dimarts, 20 de maig de 2014

6. Trinitat de Pous. Goles i fronteres.

  
TRINITAT DE POUS 

Encara no són les 19h i l’auditori ja és ple per acollir la proposta “Pou & Pou fan Poe”. Poemes d’Edgar Allan Poe traduïts per Txema Martínez i recitats per Josep Maria Pou, acompanyat amb imatges de Jordi V. Pou.  

D'esquerra a dreta, Pou, Pou, Poe. I Txema Martínez 
(foto de Pep Herrero)

Em toca posar-me a un lateral, que queda una mica més alçat. Entra Pou, Josep Maria,  amb una cadira de rodes que empeny una senyora, el situa just davant del micròfon, en un lateral. Forma part de l’espectacle? Suposem que no, duu el peu dret embolicat amb una fèrula protectora de plàstic i velcros, d'aquelles que et poses quan t’has fet mal al peu o la cama. A la part central una pantalla on s’hi projectaran imatges de Jordi Vicenç Pou, imatges que en paraules de Pou, Josep Maria, “arrodoneixen el misteri, que et finquen dins el món estrany i inquietant de Poe”, imatges en blanc i negre, elaborades expressament per a aquest espectacle, imatges que treballen amb els clarobscurs per donar aquest punt al·lucinat i equívoc respecte allò que estem veient . El fet que un servidor estigui a un lateral molt lateral fa que la imatge es vegi més distorsionada i li doni encara un punt més d’equívoc. Amb camisa blanca, armilla negra, Pou, focus al damunt, comença. A la pantalla, dos rostres, una amb una bossa transparent al cap, fent el buit. La veu aspra, greu: “[...] pecat i bogeria i horror, l’ànima de la trama”, “ploren serafins els seus ullals sedents de sang humana”, “el seu heroi, el cuc conqueridor”. Algú aplaudeix. –No! Fa Pou amb un gest amb la mà. A l’apuntador tampoc li està permès fer fotos. Concentració absoluta, vol. I segueix. A cada poema llegit l’acompanya una imatge nova. Ara a la pantalla, un gratacel com tacat vist en vista d’ocell, o és una fusta seccionada amb una biga al mig? “El que he estimat, ho he estimat sol.” I segueix. Poema 'Somnis'. A la pantalla: fotos d’ulls damunt de quadros lligats posats un damunt de l’altre sense massa ordre. “Un encanteri va anul·lar-me”. No cal dir que Pou, Josep Maria, declama la mar de bé, posa l’èmfasi on toca, el ritme, les pauses, ajuden a crear la tensió dramàtica. Poema 'Un somni dins un somni': “el que veiem o ens sembla insomni no és sinó un somni dins d’un somni”. Imatge: un home a contrallum, amb edificis de fons, la seva silueta, el braç al cap. Ara Pou baixa el volum, alè, com xiuxiuejant, com entrant dins el poema: “per un camí fosc, fantasmal, poblat d’àngels del mal, [...] he errat fins a la meva llar”. Les traduccions dels poemes de Poe, Edgar Allan, aconsegueixen mantenir la sonoritat, i permeten allò que l’apuntador en diu, en plata: mastegar els sons. “Un traç amb els batecs dels tocs, tocs amb els gemecs dels tocs [...] amb els pics i amb els pits i amb els tacs dels seus tocs” (l’apuntador ha escoltat “pits”, potser era “pics” altra vegada). El públic roman silenciós, una dona del mig de la sala cap endavant fa algunes fotografies amb el mòbil. A la pantalla, mans en moviment, movent alguna cosa, un sac potser? “Et fa angoixa la nena dolça amb qui havies de ser parella”. Ara Pou alça el to, agafa velocitat: “la vida encara als seus cabells. I la mort sobre els seus ulls”. “Tota bellesa dorm”, “fa cops de cap el romaní ales tombes”, dirà Pou en el següent poema. “Eren els morts els qui em gemegaven a dins”. Hi ha una imprignació, una barreja d’amor i mort, d’horror i sentit de la bellesa que va d’allò més gòtic, funest, a allò resplendent fins i tot amb tocs naïf. Ara Poe-Pou calla, ara les imatges de Pou, Jordi V., van passant (una mà a contrallum, carrers en vista zenital, un tigre dins una gàbia, una estació, tot en mode clarobscur) a la vegada que sonen unes veus pels altaveus, uns cants gemecs femenins: “Ara, o ra, ara, o ..ra ae...”, que són com respiracions acusades, musicades, i que no acabes de saber si tendeixen al goig o al dolor. Potser com els poemes. Les veus segueixen: “ee, aa, ee.. aa”. Imatge de dues mans, els dits, de plàstic penjant avall, cadavèrics, l’ombra al fons. Torna en Pou, Josep Maria: “he pogut beure l’aigua que calma tota set, que flueix com la claror que et cega”. Poema ‘A Elena’. A la imatge unes gotes d’aigua xocant contra alguna cosa? O és el cel de nit, l’espai enllà? Són gotes il·luminades o estrelles? O ulls? “Tu, un fantasma entre ombres com sepulcres vas lliscar i van queda els teus ulls, no van voler marxar. I encara hi són.” I bé, el ritme de la cosa ve a ser més o menys aquest.  Arribem a “El corb”. A la pantalla la silueta fosca d’un edifici fotografiat de tal manera que esbossa una forma de triangle. Una finestra amb el llum obert a la part central-superior dóna la impressió de ser un ull. L’apuntador hi veu una caputxa de natzaret com les que acompanyen les processons de setmana santa, un papu, que en dèiem de petits. Que a la vegada també pot ser un pic. I la finestra l’ull. Un pic estrany apuntant al cel, a l’illa de mai més. L’apuntador hi veu un corb.  Un corb al contorn del qual s’hi forma una aurèola degut al contrast de clarobscurs. L’apuntador es planteja que, potser, aquesta foto explica, connecta, fa patent tota la poètica de les imatges que han anat passant. Pou, Pou, Poe. I Txema Martínez.“Era la fosca, i res més”, “és el corb, i no res més”. “I va dir-me el corb: mai més”, “va dir els dos mots com besant-li l’ànima”. Pou es llueix, ara xiuxiueja, baixa el to, i és com si el tinguessis a cau d’orella,  ara entra en un frenesí de ritmes, braços amunt, braços avall,  acompanyant una dicció bastant insuperable. 

