diumenge, 18 de maig de 2014

4. Mapa o no mapa. Al mar, al mar. Només faig lo que ella vol.


MAPA O NO MAPA

Entrem al quart dia de la Setmana. Comencem a acumular maleta. Avui dia complet, gairebé maratonià, que comença amb la jornada “Poesia i noves tecnologies”, de 11h a 18h, al World Mobile Centre. Una jornada  que acara el fet diguem-ne literari en relació amb les noves tecnologies. Això és: l’ús i possibilitats de nous suports en l’escriptura, exemples de noves propostes poètiques, multidisciplinàries, dins del món digital, també la problemàtica amb els drets d’autors en entorns digitals, una exploració de la vídeo-poesia a la xarxa i el duet poesia/gastronomia. Les coincidències, al marge de les propostes, van sobretot en el sentit que actualment encara som força funàmbuls digitals i que cal anar veien el què. N’apunto quatre coses tot just a mode de tastet:

Presentació de Laura Borràs

Comença Laura Borràs, directora de la I.LL.C. i codirectora d’Hermeneia, que ens presenta un mapa de l’estat dels nous suports i la seva evolució històrica. Subratlla alguns problemes (o excuses que s’utilitzen) en relació a l’avanç nou suport digital actualment, això és: que les editorials no estan preparades encara per assumir el paradigma digital, la pirateria, la poca demanda del consumidor. Tot plegat, segons Borràs, fruit del desconeixement, la incertesa i la incapacitat d’adaptació de les editorials. Del “final de l’era del llibre en paper”, tot l’alarmisme que genera, diu, ja se n’ha parlat des de temps gairebé immemorials. A tall d’exemple, entre d’altres, nomena un bibliòfil del segle XIX que anuncia la seva poca fe en la pervivència del paper degut a l’aparició dels enregistraments sonors, entre molts d’altres exemples. No cal oblidar tampoc, diu, que el llibre també és una tecnologia que en el seu moment va revolucionar el manuscrit, que cada canvi en el suport ha comportat un canvi en el contingut, si ve de vegades és tan sols una translació: per exemple passar d’usar la màquina d’escriure a usar el PC. Cal reconèixer que Borràs s’explica amb claredat i sap arribar a la gent. Té el do de la comunicació.
Oreto Domènech, codirectora, amb Laura Borràs, del Màster en Literatura en l’era digital, comença destacant la importància de la ubicació del receptor, que ja no és immòbil. El relativisme del punt de vista en un món interconnectat: “un mapa és un mapa segons d’on el mirem”, i posa exemples de diguem-ne noves poètiques de la imatge en el món digital, amb programes d’ordinador que “permeten fer la pròpia constel·lació de paraules”. Explica que la poesia sonora i digital tenen un component lúdic, també, que permet fer-ne ús a l’Ipad. I que no cal fer-ne escarafalls perquè, fet i fet, el poema molt sovint ha trobat el seu espai fora del paper, beneficiant-se molt de les tecnologies electròniques: per exemple, diu, amb l’arribada del casset. I planteja: on està la poesia, en la paraula o en la manera que l’organitzem? A continuació mostra a la pantalla diferents exemples de poesia assistida per ordinador així com una mostra de diferents d’autors nostrats que s’hi han endinsat en algun moment: Carles Hac Mor i Ester Xargay, Ramon Dachs o Lluís Calvo, entre d’altres.
La tercera ponència versa sobre vídeo-poesia a la xarxa, a càrrec de Berta Rubio Faus, “investigadora independent de “literatura multi-llenguatge””, tal com ella es vol anomenar. Al fons de la pantalla, una cita d’Ezra Pound: “I predict: the era of video poètics is imminent”. Aclareix que l’ús de la terminologia “vídeo-poesia” tal com el coneixem avui no es va fer servir fins el 1978.
Rubio està interessada en altres llenguatges, altres sentits que es creen al marge de la paraula, amb les fusions que generen paraula, so i imatge. Fa quatre pinzellades històriques i explica que gent com Duchamp i Man Ray, gent com Dalí o Buñuel (a per exemple, ‘El gos andalús’), ja experimentaven les possibilitats “poètiques” del vídeo. A la pantalla, com a mostra de “vídeo-poesia”, el conegut fragment de ‘2001. Odissea a l’espai’, on el mono descobreix les possibilitats d’un os com a eina i l’acaba llençant a l’aire on, girant i girant pel temps i  l’evolució, es transforma en la nau especial que protagonitza la Odissea. Destaca també la força que té la vídeo-poesia sobretot en dos àmbits: el de l’educació i el de la publicitat. Vegi’s que l’apuntador, apunta. A fora, un sol espatarrant.
Descans per a dinar i sant tornem-hi, ara amb Maria Teixidor, advocada que ens parla de la propietat intel·lectual i els drets d’autor en entorns digitals. Apunts molt interessants al voltant del nou paradigma on es mouen els drets d’autor i la gestió de la pròpia obra en el món digital. Afirma que la llei actual és insuficient, que no hi ha una idea global de cap a on anem, que la normativa actual resulta molt dispersa, que molta d’aquesta normativa ja és inaplicable i en molts d’altres casos tan sols compliquen el sistema. Internet és un fenomen global i les lleis de regularització global estan encara a les beceroles, perquè, segons sembla, les grans empreses actuen sota el paraigua del país que més els hi interessi en benefici propi. En aquest sentit, indica que cal estar a l’aguait o els drets d’autor acabaran en mans de les grans corporacions privades.

