte. 
(Foto: Pep Herrero)

Amics, saludats i coneguts. Tothom a lloc. S’apaguen els llums. De primer, una menció in memoriam de la veu en off, per alguns dels poetes morts recentment: Francesc Garriga, Montserrat Abelló, Carles Miralles, Josep Miquel Sobrer, que també apareixen als neons. Aplaudiments.

I arrenca el Festival. Carles Camps Mundó: “Bona nit”. Explica breument de quins llibres surten els poemes que llegirà i s’hi posa. Els neons de color vermell (a joc amb el llibret del ‘Festival’) encenen el seu nom. Poemes que giren al voltant de la malaltia, la mort i el dolor,  l'eina de la paraula. Poemes durs, desconsolats. De La mort i la paraula: “aquests tumors que creixen/ tan plens de vida,/ però que ignoren/ que ens necessiten vius per viure”, “tinc un tros de mort dintre mort”, “jo serà gens”. El poeta, vestit entre elegant i casual, americana color cru, llegeix amb les mans al faristol i d’en quan en quan alça la vista al públic amb una veu greu que va des de tons enrogallats fins a allò més diguem-ne majestàtic. A la llotja, Abrams i Castillo encaixen uns copets d’espatlla i riuen. Amb l’ajut de la lampareta, l’apuntador apunta. El poeta segueix: “¡Si sabéssiu que viviu els dies/ enfront la més absoluta indiferència!”. Entrem al seu llibre –de nom juanramonjimenesc– L’Oració total: “L’afany/ de sumar tot el món en un sol nom:/ el nom superb amb què resoldre el temps”, “cap nom arriba a dir tota la por/ que hem de passar tots sols. 

El poeta Carles Camps Mundó (Foto: Pep Herrero)

Poemes que giravolten al voltant de la mortaldat la reflexió i el turment, dels murmuris i la pròpia paraula. “A part de hi ha, no hi ha res infinit”. Darrer poema. "Un hi ha sense ningúq eu en doni fe": “Molts gràcies”,conclou. Aplaudiments. Camina en direcció a la sortida. S’atura un moment. Saluda tímidament. Se’n va. I entra Sharon Olds (llegirà en anglès, la traducció dels poemes és de Dolors Udina). Aquest any quan un poeta entra l’altre ja no hi és. Olds saluda i afegeix: “Juan, Marina, Carles: muaaaa!”, tancant els ulls i enviant un petó a l’aire amb la mà.  Somriu. Ulleres i cabells blancs caient-li per les espatlles cap el pit, vestit estampat per sota els genolls, sabates negres. Sosté el paper amb les mans, per damunt del faristol. Comença ‘L’últim vespre’: “Vaig excusar-me davant les visites de la sala de morts”, ‘Poema a les mamelles’: “és gratificant viure amb elles, éssers sense/ coneixement de la mort, criatures de sofriment ignorant”. Dispara amb una veu dolça, melosa i empàtica, amb aquella cosa hipnòtica. Vocalitza i, de fet, la sensació és com si les paraules se li rentessin a la boca i ja en sortissin netes. Hi ha el got d’aigua sostingut per una tauleta minimalista, sempre apunt de tremolor. Els tres focus concentrats en la figura dels poetes els hi atorga una encesa, flamejant, que dóna un aire espectral.

Sharon Olds, brillant, amb el public de fons. (Foto: Pep Herrero) 

Qui no hauria volgut una àvia així que l’hi llegís contes abans de dormir? Poema final: 'Torno a maig del 1937': “feu el que hagueu de fer, jo ho explicaré”. Aplaudiments.  Somriu. Fa una mini reverència amb el cap i s’allunya distretament però anant per feina. Ara és el torn de Montserrat Rodés: “Bona nit a tothom”, comença. Va vestida amb un vestit gris lleugerament obert de pit i tallat per sobre els genolls, malles negres, elegant, comenta breument de quins llibres provenen els poemes que llegirà i comença: “sóc a les profunditats/ d’un antic començant”, “Com la por. Que/ ens dicta el coneixement/ secret. La futura memòria”. Poca broma. Mans apoiades al faristol, la seva gestualitat combina posar els ulls de cara el faristol amb alçar el cap i, enllà del micro, mirar a l’infinit. ‘Incertes certeses’: “Cap vaticini ja no et cal/ per saber el que no has vist”. Rodés no és una rapsode virtuosa a l’ús, però va emfatitzant els diferents tons de veu en funció d’allò que diu, es va fent seu el poema. Són poemes per ser destil·lats a poc a poc. 

Montserat Rodés, a l'inici de la lectura. (Foto: Pep Herrero)

“Alguna/ cosa impalpable t’impedeix/ ser la continuïtat del cos”. Els focus concentrats com un raig làser damunt els seus cabells arrissats fan que, des de la posició de l’Apuntador, la testa de la poeta sembli una gran pilota de llum. “[...]ignores/ aquella falsa transcendència/ d’una realitat que no et veu”. Acaba. “Gràcies”, diu amb un lleuger somriu. Se’n va. Mira el públic. Saluda. S’atura un moment. Somriu. Cap dins. I arribem a Charles Simic (llegeix en anglès, la traducció dels poemes és de Marta Pera Cucurell). Lleugerament encorbat, saluda: “good evening”. El tècnic li col·loca el micròfon a mida. Agafa els papers amb les mans, com Olds. Va per feina.

El poeta Charles Simic (Foto: Pep Herrero)

‘Shelley’: “Poeta de les fulles mortes empeses com fantasmes”, “anava pel carrer amorrat al llibre”, “amb por de la meva petita habitació sense finestra/ freda com la tomba d’un emperador infant”. Llegeix amb veu arrossegada, amb certa parsimònia, més aviat enrogallat, les celles frunzides, com si als ulls els hi costés traspassar els vidres de les ulleres. Darrera meu diviso el poeta Joan Margarit concentrat, les ulleres a la punta del nas, tot revisant el llibret del ‘Festival’. Simic va fent: “El gos va agafar el bastó i es va girar per mirar-nos./ I aquí es va acabar l’espectacle”. Alguns somriures de fons. Entre poema i poema Simic segueix, impertèrrit, amb la mirada posada al paper. Continua llegint: “meravellat de pensar que encara no existeixo”, “¿Quin era aquell fragment d’Heràclit/ que provaves de recordar/ quan vas ensopegar amb el gat del carnisser?”. Ara aixeca el cap, com remarcant molt l’assumpte. Mentrestant, el fotògraf de ‘La Setmana’, Pep Herrero, es posa les botes (a fer fotos, s’entén). Ara Simic va aixecant el cap del text més sovint. ‘Diaris de diumenge’: “La carnisseria dels innocents/ no té fi. Això és l’únic/ de què podem estar segurs, amor,/ fins i tot més segurs que del rostit que treus del forn.” Brillen les lletres Charles Simic al seu darrere. S’enrogalla, un lleu estossec, beu un xic d'aigua. Poema final: “i a la meva habitació tot va quedar en silenci./ Em sembla que em vaig sentir plorar durant molta, molta estona”. Aplaudiments. Somriu. S’allunya. S’inclina un segon. Saluda un instant. S’allunya. Va per feina. Les estàtues del damunt de l’escenari sembla que vulguin dir alguna cosa. A continuació entra la codirectora Teresa Colom i informa que Ewa Lipska al final no ha pogut venir per problemes de salut i que, en el seu lloc, l’Aneta Kotarska (llegeix en polonès, la traducció dels poemes és de Josep-A. Ysern i Lagarda), també polonesa, llegirà els poemes de Lipska.

