divendres, 16 de maig de 2014

2. Llegir Vinyoli, avui. La veu d'Ida Vitale i Enrique Fierro. Bikimel, Farrera, nimfes i coloms

  
LLEGIR VINYOLI, AVUI

Quan arribo ja hi ha cua per entrar al Palau de la Virreina. Les cadires plenes, el públic d’edat granada. Devem ser tot just dues pesones i l’apuntador, que baixem dels quaranta anys. On són la resta? Treballant encara? La conferència recital comença puntual (altre cop el rodolí involuntari). Pep Solà, autor de ‘La bastida dels somnis', un dels millors coneixedors de la vida i obra de Joan Vinyoli, diuen, presentat pel codirector de la Setmana Sam Abrams, que reivindica la figura de Solà per al seu torn reivindicar la de Vinyoli, no només a nivell de les lletres catalanes i hispàniques, sinó també internacional. Vinyoli, com a poeta però també com a teòric de la poesia i traductor. Queda clar que Vinyoli resulta una de les figures cabdals de la poesia catalana. Hi ha el cunyat de Vinyoli entre el públic (avui li gastaré el nom al senyor Vinyoli, pobre). I comencem. 

Pep Solà, en plena ponència

Què ens diu Vinyoli avui? Quin abast i rellevància té? A tot això i més respon Solà, que glossa vida i obra de l'autor amb una bona mescla d’erudició i sentit comú. Comença excusant-se pel fet que, al capdavall, Vinyoli, es defensa per si sol. Tira d'una cita de Shelley (“la poesia ens redimeix de la mancança de visitacions de la divinitat”) i Joubert (“cercant la bellesa el poeta troba més veritats que no pas el filòsof”), una mica per tal d'ubicar l’actitud Vinyoliana. Assenyala la combustió vital d’un poeta la poesia del qual ensenya a viure, estimar i morir, que abraça el compromís de la poesia com a un destí. Un poeta que es veu forçat a treballar i no pot accedir a estudis universitaris, que malgrat tot comença a traduir Rilke als vint anys, un dels seus poetes puntal, poeta que diu, diuen: “la poesia no és una crònica de sentiments sinó d’experiències”. Una experiència que en Vinyoli s’expressa en termes de tremolor davant de les coses. Assenyala tres ubicacions a mode de triangle vital Vinyolià, això és: la Santa Coloma de Farnés de l’adolescència i naixement del Vinyoli poeta, el Begur que es podria incloure dins l’etapa de maduresa i Barcelona, la seva ciutat natal i de sempre. La ponència dóna per molt, així que em limitaré a transcriure un seguit de pinzellades per a intentar donar una idea de tot allò que desplega Pep Solà:

-La voluntat de dissolució amb la natura, juntament amb l’impuls de comunicació/interpretació de totes les coses, el situen a prop d’un panteisme extrem.  Vinyoli ensenya a mirar la natura d’una altra manera. Solà també assenyala la consciència autocrítica que tenia el poeta, la consciència de pobresa espiritual que tenia i com, però, la seva obra ens demostra el contrari.
-Utilitza el record com una manera d’actualitzar el passat per poder-lo viure amb tota la intensitat en el present (“la boira planura dels records”). Poeta d’intensa vida onírica que semblava no tenir-ne prou amb la vida de despert. Assenyala també
-L’obra gira entorn l’amor i la mort, que tenen un lloc central dins el seu pensament formal (“només un somni val: amor i mort”). Amor sensual i eròtic, l’amor diguem-ne espiritual i, és clar, el desamor. La mort com a forma de coneixement i alteritat que permet ser l’altre.
-Tot i que Vinyoli va aprendre poesia sobretot de Carles Riba i Rilke, assenyala Holderlin com la personalitat més propera a ell.
-El situa en el context d’un poeta contemporani com Espriu, autor, ens diu, d’obra enlluernadora sense gairebé sortir de casa. De Vinyoli en destaca que, en canvi, que només podia ser poeta, que ho fa des de la intensitat vital procés del qual se n’esdevé una obra il·luminadora i menys artifici verbal però amb més comunicació i profunditat humana.
-En un moment el situa prop de la idea de Heidegger: som éssers fets per la mort. Cada moment és fet néixer i morir i cada instant és fet per morir. Hi ressona l’etern retorna Nietzschià.
-Situa la deriva personal de l’autor en l’intent obstinat però impossible de conciliar amor i mort. Com d’aquest grinyol se’n destil·la una excel·lència poètica.
-El poeta es fa seu allò de Nietzsche: “Sols un manament: sigues pur”. Puresa en el sentit d’autenticitat, d’abordar la vida a pit descobert.
-Vinyoli volia ser un home entre molts, però no ho era.
-Dels naufragis existencials (els situa sobretot els primers anys dels 70) l’alliberen les paraules i els efectes.
-Assenyala el llibre ‘El callat’ com un dels moments de més alta volada de l’autor, juntament amb Realitats, que esdevé l’altre pes de la balança. I com no van tenir bona acollida per la crítica oficial, entre d’altres coses, pel fet que estava de moda el realisme social i perquè no era un poeta al servei de les inquietuds col·lectives del poble, sinó que el seu compromís era amb la poesia i la condició humana.