La gent jugant amb telèfons 'caseros'

La jornada acaba una “activitat pluridisciplinària: “poesia i gastronomia”, que consisteix en la presentació de la Bullipèdia, un dels projectes estrella de Ferran Adrià, de la mà d’un vídeo presentació molt ben fet (es nota que se’ls gasten) i de l’equip de Bullipèdia. Abans han muntat algunes activitats pràctiques a la sala adjacent que el públic pot anar degustant. Mario Rubiralta, com a representant de Bullipèdia, fa una breu exposició per explicar una mica el Què i el Com del tema: el procés consisteix en “la deconstrucció de tot el món culinari  i reconstruir-lo sota un aval científic”. En aquest sentit, s’han associat amb diferent universitats del món, entre elles la U.B. i la U.A.B. Arriba un punt en que l’apuntador ja no sap on queda el límit entre creativitat i publicitat. Ara és el torn de dues senyores de l’equip de Bullipèdia que expliquen com Picasso tenia dos tallers, el taller pròpiament de piintura i el lloc on escrivia, que era la cuina. “Picasso escrivia sobre cuina, sí.[...] Ui, veig unes cares...”. Lamenten que la poesia gastronòmica és avui encara una gran desconeguda. Seguidament dos senyors de l’equip passen un video on es mostra un menú degustació acompanyat de haikus exprés que suposadament evoquen la poesia que incorpora el menú, i d’imatges relacionades amb elements primaris de la cuina (animals, hortalisses o camps, per exemple). Vegin com l’apuntador apunta: “el pes de l’aigua / en arrossars inundats, / humida tasca!”. L’apuntador, deu ser que està cansat, hi veu més voluntat comercial que no pas poesia. Per acabar passen un vídeo on apareixen poetes com Narcís Comadira, Jordi Llavina o Oriol Llavina, parlant del fet gastronòmic i/o llegint algun poema relacionat. El temps passa, i cal anar marxant per poder arribar a tot...
Fa una tarda esplèndida. Rambla avall a la dreta, carrer Elisabets endins, em creuo amb un guiri en mode comiat de solter que els seus “amics” han disfressat de polla gegant, el pobre. Per la zona del Macba, skaters i una miscel·lània de gent que no sabria definir. Raval paradetes enllà, més gent disfressada (la gent està molt boja o és que al Raval (llegeixi’s: centre) tota cuca hi val?).  Sonen petards de fons, el barça ha marcat. Arreu “creueristes” que deuen fer la delícia dels carteristes. I, en fi, els carrers plens d’un guirigaIl força espectacular. Enfilo l’avinguda Drassanes i arribo al Museu Marítim, lloc de celebració del recital ‘El mar’.
  