Pou, Josep Maria (foto de Pep Herrero)

Pou, Pou, Poe. I Txema Martínez. “La meva ànima, com si  a terra l’ombra flotés, no s’elevaria mai més”. Aplaudiments. Pou, Josep Maria, roman uns instants seriós com si estigués tornant d’un lloc molt llunyà. Ara somriu, i demana silenci amb la mà: “moltes gràcies per haver vingut, i per la cerimònia compartida amb Edgar Allan Poe, cosa que no és massa habitual”. Explica que la seva situació, referint-se a la cadira de rodes, no forma part de l’escenografia encara que ho pugui semblar pel que té de patiment misèria i desgràcia, condemnat a la immobilitat durant uns quaranta dies per un petit accident. Ho diu amb un to còmic. El públic riu. El metge li ha recomanat repòs però no s’ho volia perdre, afegeix. Explica que els poemes són una selecció de la poesia completa que sortirà en breu per primera vegada en català, de la mà del poeta i traductor Txema Martínez, que puja a l’escenari entre aplaudiments. El senyor de davant aplaudeix molt fort, tan fort que li pregunto si és el pare o algun familiar proper dels protagonistes: “No, no, aplaudeixo amb passió perquè em sento proper a la cosa, diu”. Fantàstic, doncs. Pou, Josep Maria, parla de les imatges que ajuden a completar l’espectacle i convida a puja a l’altre Pou, de nom Jordi Vicenç. Aplaudiments. El senyor de davant segueix aplaudint tan fort que sembla que hi hagi de deixar les mans. Per acabar Josep Maria Pou reivindica Edgar Allan Poe (és com mel això que et posin els rodolins tan a tir), agraeix que l’organització hagi permès aquest espectacle i convida, divertit, a “sortir d’aquí caminant poesia”. Aplaudiments. 