Solà ha estat impecable. La conferència, imperdible. A veure si surt publicada en alguna banda.
Ja per concloure, el ponent assenyala la importància dels poetes pel seu poble, com aquests augmenten les capacitats cognitives dels seus parlants, i conclou que llegir Vinyoli avui, a part de l’enriquiment de la pròpia experiència vital, a part de l'oportunitat de poder conèixer de primera mà un compromís poètic i vital excepcional, ha de servir també per a reparar una de les injustícies més lamentables del nostre sistema literari. Injustícia que, sembla ser, es va esmenant. Veurem què passa després de l’any Vinyoli.

A continuació entra en escena l’altra participant, Núria Candela (amb una vasta experiència en posar veu a la poesia d'autors catalans) disposada a recitar alguns poemes de Vinyoli. 

Núria Candela, amb la sala plena

Un servidor, que no té el do de la ubiqüitat, ha de marxar per poder arribar a una altra banda. Més tard pregunto a alguns assistents i m’expliquen que la Núria ho fa molt bé però, en el cas que ens ocupa, potser amb un excés d’interpretació. Que degut a la naturalesa despullada i de vitalitat extrema que amalgamen els poemes de Vinyoli és convenient interpretar-los de manera més natural, menys artificiosa. Ja saben, sobre gustos colors.


LA VEU D'IDA VITALE I ENRIQUE FIERRO

Metro amunt arribem a la casa Amèrica, l’espai que acull la lectura de poemes del matrimoni de poetes uruguaians Ida Vitale i Enrique Fierro . Agafo lloc, vaig a la parada de llibres habilitada i fullejo el seu llibre “Reducción al infinito”. Potser si que té punts coincidents amb Eugenio Montale, com diuen. Me l’acabo comprant. Sala de conferències plena, públic més variat. Presenta Ernest Farrés, l’altre codirector de la setmana i Aurelio Major, que agraeix la presència dels poetes i el poder fer servir aquella màxima de: “cada cual lee lo que se merece”. També destaca la importància dels dos poetes, cardinals en la seva llengua així com la seva postura ètica i de compromís moral. Ambdós celebren poder comptar amb dos poetes de la seva talla.

Enrique Fierro, llegint; Ida Vitale, escoltant

Pren el micròfon Ida Vitale. De posat seriós però alhora benèvola, se l’hi endevina una lucidesa admirable, no només per la seva avançada edat.  Llegeix alguns poemes i d’en quan en quan mira el rellotge per no passar-se de temps. Està al cas de tot. Defensa la serietat de la poesia (cita Montaigne, que, traduït, vindria a ser alguna cosa així com: “se puede hacer el tonto hacia cualquier cosa pero no en la poesia” ), el refugi del llenguatge (cita Aragon que traduït seria del tipus: “todo el infierno del mundo puede consumirme pero yo no perderé mi asombro ante el lenguaje”). Una dona amb taules. De veu rogallosa i calmada, llegeix a poc a poc. Una veu diguem-ne existencial tirant a melancòlica però sense ser autocompassiva. Coses com:“por transparencia se ve el fuego devorar la más alta torpeza”, “el verano dirigió hormigas a la miel”, “el calor va deprisa a su mayor edad mientras el árbol pone su sombra, su verdad”.
A continuació Enrique Fierro. També de veu calmosa, potser menys greu, com més lliscant. Tendeix més a llegir que a recitar. D’una poesia tirant a juganera (que no vol dir menys seriosa), treballa l’encavalcament i la repetició per a construir sentit com un sampler acumulant sons.  Tot just començar:  “equivocar-se de palabra escrita [...] ”, i segueix: “de cándida y senzilla, quererte tanto”, “fosa común donde todo es mentira”, “oyen voces, tiene epifanías” per acabar amb un:  “entre una idea y la vaca colorada me quedo con la vaca colorada”, que roba un somriure del públic.  Aplaudiments generals. Els poetes han sigut breus. Encara no cinquanta minuts. Però ha estat un tastet ben sucós. Encara, però, els hi toca atendre la colla d’admiradors que els volen saludar o que volen que els hi signin els llibres.