 Aneta Kotarska, posant veu a Ewa Lipska 
(Foto: Pep Herrero)

Kotarska, vestida de negre, pantalons una mica folgats, alta i morena, tota jove i atractiva. Agafa els poemes amb tot el braç, com acaronant-los com un bebè. I llegeix, amb veu dolça a la vegada que seriosa, entona bé. “La llengua obligatòria va resultar ser la pròpia”, “el poble estava enquadernat en pell”. “Ja ho sabem tot sobre la utilitat de la fe/ de les hormones i de la retòrica”. I acaba. Aplaudiments. Acaba aviat. Ha llegit només una part dels poemes. Kotarska se’n va tal com ha entrat, amb un mescla de timidesa i professionalitat. I arribem a l’última protagonista de la nit, Elena Medel. “Bona nit”, diu. Cabells curts, una mica de serrell. Vestit blau tallat pels genolls i rebeca gris. Va per feina també: “Yo pertenezco a una raza de mujeres con el corazón biodegradable”, “Soy una de ellas porqué mi corazón será abono”. Llegeix directament del llibret del 'Festival', que apoia damunt de l'escriptori-faristol. Llegeix de pressa, potser un xic esverada. Mes tard li comentarà a l’Apuntador que estava una mica nerviosa, sí, que està allà dalt imposa. Però que, fet i fet, el seu estil ja és així, que la seva veu funciona d'aquesta manera com contínua, com estirant un fil de dins que no s’acaba mai d’acabar, diu. 

La poeta Elena Mendel, en un moment de la lectura. (Foto: Pep Herrero)

‘Maceta de hortensias en nuestra terraza: pulgón’: “Porque cuando todo va bien/ algo se mancha”. Va entonant-se amb el text, ara llegeix la seva prosa retallada amb algunes pauses més, sense accent (ella és cordovesa): “Mientras tanto, en la casa, el hombre duerme. / La mujer/ no”. Alguns somriures entre el públic. “Ninguna mujer se casa con sus plantas”. Es passa la mà pel serrell. “Mientras tanto, en la casa, la mujer duerme./ el hombre/ ya no está”. El públic riu. Medel: “no tiene gracia”. El públic riu més. Ella somriu també. La resta de poetes comencen a retirar-se de la llotja i van cap dins. “Pero tú, Virginia, tan rubia, ¡lo recuerdas?/ Allá donde entonces combatíamos piojos// ahora// bang// ahora// escondemos el tiempo.” L’apuntador alça la vista amunt: al capdavall potser les estàtues prefereixen ser estàtues, pensa. “No sé si sabes a lo que me refiero”. Medel acaba: “te estoy hablando del fracaso”. Aplaudiments. “Gracias”, diu. Somriu un moment, i enfila cap a la sortida. Pim-pam. Es tornen a encendre els neons, ara simultàniament. Apareixen tots els poetes, acompanyats pels directors de ‘La Setmana i el ‘Festival’ d'enguany, Sam Abrams i Teresa Colom. 

D'esquerra a dreta: Sam Abrams, Carles Camps Mundó, Sharon Olds, 

Montserrat Rodés, Elena Medel, Charles Simic i Teresa Colom. 

(Foto: Pep Herrero)

Aplaudiments a banda i banda de l’escenari. Llums que s'encenen. Més aplaudiments. Els protagonistes somriuen i aplaudeixen, dient-se coses inaudibles. A les veïnes de l'Apuntador sembla que els hi ha agradat especialment “la senyora Americana”. Pels comentaris que s’aniran sentint, sembla que la gent agraeix la sobrietat i brevetat de l’acte, que ajuda a concentrar-ne la intensitat. El públic s'aixeca. Comença a desfilar. 

***

Al passadís de la llotja un senyor que parla amb Camps Mundó, li diu: "porqué, ya se sabe, que primero fue la música y luego la poesía". L’Apuntador, sempre servidor de vostès, se’n va a treure el cap a la zona de diguem-ne ‘backstage’, que es va omplint de gent. Primer els poetes i els directors. Després membres de l’ICUB, gent de l’entorn. Algunes autoritats. El fotògraf. Algun periodista ennuvolat. Hi ha cava i vi amb pedigrí, ‘picoteig’, croquetes i canapès. Parlo uns instants amb Eva Medel, que és reclamada per firmar alguns llibres. També veig Charles Simic firmant llibres. Ara sí: hem arribat al final de ‘La Setmana’. La gent es relaxa. Converses disteses. Tothom parla una mica amb tothom. Una noia comenta a l’Apuntador que li ha agradat la brevetat i austeritat del l’acte, “amb només els neons i tal... la veritat és que bé”, diu, i que l’Elena Medel és la poeta amb la que s’ha sentit més identificada, diu. Mentrestant el seu acompanyant sosté un llibret de Simic, signat. Sobre gustos colors, que diuen. El menjar està realment bo. A l’Apuntador encara li queda escriure la crònica i maquetar el post, així que s’acomiada. La gent segueix conversant de manera distesa. Moment ascensor. El cronista es treu el vestit d’Apuntador. Fins l’any que ve, si déu vol.  A fora ja és de nit. Em 'lio' un cigarret. Un policia dins un furgó em mira malament. Enfilo gòtic enllà camí del Metro. M’encenc el  cigarret. Penso en la Picadura de Barcelona, cadascú la seva. I somric, diria, mentre camino una mica allunat. Toca fi de festa, amics. Gràcies a tots i totes per ser-hi. Hi hagi pau, salut i 'peles'. I fins l’any que ve. "Fos al negre".
       

Conversa amb Eduard Sanahuja

Hem conversat amb Eduard Sanahuja, fill del poeta David Sanahuja (1915-1990), del que aquest any es produeix el centenari del seu naixement. Heus aquí el resultat:

 Carnet de practicant de David Sanahuja, durant la Guerra Civil

 

 1) David Sanahuja ha estat un poeta poc o molt poc reconegut fins ara. Personalment recordo tot just un acte de recordatori que se li va fer a l’Horiginal pels volts de l’any 2009. En aquest sentit, creus que pot servir d’alguna cosa l’efemèride que s'està celebrant enguany, en relació al centenari del seu naixement?

-D’aquest acte de l’Horiginal, no en sé res. Hi va haver una lectura de poemes seus a l’Aula de Poesia de Barcelona, “La túnica dels humils cada dia es fa més blanca. David Sanahuja, una llarga absència” (Biblioteca Mercè Rodoreda, 18-02-2010), en què hi van intervenir Jordi Virallonga, Sam Abrams i jo mateix. Arran d’aquest fet, en Sam va publicar a l’Avui l’article “Rescatem David Sanahuja” (28-03-2010) i Isabel Graña, probablement la persona que millor coneix la poesia de David Sanahuja, una article a Serra d’Or, “El poeta David Sanahuja: semblança i trajectòria literària” (núm. 653, maig de 2014). Crec la celebració del seu centenari en el marc dels Jocs Florals de Barcelona serà, sens dubte, una fita important en el procés de recuperació de l’obra poètica de David Sanahuja.

2) Eduard, com a poeta que ets també: com t’ha influenciat l’obra del teu pare? Quina va ser la teva relació amb el David Sanahuja poeta? Què en destacaries?