  
AL MAR, AL MAR

Malgrat la competència deslleial del futbol, Barcelona és plena de gent i la sala, a una zona lateral habilitada dins el propi espai general del museu, també. Arcades i columnates de pedra, sostres de fusta mesclats amb grans finestrals i paviment sintètic. Poemes que tenen algun tipus de vinculació amb el Mar, amb la Frontera i els diferents territoris de parla catalana, i que, segons se’ns diu, cerquen la vinculació amb la cançó tradicional grega. Al capdavall, la frontera és pell. El recital, d’estructura molt formal, va a càrrec de: Eusebi Ayensa, antic director de l’Institut Cervantes a Grècia, Franca Masu, cantant i dona orquestra provinent de l’Alguer, Ponç Pons i Antoni Vidal Ferrando, poetes i professors i Joan Carles Marco, professor de grec i guitarrista captiu. Tot, ens expliquen, amb la voluntat de trenar tradicions que sempre han estat enllaçades. I comencem. 

D'esquerra a dreta: Ayensa, Vial Ferrando, Pons Masu i  Marco

Els protagonistes faran aparicions més o menys breus i s’aniran passant el relleu. Prèvia interpretació de guitarra de Joan Carles Marco, comença a recitar Franca Masu, que fa ús de la seva veu privilegiada per entonar els poemes, atorgant-los‘hi el deix d’accent alguerès, mescla d’italià i valència (o això li sembla a l’apuntador): “queda un fil entre les meves mans; l’ànima de la terra existeix”. La dona que seu al meu costat comenta amb la seva acompanyant la bona veu que té.  Seguim. Eusebi Ayensa i Joan Carles Marco alternen la lectura en català i en grec, amb la música de fons de Joan Carles: una balada popular del Dodecanès i les Cíclades en versió d’Apel·les Mestres. Balades que alternaran amb poemes de Sidorakis, Ritsos, Natsos, entre d’altres: “ens fuig la vida com un llampec”. Ponç Pons comença amb un parell de poemes breus de temàtica grega i llatina, respectivament. S’escolta vagament la neu espurnejant dels altaveus. Un home de segona fila sembla pesar figues. Ara Ayensa, Marco i guitarra. Segueix Ponç Pons, (amb alguns poemes que l’apuntador creu endevinar del llibre ‘El salobre’): es posa a recitar de memòria i la dicció pren més profunditat, amb un llegir greu, entre seriós i de caire diguem-ne teatral. Coses com: “la llum grega es tenyeix en renous asfaltats, l’idioma que escric no l’entenen ni els morts”, circulant entre cales, argonautes i topònims. Entremig, Ayensa i Marco han deixat anar una altra balada grega en versió original i en català banyada a frec de guitarra. Dir que la guitarra sona a grec potser seria redundar massa. 

El recital 'Al mar'

Per Antoni Vidal Ferrando, els poemes volen ser “una evocació dels mites, de llums i ombres d’aquesta mar homèrica”, afirma. També practica un llegir greu, si ve de paladar més dolç: “rentant-nos la cara amb suc de mores durant els sacrificis”. S’escolta un rumor de nens i gent de fons. Entra una llum lateral de tarda, com si l’esperit grec volgués enfilar-se als finestrals per tornar a platea al cap d’una estona. Continua Vidal Ferrando amb uns poemes a mode de collage de l’Odisseu d’Agustí Bartra, diu, que entén com un cant de dol als exiliats: “la mar moria sense deixar escuma”, “l’illa és el nom dels peixos”, “balcons oberts i diluvis de sol”. S’alcen Ayensa i Marco: trio de català, grec i guitarra. Conclou Vidal Ferrando: “el mestral i els peixos fan el teu epitafi”. Per cloure l’espectacle,  Ayensa i Marco posen veu a Seferis en versió original i en català, els punteigs de guitarra hi posen la resta. Aplaudiments. La senyora que tenia al costat li comenta a la seva acompanyant que li ha agradat molt. L’acompanyant li respon, mirant el mòbil, que l’Atlètic de Madrid ha guanyat la lliga. No es pot tenir tot.
    
