Festival internacional de poesia de Barcelona 2014

Carrer sant Pere més alt, les nou menys poc del vespre. Paraigües, algunes caputxes. Ara no acaba de ploure-ploure però els carres van molls. Tot just un espurneig, aquelles gotes que no arriben a mollar però que dibuixen un estucat incòmode al vidre de les ulleres. Al Palau ja s’hi veu genteta. Porta giratòria enllà, m’apropio del llibre del festival i la “lampareta” de rigor. Potser menys gent que l’any anterior. Va arribant. Es col·loca. L’espectacle començarà en cinc minuts. A l’escenari, el micròfon i el faristol esperant companyia. L’apuntador se situa a una tribuna lateral, cal aprofitar. Van arribant els companys de tribuna, les veïnes, aquest, aquell, el de més enllà. Als pisos superiors es divisen alguns forats, encara. S’apaguen els llums. Silenci. Un estossec. Les "lamparetes" com cuques de llum pul·lulant la platea. Aquesta és la visió que tenen els poetes dalt de l’escenari, comentarà després una de les participants. A platea i tribunes tot fosc i llumetes. L’escenari, encara buit, una il·luminació de llums vermells que, barrejada amb els tons groguencs del decorat i els marrons fusta del paviment adopta, tot plegat, un punt infernal o, si ho prefereixen, incandescent. Comença. De primer escoltem un enregistrament sonor del poema ‘All time is unredeemable’ de Vinyoli recitat pel propi Joan Vinyoli. I surt Antoni Clapés. Aplaudiments. Els llums diguem-ne generals de l’escenari s’apaguen i donen pas a la corrua de focus damunt el poeta. Sis focus provinents de les altures del Palau, marcant la trajectòria com raigs làsers amplificats. Han disposat fum de fons, com una boira que es va escampant a lo ‘Pere Botero’. Clapés dóna les gràcies per poder ser allà i s’hi posa. De primer un antic poema dedicat a Vinyoli, per seguir amb una breu antologia de la seva obra: “de la branca aprens la serenor”, “canvies tu, no pas el camí”, “entre l’instant i l’etern / la bellesa inesperada d’una volva de pols /suspesa / en una retxa de llum.”

Antoni Clapés (foto: Pep Herrero)

Llegeix bé, a poc a poc, sembla estar tranquil. Aplaudiments. El poeta espera l’altre poeta per fer el relleu. Es saluden. Aleksander Kúixner. De moviments ràpids, ja entrat en anys i d’estatura baixa, o és que Clapés és molt alt i genera contrast. Comença a llegir. Els que no sabem rus llegim del llibre, en traducció de Xènia Dyakonova: “la mort en vida porta el nom de la distància”, imatges imprevistes com: “dins la tenebra els ponts fan un soroll feixuc”, “Oh, quines ganes de fumar! El vent bufava / del gran canal, com si ho fes expressament,/ i una engruna de tabac va caure / al meu genoll, com un record d’aquell moment.” Els focus damunt del cap, el fum replegant-se als llums. Ara l’apuntador diria allò que la poesia vindria a ser com aquest fum en moviment que la llum deixa entreveure, si no fos potser massa cursi per a dir-ho. Kúixner té un sol to de declamació, però llegeixi emfatitzant les vocals, allargant-les, en certa manera cantant-les. No sé si és degut a la musicalitat de l’idioma o una marca de la casa del poeta. M’adono que la veïna també subratlla. Coincidim: “[...] totes les estrelles són, en fi, / imprescindibles, fins les extingides, / i totes influeixen en el vi / al fosc celler, en els somnis, en les vides.” 

Aleksander Kúixner (foto: Pep Herrero)

    
El poeta fa les seves connexions, té el seu propi joc de sinapsis: “És una vergonya, ser Déu, / però la vergonya s’amaga en els somnis”. Aplaudiments. L’escenari color rogenc. Apareix Mary Jo Bang. Es saluden. Es dirigeix al públic en pulcre castellà guiri: “Gracias al Festival por invitar-me”. Llegeix en anglès, llegim en català en traducció de Dolor Udina. El fum damunt del seu cap segueix fent com que rumia: “un fil de fum de cigarret, / per exemple, podria convertir-se en un edifici Lego d’una polzada [...]”. En algun moment fa alguns apunts i algunes referències (a Gregor Samsa i Mrs. Dalloway, per exemple) que l’apuntador, amb el seu pobre anglès, segueix com pot. Imatges i connexions peculiars. “El terapeuta donava uns copets al cigarret. Ja no acceptava la seva oposició general al mite [...]”, “matí que cau en un núvol pestilent / de temps que es crema per tornar-se líquid”, “així és com era llavors, un ganivet / a través del cartílag, un cos trossejat”. 

Mari Jo Bang (foto: Pep Herrero)

      
Els poemes transmeten la sensació de viure en un lloc molt gran on la veu es perd, on ningú l'escolta. Sembla un cant humà als plàstics, les planxes de surf, els llums halògens, etc., com qui vehicula la indiferència mundial sense esperar massa resposta, tampoc. Un cant actual en el sentit que hi batega un absurd que ja ha esdevingut quotidianitat, senzillament, empeltant-ho tot, instal·lant-se en el dia a dia, diguem-ne ja sense passió. Com un producte més. “Li agradaria fumar / però ho va deixar fa temps”, “va dirigir-se cap a la finestra: cel, / núvols que entraven a l’habitació. / Que estrany, va pensar, ésser.”. Aplaudiments. Entra Mircea Cârtârescu. Dóna les gràcies amb un “merci, molt” que fa somriure a la gent. Veu dolça, càndida, un punt tímid, modula bé. S’ha d’ajupir una mica perquè el micròfon li queda baix. Recita en romanès, llegim en català (en traducció de Xavier Montoliu): “i els tramvies feien espurnes verdes en contacte amb els fils mullats”, “pel vidre gelat em vaig quedar mirant molta estona la piscina en la que flotava una fulla morta...”. 