-No tinc dubte que m’ha influenciat. Recupero algunes imatges seves, que ja formen part del meu endoplasma poètic, i tinc, com ell, molta cura en els aspectes formals. Al meu pare li feia gràcia que jo també escrivís, tot i que em sembla que no se’m prenia gaire seriosament, perquè la meva poesia de joventut era molt experimental, molt influïda per les avantguardes. El seu paper va ser de mestratge. Quan jo tenia catorze anys, em va dir: “Escriu cent sonets i estripa’ls. Després ja podràs escriure el que vulguis i com vulguis”. Recordo que van escriure algun sonet plegats, encara en castellà, perquè jo no vaig començar a escriure en català fins als vint-i-tres anys.

3) Entre el segon llibre de David Sanahuja, Poemes de circ, i el tercer, El carro de l’exili, van transcórrer 21 anysde silenci. Va ser buscat? Obligat? Podríem afirmar que els dos primers formen part d’una etapa d’aprenentatge i a El carro de l’exili ja trobem el poema diguem-ne més madur?

-Hi va haver, efectivament, 21 anys de silenci, en el quals ell seguia escrivint, sense presses, sense cap objectiu que no fos acomplir amb la necessitat que tenia d’escriure. No crec que fos un silenci buscat, sinó que en aquells temps ell tenia altres prioritats, laborals sobretot. Molts diumenges a la tarda, després de dinar, llegia poemes en el seu nucli familiar. Per a ell comptava això. Desconfiava de l’èxit i de la glòria, sempre incerta. No era intervencionista respecte de la seva obra: creia que si alguna cosa havia fet bé, ja es veuria en el futur. No suportava les capelletes ni les picabaralles i enveges del gueto literari.

Quant al tema de la maduresa, potser podríem dir que el seu primer llibre, L’illa sense nom, és encara un llibre d’aprenentatge; però no afirmaria el mateix de Poemes de circ.

  David Sanahuja amb la seva dona Mercè, passejant per l'Acròpilis

 

4) Estàs d’acord en l’afirmació que el seu gran “tema” fou la petjada tràgica de la guerra en els seus i tot allò que comportà?

-El “tema” de la guerra és fonamental en la seva vida, i en la de tots els escriptors i escriptores de la seva generació. Però aquest tema no forma pas part de la seva obra poètica, molt poc referencial respecte de temes històrics o socials. Els seus temes són els universals: amor, mort, pèrdua, i una reflexió clarament pessimista al voltant de la condició humana.

5) David Sanahuja va tenir molta relació amb Salvador Espriu, que en reivindicava la seva obra i criticava la manca de sensibilitat general (“Aquesta és la meva creença i la meva certitud” (4-XI-1969) ). Quina va ser la relació de Sanahuja amb la resta de poetes i els cenacles contemporanis?

-Fins al principi dels anys 50 mantenia relació epistolar amb altres poetes i era present en alguns cenacles literaris, com les lectures poètiques del Passatge Permanyer, a casa de Josep Iglésies, i va publicar en alguna antologia menor i a les revistes Ariel i Pyrene. Després es va aïllar cada cop més, de manera que la seva relació literària es va circumscriure, gairebé en exclusivitat, a Salvador Espriu (a qui venerava i no volia destorbar mai) i, sobretot, a Tomàs Garcés, amb qui va treballar més de 30 anys.

 David Sanahuja amb la seva dona Mercè i fills

6) A què podem atribuir l’oblit de l’obra de David Sanahuja a les antologies del moment (com són, per exemple, les de Triadú, la de Molas i Castellet i fins i tot la de Comas i Bofill i Ferro, on diuen que hi apareixia tothom)? Oblit cultural? Miopia literària?

-El meu pare sempre es va autoeditar, perquè no volia anar darrere dels editors ni de ningú. Suposo que aquesta “absència” del molt literari més visible i oficial explica la seva exclusió d’aquestes antologies. No obstant això, apareix a l’antologia de Cesare Giardini, Antologia del la poesia catalana (1845-1935) (Aldo Garzanti, Milà, 1951).

7) Actualment, hi ha alguna previsió de reedició de la seva obra i/o de publicació dels llibres seus inèdits, com ara L’arc fràgil?

-Gràcies a Isabel Graña, he entrat en contacte amb un editor per publicar la seva poesia completa, incloent-hi L’arc fràgil. Tinc fermes esperances que aquest volum pugui aparèixer en un termini no excessivament llarg.

Eduard Sanahuja

8) [Sobre una pregunta que no t’he fet i t’agradaria respondre] Influències.

-David Sanahuja va ser un poeta de l’òrbita post-simbolista. Tenia una gran predilecció per la poesia francesa, particularment per Mallarmé i Valéry. També coneixia molt bé la poesia clàssica espanyola, tot i que el deute més gran el trobo amb García Lorca i amb Jorge Guillén. Quant a la poesia catalana, s’emmirallava en Espriu i tenia una especial predilecció per un llibre de Tomàs Garcés, Vint cançons. La poesia experimental i la poesia social o aquella de caire més narratiu i realista no li van interessar mai. “Per explicar una història, ja tenim la prosa”, solia dir. S’obsessionava a trobar un “lirisme pur”.

   

6. Qui no sap riure no sap viure. / Jesús Lizano, amb pròleg poètic de Giovanni Nadiani.

QUI NO SAP RIURE NO SAP VIURE

Hem tingut una ‘Setmana’ amb un temps esplèndid. També avui diumenge -avui, per ahir-, assolellat i primaveral mentre faig camí a l’espectacle ‘Qui no sap riure no sap viure’. Arribar al Poble Espanyol, però, tot i dormir-hi relativament a prop, ha estat més complicat del que creia l’Apuntador. Que si ‘Saló de l’Automòbil’ al palau firal, que si no es pot passar, que si naps i cols, l’Apuntador es veu obligat a vorejar tota la zona i enfilar escales amunt primer i avall després. De camí, es perd una mica pels carrerons que condueixen a Montjuïc. El sol comença a apretar fort. 

***

Un cop dins del recinte del Poble Espanyol, banderetes i paradetes, guirigall i cotxets a manta. Falten quinze minuts i a la porta del teatre ja hi ha cua. Sembla, però, que hi cabran tots.  L’espectacle de poesia per a totes les edats ‘Qui no sap riure no sap viure’, va  a càrrec d’Andreu Galan (poeta, professor, artífex del llibre de mateix nom, Qui no sap riure no sap viure, i cofundador de Pissiganya) i Jaume del Corral (que estarà al teclat i acompanyarà en algunes veus). I s’obren les portes. Entra un petit exèrcit de nens en estampida, amb ‘alçadors’ de color vermell, a cercar un bon lloc. Ja asseguts, el nen del meu davant m’escruta, els seus ulls per damunt de la butaca, el nas aixafat al forro del respatller, talment un periscopi. Al seu darrere, l’Apuntador sent un pare que diu: “¿Sabes que es la poesia? La poesia es cuando la gente habla con rima, diciendo coses bonitas”. L’Apuntador, apunta. Sona música pop instrumental de fons, suau, una mica a lo Brian Eno. L’espectacle és a punt de començar. Dos nens es fan el lleó l’un a l’altre: “gruaaaaa-gruaaaaa”, un altre s’inicia en l’art de l’escalada de butaca. Una dona del costat comença a donar el pit. Tot d’una, una nena s’aixeca i agafa un dels llibres exposats de ‘Qui no sap riure no sap viure’. No sap que són per vendre. Acte seguit, és clar, obre la veda i ja tenim tot de nens corrent a agafar llibres. La Rosa de l’ICUB a de córrer a posar ordre. Es tanquen els llums. La codirectora Teresa Colom presenta l’acte. Tindrem rialles, por i sorpreses assegurades, ens explica. Surt Galan: “bon dia i bona hora”, el micro en mode pinganillo. Puja el músic Jaume del Corral i es posa als teclats, que estan situats a la part esquerra de l’escenari. Al mig, una taula amb tot d’utensilis que faran servir per l’espectacle. Galan es posa uns titelles a les mans i comença el seu repertori: poemes dels trobadors, la història del vell pollastre i la gallina filipina. Tot amb un joc de moviments d’histriònica precisió i un posat enfoteta a la vegada que dolç. Teatralitza bé. Els nens de seguida s’hi enganxen.