Ida Vitale i Enrique Fierro, finalitzat l'acte


BIKIMEL, FARRERA, NIMFES I COLOMS

Seguim metro avall, cap al fantàstic espai que resulta ser el verger del museu Marès, a veure l’espectacle sobre Farrera que ha muntat Bikimel (això és Vicky de Clascà, David Soler, Pau Figueres i Lucas Suárez). Cervesa al bar del pati, prendre l’aire. Fosqueja, hi ha un colom que voleia a banda i banda dels contraforts laterals. L’entrada de públic, acceptable. Comença amb sons de la natura gravats a Farrera: una tempesta, ocells. So ambiental que convida i lletres que tendeixen a la reflexió creant un compendi diguem-ne "new age" introspectiu. L’inici ja apunta direccions: “el moviment de la soledat és infinit o direccional”, les seves cançons amaguen coses com: “la lluna més enllà del cingle, “no hi ha fi només camí guiat pel so hipnòtic del sentit”. Segueix, entre momentanis problemes de so: “jo vull ser del color de les muntanyes quan es pon el sol”, “a la roca del rei hi neix farigola”. A l’apuntador per moments li recorda alguns punts del Roger Mas més “pastoril”, a l’apuntador el so de guitarra neta i despullada el duu a pensar en algun moment de José González. A l’apuntador l'assumpte el remet per moments al country de saló que ha vist a les pel·lícules. La nit refreda i l’apuntador es comença a penedir de no haver agafat una jaqueta un xic més gruixuda. Almenys es pot fumar. El colom a la platea del contrafort mou el bec nerviós, sembla que escolti la música. Les gàrgoles del pati fan com que s’ho miren tot. Ara Bikimel ens explica l’afluència d’artistes d’altres països a Farrera i que, per tant, la lletra en anglès de la següent cançó és denominació d’origen, també.

El verger del museu Marès en plena actuació

Farrera, zona de muntanya, espai per a traductors, zona de fer-hi estades: la següent cançó incorpora uns Kyrie Eleision que són uns “coros” (segons diccionari: cors) perduts del Pallars i que va assajar amb la gent local. Ara convida a fer els “coros” al públic del Marès, sempre un xic tímid i expectant. El colom canvia els contraforts per la font central del pati. Entren alguns “guiris” curiosos, una mare amb la canalla se’n va. Hi ha un fan ja granadet a la fila de davant que no deixa de fer contorsions amb l’esquelet i seguir el ritme apassionadament des de la cadira. Sembla que s'ho passa d'allò més bé. Segueixen les cançons, els punts instrumentals amb solos de guitarra que eleven la intensitat de l’assumpte. A l’aire pesco coses com: “princeses d’encens”, “no tinc amics i el sol es pon”, deixeu que les nimfes vinguin a mi. La veu fonda de Bikimel, de greus a aguts, gola gorg de Bikimel, endolcida Bikimel. Bikimel i les bèsties pardes. Ara una mica d’Italià. Farrera és terra de frontera. 

Bikimel i companyia

La cosa entra a la recta final. L’apuntador troba a faltar més sons de la natura del voltant de Farrera incorporats en l’espectacle.  Sobre gustos, colors. Final més àlgid. El colom torna. Aplaudiments. Bis. El fred entra per l’esquena. És hora d’anar a sopar alguna cosa. Demà aquest mateix espai serà ocupat a les 22h pels ‘Vinyolians’ que li reten el memorial: Vicent Alonso, Manuel Forcano, Feliu Formosa, Jordi Llavina, Susanna Rafart i Lluís Solà. Si no tenen el do de la ubiqüitat, hauran de triar. Però no s’ho perdin.

(No vull  acabar sense recordar la importància d'espais com el Centre d’art i natura de Farrera per a la llengua -i no només la llengua- del país. Un lloc rellevant dins la cultura catalana que actualment ha perdut els ajuts amb els que aconseguia sobreviure. Passeu-ho. Passeu-ho, que diuen que de xarxa en xarxa, amb sis vegades n’hi ha prou per arribar a tothom, o als que cal arribar. Si és que, és clar, se’n volen assabentar.)
 
***

I demà [per avui] seguim amb la Setmana, que hi ha teca: l’ànima de Vinyoli dins el cos de Lluís Soler (19h, La pedrera), Spoken Word (20.30h, plaça Sant Felip Neri), Odes i contrades (20.30h  Museu d’Història de Catalunya), els Vinyolians abans esmentats i l’homenatge a Lou Reed (22h, a la plaça de Les dones del 36). Triïn la seva aventura.
    

Cap comentari:

Publica un comentari