Mircea Cârtârescu (foto: Pep Herrero)

  
Sona un mòbil una vegada, dues vegades: targeta vermella. El poeta, aliè al mòbil, llegeix amb un posat simpàtic, proposant un món entre molt naïf i devastat; un naïf de nen gran passejant pels carrers, un devastat solar, en el sentit kafkià –dispensin si sóc repel·lent- del cos com un tot en moviment. També cert imaginari freudià: “tota la vida he viscut entaforat / en el tòrax negre de la mare. [...] el sol i la lluna són els seus mugrons, / els núvols son els seus queixals gegantins”. I la transposició cos/món comentada: “la suor sortia en gotes per les llambordes”. “Comprava tabac...”. Fins el moment ha aparegut la imatge del tabac fumejant en tots els poetes que van passant. Podria ser un fil conductor per explicar tot un estat de coses, es planteja l’apuntador. En fi. Cârtârescu, que, si l’apuntador no s’ha descomptat, no ha llegit el darrer poema, s’acomiada amb un “merci molt”. Aplaudiments. I és el torn de María Negroni: “Buenas noches Barcelona”, diu. Va ben conjuntada: faldilla color oliva brillant a joc amb les ulleres, botes negres, la part superior negra, les mitges negres. Accent argentí, és clar. I pauses llargues, llegeix a poc a poc: “este miedo / que se quedó / acurrucado en la infancia / roba de lo que será / sensaciones remotas”. A primera fila una persona es posa a estossegar. “Yo coso el hambre con la ausencia / la luz prohibida con el hueso”, “yo avanzo en el libro / que no escribo”, “la página nerviosa del deseo / como una muerte atenta / a lo que vive / dentro de ella”.  

María Negroni (foto: Pep Herrero)

 

La gent segueix amb les “lamparetes”. Des de dalt “sólo se ven lucecitas”, comentarà després Negroni. La veïna segueix marcant alguns versos, tornem a coincidir: “reducido a aquello que será / y las hojas temblando / casi”. Llàstima que no parli del fum del tabac, ha trencat el fil conductor que havia previst l'apuntador. En fi. I és el torn del darrer poeta, Anna Montero. Els tres focus segueixen impertèrrits fent brillar el fum damunt el seus cabells curts i blancs. Llegeix un xic més depressa, emfatitza menys: “no es pot fer emmudir la mirada del monstre que et mira i calla”, “–de llarg, a vegades, / a vegades amb un somriure / de calavera tendra, a vegades / com un llamp, demolidora–”. 

Anna Montero (foto: Pep Herrero)

  
Alguns dels poetes participants es situen a la tribuna lateral per acabar de veure el Festival, potser per anar-se preparant per sortir quan finalitzi l'última participant: “Jo sóc aquella. [...]”, “la terra més inhòspita, la vida”. Montero acaba. Aplaudiments. Llums. L’escenari es buida uns instants per tornar-se omplir amb tots els poetes participants acompanyats pels directors del festival. Salutacions, més aplaudiments. 

Els poetes partcipants al final de l'acte, juntament amb els directors 

de la Setmana (foto: Pep Herrero)

El veí, antic professor de l'apuntador, li dóna algunes indicacions en relació a una traducció que li ha semblat inexacte. L’apuntador comenta la gràcia que els mots “arquitectura fantasmagòrica” es pronunciïn igual (o casi) en romanès i en català. La gent va desfilant. L’acte ha estat relativament breu, una hora i quart aproximadament. Públic i algunes “personalitats” s’adrecen als poetes, que estan a la zona de diguem-ne “backstage”, la fan petar, signen alguns llibres. Negroni comenta que la setmana vinent ha estat convidada a fer una lectura a l’Ateneu Barcelonès. L'apuntador es creua amb Antoni Clapés, se’l veu content. Al fons, a l’escenari, hi ha Mircea Cârtârescu: resulta ser més baix del què semblava. L’apuntador decideix que el seu anglès no és prou correcte per anar-hi a parlar i treure’n alguna cosa de profit. El rus i l’americana ja no hi són. Tampoc Anna  Montero. Cal anar sortint, plegar veles, la Setmana toca la seva fi. Alguns es queden al bar del Palau. Des d'aquí, missió complerta. 

A fora ha cessat el clapoteig, els carrers encara molls. L’apuntador continua la nit al bar, bevent i parlant de poesia i companyia amb un amic. Sortir a fer un cigarret i arreglar el món. No en sabem més. Ofegar el fàstic per un futur laboral incert amb cervesa, conversa i fum. La línia divisòria entre política i poesia, safareig, projectes. No sabem on serem l’any vinent. Sevilla, França, Barcelona, casa els pares... Sortim al carrer, la pluja ha tornat. Ens acomiadem amb un traspàs de paraigua. Potser amb una mica de sort coincidim pel proper Festival de Poesia de Barcelona.

  

Benvolguts tots i benvolgudes totes, adéu-siau i fins la propera.