A continuació el poema ‘Menú’: “plat d’abecedari fa molt bona digestió, desembussa el sil·labari, fa una bona cançó” que, amb la modulació que fa Galan, s’enfila a cavall entre el cant i la recitació. També explica una mica els seus projectes i presenta el llibre Qui no sap riure no sap viure. I segueix, amb els teclats de fons: “el mar era un plat, un perol, on bullia la cassola”, interactua amb el públic, sembla que alguns dels nens han vingut amb els deures fets i ja s’han llegit el llibre. Ara més titelles: la puça, la gata. Galan se’n recorda del recentment traspassat B.B. King, i continua amb un poema del Bestiari de Josep Carner. Ara Galan insta els nens a que, a la seva senyal, repeteixin el que ell faci. Pica de mans i peus: “salut i alegria!”. “Salut i alegria!”, repeteixen els nens. I així: “jo sóc l’elefant”, “jo sóc l’elefant”, “i el forçut més gran que la terra tria”, “i el forçut més gran que la terra tria!”. Ara el públic també pica de mans. El nen de davant canvia l’‘alçador’ de posició i hi apoia les cames, un altre es mou més del compte i el pare li crida l’atenció. És el torn del fantasma pixa-llits, que, de la mà de Galan, versant versant, dispara aigua al públic. Galan baixa de l’escenari i mentre recita va disparant a l’aire en direcció a les butaques. Els nens, contents. 

Andreu Galan i el fantasma pixallits

Torna a l’escenari. Convida a una nena del públic a que pugi a l’escenari perquè l’ajudi amb un poema. La vesteix amb una capa. Galan no para. Ara pica de peus i el públic l’acompanya amb les mans. “Esteu bé!?”, pregunta mentre els públic es deixa endur per la música. I treu un semàfor de cartró, on les llums són finestretes que amaguen dibuixos que representen estats d’ànim. "És el pisco-semàfor", ens avisa. La declamació de Galan: “cada tres minuts canvia de sentiment i la gent comuna s’enfada perquè sóc diferent”. La cosa avança. Galan segueix instant a que els nens participin: aquest cop promet que te el conjur per aprovar tots els exàmens, només cal que el repeteixin amb ell. “Tots aprovats!”, conclou. Ara es el teclista, Jaume del Corral, s’aixeca i es dirigeix als nens explicant la història d’un ovni que està apunt d’aparèixer mentre va fent sons hip-hoperos amb la boca: “tupa-tupactu-tu-tu-tupactu” mentre es posa a ballar, per un moment la sonoritat rítmica de la seva boca recorda algun tema de Michael Jackson. Val a dir que ho fa molt bé. Torna a aparèixer Andreu Galan i, tots dos junts, fan un 'rap' adoptant les postures televisives que més o menys tots coneixem. Galan, amb ulleres de sol, lletreja movent-se a banda i banda de la pista, amb soltura. Del Corral posa la música amb les seves habilitats bucals. "ttctupactct-ttctupactctc". Fins i tot algun pare mou cap i peus al ritme del rap, de tema culinari: “esqueixada i empanada i entre mig uns bons cigrons”, i endavant: “sóc un pi de llarga branca molt amic dels meus amics”. 

Andreu Galan i Jaume del Corral, en un moment de l'espectacle

El nen del meu davant no para quiet. Els pares de darrere es tornen per treure el fill més petit a fora a que li toqui l’aire. Ara ens expliquen el conte d’un drac xinès i una princesa, mentre Del Corral tecleja la tonada de la sèrie Games of Thrones. Estem arribant al final. Galan agraeix la bona acollida que està tenint el llibre i la presència del públic, que ha omplert les butaques. Recorda la importància del món dels nens i el fet de saber-los escoltar per aprendre’n una mica tots: “els xiquets fan preguntes que es carreguen prejudicis, convencions i filosofies”. Finalment, el bol màgic. Amb un petit morter comença a fregar un bol metàl·lic i li treu un so de reminiscència budista. Mentre el so persisteix a l’aire, ressonant, recita un poema que són preguntes: “com se sent la flor d’un dia en saber que tot s’acaba?”, “què s’amaga dins l’espill i perquè la nit és negra i fa cric-cric el grill”. “En voler trobar respostes n’obtindràs les recompenses”. Els pares somriuen. Galan agraeix el suport de l’ICUB, el Poble Espanyol, el tècnic de so, la codirectora de 'La Setmana'. “I conte contat, aquest recital ja s’ha acabat”, conclou. Aplaudiments. S’obren els llums. Tot de nens surten esperitats en busca d’alguna altra cosa. A fora, calor i gent, vorejar el ‘Saló de l’automobilisme’. 
Per l’Avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia, entre la floridura d'ales d'àngel pels vorals, passen tres Ferraris i un Lamborgini conduits pels ‘pousers’ de torn. A la dreta, el pavelló alemany de Mies Van der Rohe. A l’esquerra, l’Apuntador es fixa en els anuncis de les exposicions del CaixaFòrum. Arreu tot de coses que estan molt bé, però cal fer via: el sol cou, la set apreta, és hora d’anar a dinar.

    

***

PRÒLEG POÈTIC DE GIOVANNI NADIANI

Ja de tarda entrada, l’Apuntador enfila cap a l’Antiga Fàbrica Damm, que acull un homenatge a Jesús Lizano, juntament amb un ‘pròleg poètic’ de Giovanni Nadiani. Abans d’entrar, olor de gessamí. Saluda els ‘segurates’ de l’entrada, en direcció a la sala vestíbul. Finestrals, objectes estranys, paviment de gres hidràulic a l’estil noucentista. Disposats de manera modular, uns grans dipòsits de coure en forma de làmpada exòtica amb un tub perllongant-se fins el sostre. Tot plegat adopta una aire retro-futurista, entre allò asèptic d’hospital i d’antic magatzem. A l’Apuntador li ve al cap l’interior del submarí Nautilius de Jules Verne. Al costat de l’ascensor, dels antics, un cartell que posa “sala de màquines”. I amunt. L’edifici està totalment reformat i dóna gust de veure. I endins. La sala ja està plena. Al fons, l'escenari. Els poetes s’asseuran en sis cadires col·locades en paral·lel, al costat de l'escriptori-faristol semblant als dels polítics però diguem-ne més neumàtic, en forma de cervesa. Els poetes seuen. Presenta David Castillo. “Lizano tenia molt de públic, enganxava moltíssim”, “intentarem fer un simulacre, amb la vostra col·laboració”.

