5. Miró a les fosques. De diumenges tarda i recitals.

MIRÓ A LES FOSQUES

Quan arribo, falten deu minuts per començar, la sala-auditori de la Fundació Miró ja està a les fosques. Perejaume dóna les últimes indicacions als lectors, que són cecs. De seguida tornen a connectar la llum, i l’apuntador aprofita per prendre algunes notes. Va arribant gent. Una proporció important d’invidents. L’espectacle consistirà en la presentació i exposició d’un text per Perejaume, una mini conferència sobre la poètica de Góngora apuntalada pels clàssics grecs i llatins i a continuació la lectura d’una miscel·lània de textos de Miró per part de cinc lectors invidents, dues dones i tres homes. 

Dalt de l’escenari, al fons, han disposat cinc taules amb el text corresponent en Braille. Situat a la zona de projeccions, també important, el tècnic de llums. Del sostre penja un quadre gegant de Miró que fa de cel. “Bon dia de part de la fundació Miró, bona nit de part de ‘Miró a les fosques’”, comença dient Perejaume. A continuació dissecciona, en un rastreig gairebé arqueològic, els fronts que han obert per tal de curar la tria de textos i afrontar l’espectacle, encàrrec especial de la Setmana. Molta feina, hi ha darrera. Feina que s’organitza en: un bloc inicial que consta de tres parts. Això és: de primer, textos, assaigs, poemes i d’altres textos en francès, tot material de Miró. De segon, notes de treball per tal d’establir una poètica, amb descripcions de les peces del seu treball. De tercer, notes de l’autor dedicades a idees intuïtives que tenia al voltant del ballet, la dansa i els espais escènics, i on es barreja català i francès, transvasant-se amb tota naturalitat. En acabat, un segon bloc. Incorporació de frases i escriptura en la pròpia obra de Miró, tan profunda, subratlla Perejaume, que “genera una indistinció entre la paraula i la cosa”. Hi havia més opcions a la recambra, diu, com les de vehicular la seva obra a través dels poetes del seu entorn, ja sigui perquè l’han influït a ell, com és el cas de Rimbaud o Jordi de Sant Jordi, fins i tot Góngora, diu, o viceversa, és a dir: el cas en el que ell ha estat la influència per altri: Octavio Paz i Pere Gimferrer, per exemple. També poetes amb els que hi ha tingut relació: Antonin Artaud, el mateix Pere Gimferrer.

