Conversa amb Antoni Clapés

Enguany Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és un dels poetes convidats al XXX festival internacional de poesia de Barcelona. En aquest cas, l'únic poeta del principat. Hem parlat (o, millor dit, mailejat) amb ell, breument, sobre el festival i els seus llibres:

Antoni Clapés, en una fotografia recent

1) Què significa per a tu ser el convidat nostrat del Festival Internacional de Poesia de Barcelona d’enguany?

Ser convidat al Festival és una gran responsabilitat i un enorme privilegi. Perquè, de sobte i per uns instants, esdevens el representant dels centenars de poetes de Catalunya; i és com si a través de la teva veu s’escoltessin totes les altres. Alhora, llegir en un lloc tan emblemàtic com el Palau (on he passat hores tan intenses), al costat de grans noms de la poesia del món, és un regal extraordinari.

2) Què creus que aporta la Setmana de la Poesia al panorama poètic del país? (Aquí en pots destacar aspectes i si vols criticar-ne algun altre també endavant)

L’èxit de convocatòria que, any rere any, el Festival assoleix, indica que s’ha anat creant un públic fidel, que estima la poesia i que s’ha compromès amb aquest esdeveniment. De fet, tota la Setmana és un avís que sembla dir: “Ei, que la poesia existeix, i existeix cada dia! Llegiu-ne tothora!”

Sempre, però, he opinat que, en els mateixos llocs on es fan les lectures, caldria que hi hagués una presència activa de llibres dels autors que han intervingut, perquè la persona que acaba de sentir-se colpida per un vers o un poema, pugui tenir a les mans (i, eventualment, comprar-lo!) aquell llibre que, difícilment, trobarà a la llibreria, atès que aquestes, en general, a la poesia li dediquen un espai ínfim o, en el millor dels casos, limitat als quatre poetes oficials.

(En aquest sentit, l’any passat vam organitzar un acte, dins la Setmana de la Poesia, en el qual van intervenir una vintena llarga d’editorials independents de poesia per reflexionar, entre tots, sobre el que en dèiem “la invisibilitat dels llibres de poesia”. El resultat de la jornada –un voluminós dossier ben fet i molt complet: l’anàlisi del problema i algunes possibles solucions– es va fer arribar als diversos estaments implicats, fins al Conseller... però els fruits del treball no semblen massa visibles, de moment... Tampoc la minipresència de la poesia en els mitjans de comunicació és que ajudi massa...)

3) Què ens llegiràs al Palau? Obra nova? O tiraràs més per l’antologia?

En principi volia llegir obra nova: poemes del darrer llibre –encara no del tot acabat. Però al final m’he decidit per fer una brevíssima ullada als meus darrers trenta anys d’escriptura. Començaré amb “Solitud” –que és dedicat a Joan Vinyoli: un poema escrit just un any després de la seva mort–, i acabaré amb un d’inèdit.

4) Sovint se t’inscriu en l’anomenada –i ho dic així, per entendre’ns– “poesia del silenci”, potser per aquesta cosa d’anar a l’essència, potser per la vocació d’explorador que se li pressuposa al poeta. Hi combregues? I, arribats a aquest punt, on diries que queda el límit entre parlar del silenci i el perill de caure en la pròpia tautologia del llenguatge?

Sí, moltes vegades m’han inclòs, com dius, dins dels qui conreen la “poesia del silenci”. Potser perquè la meva escriptura ha tractat d’indagar, de burxar –a través del llenguatge poètic– en l’essència d’alguns aspectes capitals de la vida de la persona, tractant d’arribar a l’arrel. Hi ha un silenci físic (que Cage va indagar a fons) i un silenci metafísic, que és un silenci seminal: origen de la paraula, del logos creador. Res no acaba amb el silenci: és caplletra de tot. Blai Bonet deia que el silenci és sentir-ho tot però sense remor, sense xiscle...

La meva poesia, però, ha anat evolucionant –crec jo– al llarg dels anys, i això li ha evitat l’encasellament: el parany de caure en la tautologia. Abans de l’etapa, per dir-ho així, del silenci, vaig reflexionar sobre l’escriptura mateixa, sobre el llenguatge poètic; ara estic més a la vora del misteri de la llum. (Però el silenci, certament, sempre ronda a la vora...)

5) Ara m’has fet pensar, no sé si ve a compte, amb aquell poema de José Ángel Valente: “Qué oscuro el borde de la luz / donde ya nada / reaparece”. Ens pots fer cinc cèntims, ja per acabar, d’aquesta vora del misteri de la llum?

D’una manera similar al silenci, penso que hi ha una llum física (tan canviant i tan enlluernadora, en el temps i en l’espai!) i una llum metafísica (una exploració interior que és a l’origen de tot: “que existeixi la llum –i la llum va existir”, llegim al començament del Gènesi). Poetitzar és recórrer el fosc camí vers la llum, sabent que la llum és un fenomen de l’endins: és reflexionar sobre l’espai que habitem fins que algú “posa la seva ombra sobre els rellotges de sol” (Rilke). Es tractaria, doncs, d’“habitar just a la llinda de la paraula / allí on la llum / és invisible / i tot esdevé visible”, com diu un poema de L’arquitectura de la llum.

Valente sí, i sempre: és un dels grans noms que, amb una poesia que sempre va vorejar el misteri, deixava fora de joc l’acaparament del llenguatge pel món: l’alliberava.