La 'Sala de Bàscules', plena (foto: Pep Herrero)

Però primer, el ‘pròleg poètic’ de Nadiani que, a més de l’autor, comptarà amb la col·laboració de la resta de poetes participants a l’acte: el mateix David Castillo, Enric Casasses, Joan Vinuesa, David Caño, Núria Martínez Vernis i Pep Gómez. Nadiani escriu en Romanyol (una llengua que també es parla a Itàlia, a la zona de Bolònia, que s’hi parlen més idiomes a part de l’italià, es veu). Comença Castillo, amb un poema traduït al català: “mai sabrem, quan marxem d’aquí, dins del nostre avió, amb un nus a la gola, si serà per sempre i ja mai ningú pensarà en nosaltres”. Ara és el torn del propi Nadiani, que llegeix en Romanyol. Estira la veu, entona bé. Aplaudiments. 

Giovanni Nadiani, en un moment del recital (foto: Pep Herrero)

A continuació, una successió dels poetes. Martinez Vernis. Nadiani. Castillo. Nadiani. Caño: “y si fuera así, y si no llegamos a ningún sitio?”. Nadiani (llàstima que l'Apuntador no l'entén massa). Castillo, que finalitza i dóna les gràcies a tots. Aplaudiments.

HOMENATGE A JESÚS LIZANO

Segueix Castillo: “amb l’estrella aquí davant, no sé si semblo el Che Guevara o una llauna de cervesa”. Riures del públic. Ens explica que Lizano (convalescent d’una llarga malaltia) està millor, que no ha pogut assistir a l’acte però que se’l pot anar a veure. Presenta breument els poetes. Entre ells també hi ha Pep Gómez, titellaire i amic. Castillo llegeix un poema de Lizano: “quiero morir entre el tumulto de lo inocentes”, “que nadie se de cuenta de que me muero”. Aplaudiments. És el torn de Casasses, que es posa dret però sense moure’s de lloc: “señoras y señores, soy el payaso del circo y ustedes los domadores”. Llegeix un poema seu dedicat a l’homenatjat, i explica una com es relaciona amb la seva obra. A continuació llegeix Lizano: “¡contempládme, lianas de la selva!”, “¡mi semen sórbalo la muerte! A continuació, Vinuesa: “Lozano es va fer poeta salvatge i a alguns això ens agrada molt”, “tractar amb ell era/es vulcanescament arriscat”, i ens n’explica una anècdota: “a la facultat de Filosofia fou considerat, quan es feien aquestes coses, de manera seriosa, diu, el segon tipus més rar de la seva promoció. El més rar fou Àngel Carmona, també poeta”, “sempre va estar orgullós d’aquest títol”, afegeix. Riures de fons. Llegeix a l’atzar alguns dels seus poemes: “la muerte tan aparente calla”, s’envola amb el poema, la veu li creix: “el corazón es solo una paloma al aire”. “El poema continua”, diu, mentre va passant pàgines, “tot aquest comboi potser no cal”, ve a dir. I acaba: “Són las cosas del mar”. La cosa anirà així, intercalant poetes anar llegint Lizano. Després de cada poeta, aplaudiments. Castillo: “yo veo mamíferos”, “yo veo mamíferos: policías, sastres [...]”, “¿como puede creerse aparejador un mamífero?”, “Catalanes? Yo veo mamíferos”, “nadie al aprecer recuerda que es mamífero?”. I així una estona. “Algú li va dir que s’havia oblidat de posar els ‘poetes a la llista. I es va enfadar!”, subratlla Castillo. Surt Caño: “somos los pobres”, “pobres fantasmas”, “pobres de nada”, i així una estona. Acaba: ¡“però que vivan los pobres, coño!”. Martínez Vernis: “yo creo que el regno de los cielos es similar a un grano de mostaza”. Llegeix lenta, arrossegant, gairebé quequejant per donar la força i el ritme que escau al poema. Castillo: “mierda, yo te saludo complaciente”, “un univeso llenos de intestions, danza de lo comido y lo crudo”, i així una estona. Acaba: “¡Mierda, madre común, yo te saludo!”. Caño se’n va a la barra a demanar una cervesa. Casasses: “todo es tan senzillo: basta ser un hombre, luego suicidiarse. Todo es tan senzillo: Debussy és el arte, luego debussyarse”. Riures de fons. 

D'esquerra a dreta: Joan Vinuesa, Pep Gómez, Enric Casasses, Giovanni 

Nadiani, David Caño i la imatge de Jesús Lizano (foto: Pep Herrero)

Vinuesa. S’embala amb el poema, per donar-li corda: “[...] cómo la locura, perfecta!, finalitza, gemegant. Castillo: “¡vivir, morir, que mierdo!”. Caño: “el cabrón d’en Castillo em va fotent els ‘hits’, deixa anar. Castillo: “a mi me gustan las personas curvas”. Última ronda. Duo Casasses-Martínez Vernis: “y morirse de perfil”. Ara Vinuesa se’n va a la barra a demanar una cervesa. Vernis: “popoca, catepel”: Casasses. “popoca, catepel”. I així una estona. El públic escolta impàvid, estoic, divertit. Val a dir que el poemes tendeixen a l’encadenament, mescla de jocs fonètics i de sentits. Vinuesa: “Lizano és un personatge inoblidable”, “era un poeta capaç de tenir una cosmogonia pròpia”. I acabem amb Caño i el poema ‘Oda a las mujeres que querían ser soldado’. Acabem? Encara no. És el torn de Pep Gómez. “Explicarà algunes coses”, diu Castillo. “Si encara queda algú”, replica Gómez. Tot seguit ens explica una història d’un viatge amb poetes per Sud-Amèrica, s’apoia a l’escriptori-faristol, s’hi posa bé. A continuació agafa un paper: “el papel es recto, a mi no me gustan las cosas rectas”, emulant el poema de Lizano, i el va tallant i  tallant a tiretes, i el reblega. Riures de fons. I hi torna, amb un altre paper: “a mi no me gustan las cosas rectas”, i talla i talla, i aquí ho fa de tal manera que el paper queda amb tres forats en forma de màscara que es posa a la cara com a final de la ‘performance’. 

Imatge de Pep Gómez, emmascarat (foto: Pep Herrero)

Agafa un altre paper, el plega: és “un loro albino”,diu. Riures de fons. I a continuació ens fa una demostració teatral, tirant a circense, de com es pot matar “un loro albino”. Això és: per violència, per verborrea i per indiferència, i ho exemplifica amb histrionisme. Més riures de fons. Segueix amb una papiroflèxia. Castillo: “bé, això s’ha acabat”. Però informa que tenen una sorpresa, encara. Que es veu que a Jesús Lizano li agradava regalar els seus llibres al final dels actes poètics. I clar, que ara què? I explica que gràcies als gestors que s’han fet càrrec de l’edició de les seves obres completes (Lizania, volum I i volum II) en poden regalar uns trenta exemplars. Que no s’esverin per obtenir-ne un exemplar, que en tot cas un altre dia en porten més i tal. I que a continuació també hi ha una ronda de cervesa gratis cortesia de la Damm, així que la cosa es diversifica. Uns a la barra, d’altres a buscar el llibre, els de més enllà mirant el mòbil. Val a dir, amics, que l’acte ha resultat més distret del que probablement ho ha estat aquesta crònica. L’Apuntador se’n fa el càrrec. Is it what is it.   