    
NOMÉS FAIG LO QUE ELLA VOL

Cal anar a sopar. Una becaina vinguda sense avisar del sofà estant fa córrer l’apuntador, que arriba just en punt pel concert-recital de la nit: “Pertanyo a la llibertat i no sóc de ningú més” (versos d’Enric Casasses). Fa fresqueta però avui la jaqueta és l’adequada. Nit als jardins de Rubió i Lluch (els jardins de la biblioteca nacional, per entendre’ns) on s’ofereix un concert-recital de tall clàssic, de la mà, de la veu, de Mercè Sampietro (rapsode i veu), Eduard Iniesta (corda, veu i direcció artística), Franca Masu (veu), Salvatore Maltana (contrabaix), Alessandro Girotto (guitarra) i Roger Soler (percussions). Però pssst, que comencen.  So de mar de fons. Un vaixell. Contrabaix.

El concert-recital, tot just començar

Passa un “penjat” que s’atura al bell mig i crida als protagonistes. “tengo hambre!!”. El senyor “segurata” l’acompanya amablement a una altra banda. Tornem-hi. So de mar de fons. Un vaixell. Contrabaix. Tres maneres d’emular un batec d’inici. Sampietro, amb fulard verd, recita poemes a la vegada que, de manera intercalada, Masu, amb mocador vermell, canta fragments. Ho van combinant amb un repertori de caràcter popular. Coses com “a Déu dono gràcies per haver nascut dona...”, “el meu viatge ha començat en una alba de molts anys enrere”, “l’ombra del mar ha fet voler els ocells”. Droga dura, que dirien alguns. La veu de Masu es va enfilant, ara Sampietro li fa alguns coros (segons el diccionari: “cors”). Algun “bravo” entre el públic. A tercera fila dos que fan el primer son o que escolten mooolt profundament, qui sap pas. Sampietro: “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. Planegen els textos de caire viatger i amorós. Vegi’s que l’apuntador, apunta. Un fan del públic crida: Mercè! La gent sembla encantada. Cal dir també que el públic més jove brilla per la seva absència. Els instruments van pujant d’intensitat. Ara el percussionista Roger Soler toca la caixa, ara Iniesta, envoltat d’almenys sis instruments de cordes entre guitarres i mandoles, executa un solo guapo. La veu també guapa de Masu, que  l’acompanya amb la gesticulació dels braços, a poc a poc, sembla que hagi nascut per a això. Sampietro: “[...]això és ser lliure, saber que les llengües són al món per a ser parlades”. Percussions que imiten vidre, reverberacions i el contrabaix a càmera lenta”, Girotto es posa a puntejar la guitarra, Iniesta l’acompanya xiulant. El meu veí es posa a respirar molt fort, o com a mínim sorollós. “Hi haurà amor engrunat a les butxaques”, “t’eixugaràs el front, i serà el meu”, ara amb percussió dolça. Aixeco el cap, guaito el voltant: de nit la quietud dels arbres sempre impressiona més. Iniesta es posa a cantar: “cau el temps com un lladre”, Sampietro es posa picant: “toca’m l’erigit somni de l’home encarnat”. L’home de la tercera fila ha obert els ulls. Masu continua amb la seva veu amunt amunt, deu ni do: ara toquen tots embalats, entregats a la música. S’acaba. Aplaudiments. La gent dreta, ovació. 

D'esquerra a dreta: Girotto, Sampietro, Iniesta, Masu, Maltana i Soler

I un petit bis, que consisteix en musicar el poema d’Enric Casasses que dóna nom a l’espectacle.  Comença Sampietro, Masu ajunta els braços i amunt i avall. Braços pentagrama. Tot el so de fons com una caixa de ressonància. El poema és fantàstic de per si, però amb tota la música fent de caixa de ressonància resulta força impressionant. Fi, ara sí. S’apaguen els llums. Els jardins queden a les fosques i la gent, que no s’hi veu gaire per a fer-la petar, es va dispersant. L’apuntador es “lia” un cigarret, agafa la maleta i s’allunya pel guirigall gòtic endins, que encara li queda molta feina per fer.
 

Cap comentari:

Publica un comentari