GOLES I FRONTERES

L’apuntador surt disparat Passeig de gràcia avall per tal de poder arribar a la següent funció a temps, a les 20.30h, a la sala petita del Teatre Nacional. Arriba que falten tres minuts per començar, troba un seient lliure a un lateral de primera fila. “Frontera i poesia” un acte que es fa en col·laboració per primera vegada amb el TNC i que s’inclou dins l’agenda de cicles del propi TNC. Participen Mireia Vidal-Conte, Carles Duarte, Rodolfo Häsler (Cuba), Lucia Pietrelli (Itàlia), Alfonso Alegre Heitzman i Rosa Font, amb la col·laboració de l’actor Jordi Boixaderas. I tot, sota la coordinació de Simona Skrabec. A l’escenari, dos micròfons i dos tamborets a primera fila, zona central, pels poetes, i un faristol, zona lateral, per a l’actor. Al fons cadires i tauletes d’estètica cafeteria vintage” i  menjador de l’àvia, que ocupen els poetes. L’acte alternarà la lectura de textos de poetes diguem-ne universals per part de Jordi Boixaderas, amb la lectura dels diferents poetes convidats, dividits en grups de dos, alternant un poema cadascú fins arribar a uns deu poemes per grup, aproximadament. La idea de frontera. En el sentit ampli. Frontera lingüística, anatòmica, geogràfica, mítica, mental. Frontera com a port i com a viatge, frontera frontissa de paisatge i mirada,  l’anar i venir del cos com un mapa costurat pels esdeveniments, de vida i temps. I comença: Jordi Boixaderas amb un poema de Constantino Kavafis. 


L'actor Jordi Boixaderas

Abans que acabi, Vidal-Conte i Duarte ja estan situats a lloc. Llegeixen drets, els tamborets a mode d’ombra: “per l’aire passaràs pels coladors dels meus òrgans interns”, “el vel dibuixa el pes de lleuger de l’aire”. Llegeixen a poc a poc, Duarte acompanya la dicció amb lleugers moviments de cap. “Cicatrius de casa dibuixen parets remotes”, “sóc Ulisses i torno amb ell al tacte de la sal”. Quan acaben retornen a les butaques “vintage” i Boixaderas es posa al faristol: poema de Sílvia Plath, sobre els jueus i l’extermini, poema al seu pare: “tota dona adora un feixista” (d’això, ehem: la correlació d’idees a la que convida la frase segurament no sigui la més adequada). A continuació, i abans que acabi de llegir l’actor, es situen Lucia Pietrelli i Rodolfo Häsler. També llegeixen drets. De fet tots els poetes llegiran drets. Com també tots els poetes s’alcen i es disposen a lloc un xic abans que acabi de llegir l’actor. Són detalls, però demostren una bona organització. 


Lucia PIetrelli i Rodolfo Häsler recitant

Lucia: “les paraules es queden massa lluny de la matèria”, Häsler: “dátiles transparentan la luz”, Lucia: “el batec, no el cor. El cor no hi és”, Häsler: “las ventanas pensadas para tomar el sol”. Acaben. Boixaderas al faristol: lectura de Paul Celan, els poemes ‘els veremadors’ i ‘hi havia dins d’ells’. L’apuntador no es treu del cap el vers: “premsen el temps com el seu ull”. És el torn de Rosa Font, accent de terra endins, i Alfonso A. Heitzman, en castellà: “abandona els teus ulls sobre la molsa de les teules”, “lo que hubo antes que empezara a sagnar”, hiverns de vents tramuntanals que evoquen les últimes fillades de les branques”, “ventana no era la palabra. Abrirla era el misterio”. Per concloure Boixaderas recita el poema: ‘Els cavalls de lipizzà’, d’un poeta eslovè el nom del qual es perd a l'aire. La substància toponímica de noms i paisatge esdevé part de l’assumpte, també. Com diu un dels versos del poeta eslovè: “res no és més veritable que un poema que la ment no pot mesurar”. Arriba el final. Aplaudiments. Poetes i actor es situen davant, saluden en grup, teatralment. Han fet una bona conjunció. El públic va sortint, un públic variat. L’apuntador s’asseu a un banc de fora i es posa a fer un cigarret tot esperant veure la gent passar. Públic de totes les edats, mitjana, gran, grups de joves, fins i tot tres adolescents! Gairebé com sortir del cine, vaja. S’agraeix. Abans de marxar l’apuntador interpel·la a dues de les protagonistes per saber detalls. S’afegeixen un parell d’amics seus. Es fa fosc, la gola crida. I els carrers són plens de bars. Toca cerveses i entrepà. 


***

I això, que ja s'acaba. Benvolguts lectors, benvolgudes lectores, l'acte de cloenda serà el Festival Internacional de Poesia de Barcelona de demà, a les 21h, al Palau de la música.
 
    

Cap comentari:

Publica un comentari