*** 

Bé, la cosa està clara: cerveseta en mà la gent la fa petar de seguida. Aquí i allà, hom gaudeix de les instal·lacions de l’Antiga Fàbrica Damm. Els organitzadors fan cara d’estar més relaxats; ja només falta el Festival Internacional de Poesia de demà –per avui–. L’Apuntador saluda algun company i conegut. En Ferran i la Núria de l’Horiginal li expliquen que aquest any s’han dosificat una mica més i que la cosa ha anat millor: “tres actes per dia és massa”. A la terrassa, aprèn genealogia figuerenca de la mà de la impressionant mare d’Enric Casasses. També hi ha Martinez Vernis, trempada com sempre. Se senten alguns petards. El Barça ha guanyat la lliga. Escales avall, l’Apuntador torna a passar per la sala del Nautilus i s’imagina el què donaria de si aquest local com a ‘after hour’. Saluda els ‘segurates’ de la sortida. Olor a gessamí. Trànsit. Passeig gaudí avall, el sol va caient, els ‘guiris’ no. No encara. 

Finalment, l’Apuntador entra al Metro com qui es deixa aspirar per una son molt llarga i fonda, i s’imagina eixir-ne renovat, en una altra punta de món, mentre, parada a parada, se li van tancant els ulls.  

Recordin: en poques hores comença el XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona

 

D'aquí una estoneta tindrem els poetes Carles Camps Mundó, Charles Simic, Elena Mendel, Ewa Lipska, Montserrat Rodés i Sharon Olds, al Palau de la Música de Barcelona, dins del XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona . Per més informació: aquí.

 

Sobre l'obra de Charles Simic (un enllaç)

Goitin: Marta Pera Cucurell, traductora de Charles Simic al català, parla de la seva obra al digital de cultura Núvol. Cliquin aquí per llegir-ho. Perquè demà estarà al XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2015. Perquè vagin fer boca.

    

Un poema de Carles Camps Mundó

Vivim com si el record salvés el temps de si mateix
guardant-ne immòbilment el moviment
per disposar-ne a voluntat com a temps viu
i fer-lo ser present,
sumat al temps imaginari del desig.

I amb tot, encara que viquem com si el record fos guany,
massa sovint sentim al fons del cos
-qui sap si al lloc ignot on res i ser són consubstancials-
que recordar només ens mostra el que morim:
vida que els dies ens han mort.


(Carles Camps Mundó, L'oració total)

5. La Lluna la Pruna. / Llunàtics i nocturns. / Màster intensiu sobre el Tango.

LA LLUNA LA PRUNA

Com ve sent habitual aquests dies, fa un dia que convida a sortir. La imponent Sagrada Família està envoltada, com cada dia, per centenars de turistes que erosionen l’edifici a cop de clic clic clic. Són les dotze del migdia. Uns metres enllà, a la biblioteca Sagrada Família, comença el primer acte del dia, La Lluna la Pruna, un espectacle d’ombres visuals dirigit a nens i nenes de 0 a 5 anys. Sala d’actes. Nens que es troben, són les seves primeres trobades socials. Alguns molt petits s’acomoden al falda dels pares, d’altres investiguen l’anatomia equilibrista de la cadira. L’espai consisteix en la zona del públic, la pantalla de projecció que actua com a frontissa i, darrera seu, una taula amb utensilis varis on els responsables de l’espectacle, Mercè Framis i una altra dona que l’ajuda, realitzen els muntatges en viu, combinant imatges en transparència amb les mans i els contrallums, generant així els jocs d’ombres i moviments que queden plasmats a la pantalla, juntament amb els dibuixos. El que seria un muntatge d’ombres xineses. 

L’acte consisteix, doncs, amb visuals que són punt de partida per introduir cançons infantils populars: ‘Sol, solet’, ‘Cargol treu banya’, ‘La gallina ‘purricana’’, ‘La lluna, la pruna’, etc. També hi ha música de fons, basada en instruments de joguina (una mica –i per entendre’ns– a la manera de Pascal Comelade) i les veus de les protagonistes, que els hi serveix tant per explicar els contes com per posar so a allò que hi passa, per exemple el so del mar en el moment que a la pantalla apareix un peixet que vol viatjar: “peix peixet, de la canya de la canya, peix peixet de la canya al sarronet”. Un nen a quatre grapes decideix anar-se’n a explorar pel seu compte, s’alça, sembla que vol pujar a la zona de l’escenari però al final es conforma mirant-s’ho, bocabadat vagin a saber perquè.

Un cop a fora, amb la llum del dia, Barcelona segueix girant a la seva sintonia: guirigall, un comiat de soltera, gent amunt i avall.

***

LLUNÀTICS: POESIA I NIT

Ja de tarda toca enfilar ciutat amunt fins el planetari del CosmoCaixa, on es celebra el recital ‘Llunàtics: poesia i nit’, amb la participació dels poetes Màrius Sampere, Enric Casasses, David Castillo i Núria Martínez-Vernis. Quan l’Apuntador arriba ja hi ha cua. Es veu que hi ha tanta demanda que sembla que hi haurà gent que no podrà entrar. Justament avui és ‘La nit de museus’ i sembla que la gent està més predisposada a moure-s’hi. La sala és plena a vessar. Els poetes a l’escenari estan preparant lots i llumetes amb les que llegiran. Escolto Màrius Sampere que li diu al codirector de ‘La Setmana’: “he fet un poema especial per a l’ocasió”. S’apaguen els llums i s’encén el cel del planetari, blau fosc, mentre apareixen estrelles i el sol i la lluna, que van girant a poc a poc. L’Apuntador no pot veure el quadern on escriu. Ho intentarà a cegues, tirant de palpa i mala lletra. Sam Abrams presenta l’acte. Introdueix el públic a la temàtica nocturna de la poesia i en fa quatre pinzellades seguint la tradició que ha tingut en la literatura. Tot plegat, antic com l’anar peu tot i que, remarca,  “va ser sobretot a partir del Romanticisme que el tema es va fer insistent i transversal en tota la literatura”. Després de llegir un parell de poemes de temàtica nocturna, és el torn del primer participant, Màrius Sampere. 

Moment de la presentació de l'acte

Sampere ens explica que el primer poema que llegirà està escrit expressament per aquest acte i que, de fet, més de la meitat de tota la seva obra l’ha escrita a la nit. Comença: “un dia, no sé quin, la nit es va perdre i jo la vaig trobar als meus ulls”, “érem tan feliços, com foscos i desconeguts”, “desfent el camí de les estrelles, tornàrem cap a casa”, i segueix. Les estrelles del planetari van girant, a poc a poc. Sampere llegeix amb energia, vocifera amb gola i braços: “tot un cel ferit d’immensitat per un plat a taula”, “tot un cel i morir, i morir, i no saber, no saber, si un ou o una castanya”.. Ara pel meu tros de cel del planetari hi passa la Lluna. “I cap resposta no s’alci de la terra, llevat d’una flor”. Aplaudiments. És el torn d’Enric Casasses: “quan em van dir que la cosa anava de ‘llunàtics, poesia i nit’, vaig trobar que era un excés d’informació, i he triat només la nit. Riures del públic. Comença Casasses, que es posa dempeus per llegir. Una una mà a la butxaca del darrera, amb l’altra orquestra: “veure és dir poc, quan ha pres cos l’espai de les estrelles concentrat en quatre pams”. Ara el cel és més negre.  Llegeix ‘El pallasso de la tradició’: “me’l paralitzen d’espant perquè sàpiga el seu lloc. Se’n recorda de Thomas Hardy: “el seny estret d’algú que vol escriure un llibre en un món com aquest” i avança: “li he fet obrir els ulls a la nit perquè em veiés”. Ara Casasses entona un poema rimat i David Castillo, assegut, el segueix amb la mà. L’univers giravolta orbitant damunt els nostres caps, ara torna a passar el sol amb les estrelles però aquí mai no es fa de dia. Aplaudiments. L’Apuntador divisa alguna cosa semblant a una galàxia, o és una nebulosa? Se’ns cruspirà l’univers? És el torn de David Castillo: “ara és un compromís. Després d’aquests dos cracks ve la barriada.” I afegeix, enfoteta: “tan lluitar per tantes coses i finalment estem aquí a La Caixa, oi?”. La gent riu, alguns callen en plan: s’ha passat o què? Castillo continua: “un amic anarquista de [aquí l’Apuntador no s’entén la lletra] em va dir: els bancs estan per atracar-los”. Riures i silencis. Un lleu i breu aplaudiment del fons de la sala. Castillo continua: “sortint-me del tema tan sovint com faig, en la meva condició de llunàtic”, faré un poema que no té a veure amb els temes que avui es proposen i “que és el pròleg de les xorrades que us diré”. I comença: “com si la malastrugança fos cap caprici”, gitanos i “fulanes eslaves”, supermercats i recollidors de xatarra. “Un poema que no és sobre la nit però sí d’aquells que no poden somiar”, afegeix. “Plaça Reial, el més semblant al pati de ‘La model’”, “fereixen haixix amb la mirada”, “pul·lulo desconcertat com un colom dins el Metro”. 

Postal del Planetari de nit. Els poetes, fent coses.

Ara s’atura un moment, mira el seu voltant i afegeix: “és per adormir-se realment, això. Aquí no necessites el Vàlium”. Riures. “Com anem de temps? Ni puta idea, no?” Riures i silencis. Segueix llegint: “l’idioma oficial és una màscara [...]”, “fins i tot les fantasies més èpiques tenen i revers ridícul, d’experiment”. Pregunta pel temps i decideix deixar-ho aquí. Aplaudiments. I és el torn del darrer participant, Núria Martínez Vernis: “la imaginació és tova”. La seva veu trencada, entre naïf i ionqui, com sortint d’un lloc fondo i inconcret, que sempre es sabrà fora de joc. “Ha deixat una plenitud que no atipa”, “els monstres, que creen tinta quan els falta sang”. S’aixeca. Diu que explicarà una historieta, un conte, qui sap pas. Baixa de l’escenari, volta, ara és ella l’astre que es mou al voltant del públic: “amb el doble fil de l’agre dir-me”, es passeja, ara adopta un to més teatral, histriònic, amb veu a cavall de vella boja i de nena posseïda, modula i canta com si estigués al menjador de casa seva. “El dir sí, que es ròdol de l’ineludible no”, “deixondir... de... di di...”. De tots els apunts presos amb la foscor, l’Apuntador només entén aquest: “la indiferència és un grau”. A l’Apuntador se li ha acabat el bolígraf, es pregunta, o és la foscor que s’empassa la tinta?. Martínez Vernís segueix, ha tornat al seu seient. Es tanca el cercle, el ròdol deu seguir gravitant per allà dalt en alguna banda. En el moment d’acabar, l’Apuntador servidor de vostès, surt esperitat en busca d’un taxi per arribar a temps a l’Ateneu Barcelonès, que acull l’acte ‘Rosa profunda: poesia i tango’. Al CosmoCaixa encara hi ha molta gent. A fora fresqueja, cases senyorials, últims raigs de sol, anar avall que fa baixada. Dins el taxi, el taxista esquiva cotxes talment un videojoc d’automobilisme, peu avall, ziga-zaga, pim-pam. Oh, el Centre, oh, guirigall, oh, plaça Catalunya Rambles endins! La nit ja hi formigueja. 

***

A un bar proper l’Apuntador aconsegueix que li preparin un entrepà de xoriço en un temps rècord i se l’emporta cap a l’Ateneu, on ja hi ha cua per entrar. De fet, és una cua de gent que ja no podrà accedir a dins. La sala d’actes que acull l’acte està plena a vessar. Els dos pisos de la sala. Flaira a humanitat. A l’Apuntador li toca estar dret, acabar-se l’entrepà mig d’amagat. Unes senyores es queixen perquè no poden entrar, uns altres senyors reclamen que unes dones els hi han pres el lloc. La gent de l’ICUB ha d’intervenir. El fotògraf, Pep Herrero, també corre per la sala. Més tard compartirem la rapissa de l’escala per a descansar les cames una estoneta. Detecto encara dos fotògrafs més i un Càmera. L’espectacle que està a punt de començar dura una hora i quaranta-cinc minuts. Poca broma, és gairebé el doble que els espectacles habituals de ‘La Setmana’. Ben aviat, però veurem el perquè. A l’escenari, en primer pla, asseguts a la tauleta rodona, Eduardo Braier (narrador i pianista) i Claudio Frost (actor i ballarí). Al fons del mateix, Almut Wellman (que toca el bandoneó (pels no iniciats com l’Apuntador, dir que el bandoneó és el nom del típic acordió que escoltem en els tangos)) i el guitarrista Esteban Vélez.  Al fons a la dreta, el piano de cua i un micròfon de peu. S’apaguen els llums. Entre el públic s’escolta algun “xxxtttt”, “xxttt”, hi ha algú que discuteixe (sembla ser que pel seient). “Xxxxttt”, “xxxttt”, fa la resta públic. Comencem. “Todo bien?” “Seguro?”, etxiba Claudio. “Si eso mañana repetimos”, afegeix sorneguer. La gent riu. L’acte consistirà en un repàs cronològic de la història del tango en clau poètica, des dels seus inicis fins a l’actualitat. És a dir, moltes de les lletres dels tangos escollits es llegiran/declamaran en lloc de cantar-se. “El tango es un género músical popular que tiene: música, danza y algunos dicen que es filosofia, también”, comença Eduardo, i: “los tangos hablan de los avatars de la vida y alcanzan, a menudo, vuelo poético”, que toca totes les tecles de la vida, no només l’amor. Se'ns explica també que els orígens del Tango són marginals, de llocs com els arrabals i les ciutats portuàries al voltant de Montevideo i Buenos Aires. I encara, que al principi el tango era quelcom “alegre y pintoresco”. Tot plegat, subratlla, “como si fuera una ópera condensada en tres minutos”. Eduardo segueix, recorda Machado “el tango es una posibilidad infinita”.  Cançó. Els músics li foten. Surten els dos ballarins, Maia Surribas i Jorge Talquenca, amb vestimenta elegant a la vegada que còmode, i deleixen el públic amb els seus cops de fèmur i giravoltes arrapades, cos contra cos.

A la pantalla del fons apareixen projectades fotos amb els artistes que els narradors van comentant: Borges, els pioners del tango: el poetes Eduardo Arolas, Evaristo Carriego, Homero Manzi, Federico García Lorca. Entre Eduardo el Claudio, que van dialogant talment una conversa de bar, ens expliquen anècdotes de tots ells i ens el situen en el context. Val a dir que els presentadors són un pou de coneixement. Eduardo fa unes explicacions més extenses a la vegada que ponderades, se li noten taules, i esdevé una espècie de ‘conta contes’. Claudio actua més aviat com la veu que l’interpel·la. Entre explicació i autor citat, reciten poemes a banda i banda de l’escenari, fan algun duo, Eduardo també toca el piano. 

A cada poema, el bandoneó i la guitarra l’acompanyen magistralment. Aquesta serà la dinàmica de l’espectacle. Cal reconèixer-ho, damunt de l’escenari hi ha molt d’ofici. Apareixen més noms i fotos a la pantalla de la sala: Carlos Gardel (El que canta per primera vegada un Tango, el que pràcticament inventa la manera de cantar-lo, i del que també en ens passen un vídeo on canta ‘Silencio’), Pascual Contursi (del que ens diuen que va dir: “si cursi es lo que siente y canta el pueblo, entonces yo soy cursi”), José Maria Contursi (autor de ‘La noche que te fuiste’), Cátulo Castillo (autor de “El último cafè”), Samuel Linning (autor del tango ‘Milinguita’), Celedonio Flores (“poeta rei de la mètrica, autor de innumerables éxitos”), Raquel Meyer (que, ens comenten, va viure molts anys a Barcelona), Alfredo La Pera (lletrista que va acompanyar Gardel en la seva trajectòria), Amado Nervo (poeta mexicà en que La pera s’hi va inspirar, ens diuen, a pesar que a dia d’avui no el recorda gairebé ningú). De tots elles històries i aventures la mar d’interessants que aquí no puc transmetre per un límit d’extensió. L’acte resulta ser un màster intensiu de tango, amics. “haremos también, aunque sea uno, si nos permiten, un tango cantado”. Apareixen més fotos d’artistes a la pantalla, gent com: Manuel Romero, Manuel Janés (que es veu que era Català, nascut a Manresa, que va aprendre música a Montserrat, que va anar a Buenos Aires i es va enamorar perdudament i ja s’hi va quedar). De fet a Argentina, diuen, és on hi ha més famílies catalanes fora de Catalunya. Fins i tot hi ha una teoria uruguaia, una de les dues teories sèries que hi ha al respecte, segons Eduardo Braier, que diu que l’avi de Carlos Gardel era de Sabadell. Poema, música, aplaudiments. Més música, ara només instrumental: piano, bandoneó i guitarra. Aplaudiments. Més imatges: Enrique Santos Discépalo (que fa tangos de denúncia social. Recorden allò de: “que el mundo fue, es y serà una porqueria, ya lo sé, en 506 y en el 2000 también”?), una foto de ‘el cafetín de Buenos Aires’. Més cançons: ‘Romance de barrio’, tocada amb bandoneó i guitarra. Els dos músics vestits de negre, ella amb una camisa que acaba pels braços acaba en transparència, lluent al cor el que sembla un clavell vermell. El bandoneó talment un cuc recargolant-se, esdevé un ball en si mateix. El guitarrista fa allò tan difícil de semblar que no es noti que hi és. Aplaudiments. 

Els músics, durant l'espectacle

I anem arribant al final. Imatges i records per Enrique Cadícamo (en els seus tangos es pot veure la influènciat del poeta Rubén Darío, ens diuen), Juan Carlos Cobián, Homero Expósito (se’n recorden del: “Era más blanda que el agua, que el agua blanda. [...] Primero hay que saber sufrir, después amar, después partir, y al fin andar sin pensamiento, perfume de naranjo en flor, promesas [...]”? Que el seu dia l’Apuntador va descobrir aquí), Eledia Blazquez. Música, poemes. “Estamos llegando a la época actual, y al final”, Aníbal Troilo, Horacio Ferrer, Piazzola, Julio de Caro. Arribem al final. “Aún podríamos seguir muchas hores con el tango, [...] hemos dejado muchos poetes importantes el el tintero”. Claudio Frost es situa al mig de l’escenari, barret al cap, el micro a la mà. Els instruments de fons: “vengo con un poema y un trombón a desevelarte el corazón”, “los locos inventaron el amor”, “locos, locos todos!”, “loca ella, loco yoooo!!!”. Aplaudiments. Bravos. Per acomiadar-se, un tango i una Milonga. Tornen a aparèixer els ballarins, ara vestits de gala. 

Els dos ballarins durant els tangos finals

Les seves cintures, els 'puntillons' de guitarra i piano, el moviment serpentejant del bandoneó. El tango esdevé tot una sola peça, un sol engranatge, flanquejant-se, flirtejant-se, com buscant l’encaix. Eduardo dóna les gràcies als assistents, als directors i a la gent de l’ICUB i l’Ateneu Barcelonès. Darrer ball, la milonga. Ara Claudio balla una estona amb la ballarina i al cap d’uns moviments, cortès, li retorna al ballarí. Els ballarins s’hi esmercen, tots dos un sol moviment, les seves cames juntes, blanc i negre, talment la prolongació de les tecles del piano. La seva única cintura talment el bandoneó. Recordem les ensenyances de Zuangzi o, fins i tot, la del tango esmentat: “Y al fin, andar sin pensamiento...”. Tot encaixa, amics. Aplaudiments. Bravos. Els protagonistes saluden, reverencien, surten i tornen a entrar. Aplaudiments. 

D'esquerra a dreta: Esteban Vélez, Almut Wellman (parcial tapada), 

Eduardo Braier, Claudio Frost, Maia Surriba i Jorge Talquenca

Gent que comença a desfilar. Decideixen fer un bis. Una única cançó, instrumental. Ara l’Apuntador aprofita alguns llocs que han quedat algunes butaques buides per a poder seure. La cama movent-se al ritme de la música. Aplaudiments. Han estat gairebé dues hores. Cal anar sortint. Ja saben, tornar a 'casa', escriure tot això. Descansar. 

***

Rosa profunda: poesia i tango. S’ha notat el 'savoir faire' dels artistes, la seva professionalitat, l’amor que senten pel Tango i tot allò que representa. Un luxe tu. L’Apuntador enfila Rambles enllà, Raval endins. És ‘La nit del museus’. La plaça del Macba plena de gent, skaters, bmx, cerveses i demés. La gent pujant i baixant per les escales del Macba semblen formiguetes fent i desfent camí. Un skater jove, tindrà uns quinze anys, salta les escales de la plaça i clava un 'nollie frontside flip' i un 'big-speen flip' tot d'una tirada. Deunidó, pim-pam. Aplaudiments també. L’Apuntador avança Raval endins, carrer de la Cera. Els de Bcn neta netegen i reguen alguns vianants. De sobte, dos jovenets adolescents es posen a corre i arremeten contra un home circulant amb la bici de Bicing, aparentment perquè sí. Se li llancen al damunt bastant salvatgament, ‘patada huracanada en tota regla'. Algú alça la bici: la roda ara fa una corbatura de quaranta- cinc graus, l’home s’aixeca i s’ho mira destirotat, entre irat i absent. La gent s’acosta, els adolescents encara hi deuen ser però ja no em queden a la vista... A saber d’on ve l’assumpte de tot plegat. En fi. Més endavant, bosses d’escombraries escampades pel carrer. L’ambient és una mica de jungla on pot passar qualsevol cosa, ja saben, per bé i per mal. Oh, adusta ciutat comtal esmussada en tal mosaic! Oh, entranyes que eixiu a prendre la fresca per a poder tocar l'ala la nit. Però toca anar a dormir. Demà –per avui– seguirem. El penúltim dia de 'La Setmana', ja. Aprofitin el dia. Mirin el programa i facin-se la seva agenda.