Arribats a aquest punt, continua Perejaume, han creuat totes aquestes possibilitats amb una altra: la sèrie de dibuixos a carbonet que Miró va fer als volts de l’any 1912, quan diguem-ne encara n’aprenia. Alumne de Galí, Miró va fer importants exercicis de percepció tàctils, essent l’origen del seu sentit del volum i de l’interès per l’escultura. Fou un exercici iniciàtic que influiria d’una manera considerable en la seva obra posterior: la negació de l’obra, la recerca de buits, les teles cremades, etc. La combinació de ceguesa i exercicis tàctils li estimularien una figuració densa i al·lucinatòria. El propi Miró escriu, en una carta a una amiga de París. “pateixo de la idea de palpar, molt castament [...]”. Les mans com a òrgans de la visió. I segueix (tot i que ara ja no tinc clar si e que es diu és de Miró o Perejaume): “palpar és capaç de crear imaginació”, “el tacte ja no circumscriu objectes sinó que els genera, els fa germinar”. Habitualment s’ha associat la ceguesa, de palpa endins, com el més enllà i, per contra, allò allunyat de la palpa com el més aquí. Afegeix algun fragment del llibre “Filosofia de la intel·ligència” (d’un autor que no recordo el nom): “després de la percepció hi ha en nosaltres un simulacre de l’objecte percebut” i “l’atles tàctil i muscular és previ i més profund al visual”, la qual cosa porta a l’apuntador a pensar en la percepció de les amebes, de les quals, diuen que diuen, tots provenim (allò que ja assenyala Gottfried Benn a 'Doble vida i altres escrits autobiogràfics': “Existeixen al mar organsimes vius del sistema zoològic inferior, coberts de pestanyes vibràtils. La pestanya vibràtil és l'òrgan sensitiu animal anterior a la diferenciació en energies sensuals separades, l'òrgan palpatori general, la relació en si mateix amb el medi ambient del mar”). Ara s’encén la pantalla i es passen els dibuixos esmentats. En total disset exercicis de tacte, els quals presenten formes amorfes, grumolloses, que semblen evocadors empelts de: masses encefàliques, raïm, tubercles. Ara Perejaume trenca el silenci i apunta algunes idees, per deferència al nombrós públic invident: “sota la mateixa punta dels astres, els braços que s’hi allarguen”, diu. La capacitat de suggestió al poder. Sap crear atmosfera, ens va amarant de Miró. Ara li toca el torn a la pintura que ens fa de cel: presenta una gran taca central de color groguenc, “com una bassa solar, bassal lluminós”, diu, “les empremtes de fer caminar el negre”. “És un sol d’interior”. És veritat que dit així tot plegat pot sonar un xic fantasiós però el fet és que allà, posats en situació, mig a les fosques, amb aquelles imatges, allà, amb l’atmosfera adequada, semblava d’allò més raonable. Per acabar Perejaume ho posa en context, context crític: “la tecnologia actual és molt servil respecte l’hegemonia de l’ull”. Preval el confort, es vol distància i perspectiva. “Tocar és ser amb les coses; veure és separar-se’n, prendre distància.” I d’aquí, una reflexió caçada al vol: fins a quin punt l’hegemonia de l’ull, el món germinat a partir d’aquest punt de vista, no té a veure amb la buidor endèmica que sent bona part de la nostra societat? Poca broma. “El tacte ens dóna la profunda certesa de formar part del món”. Al capdavall són faves contades. Qui més qui menys es comunica avui per fibra òptica, i això els que en tenen. La paraula “comunicació” esdevé un mot, si cap, encara més complex.

Abans de baixar de l’escenari Perejaume demana a la gent que no aplaudeixi, que la intenció és fer l’acte tot seguit. El silenci forma part de la posada en escena.

Puja Jordi Cornudella i s'asseu a una cadira col·locada a primera línia de l’escenari. Tan sols un focus dirigit a ell. Els lectors aprofiten per col·locar-se a lloc. Cornudella planteja una classe magistral i erudita basada en els mites clàssics, anàlisis formals de poemes i literatura comparada. L’apuntador dubte si aquest resulta ser el lloc i el públic més adequat. Ara, s’ha de dir que la conferència resulta fascinant i que la gent sembla escoltar-la amb atenció. Comença: “el cansament de la mirada, el gastament de la mirada”, “els ulls que els hi fem mirar cel i terra com si no fóssim del món”, “mirar sempre igual, per trobar el mateix”. Aquest és el punt de partida del seu discurs, que encamina cap el trencament de les “estampes de les que estem impregnats” i que acabarà connectant amb l’actitud i fer poètic de Góngora. “Si l’artista treballa amb la llengua, potser un dia es cansa de les mateixes paraules perquè li acaben naixent idèntiques i deslluïdes, idèntiques a totes les estampes, músiques, sonets”. “Què pot fer l’artista davant d’això? “tancar els ulls per provar de rentar-se’ls”? Segons Cornudella l’artista de debò sap que això no és possible, que seria l’abandó de l’art, que “l’ull no deixa de segregar matèries”. Alguns dels invidents lectors, situats darrera seu, mouen els dits damunt el text com si estiguessin practicant. Els ulls a la punta dels dits, damunt del text. La visió que tinc d’ells allà dalt, al fons, visió potser exaltada per les ombres generades per la llum deficient, juntament amb el seu posat, resulta d’una solemnitat tal que per moments semblen escultures vivents. Respecte infinit. Per la seva banda, Perejaume, assegut a primera fila, s’hi posa còmode.

Jordi Cornudella, amb els lectors de fons i el braç cama

de Perejaume, a la dreta

Góngora, continua Cornudella, va fer això amb la poesia, “va confondre coses i va confiar en la inintel·ligibilitat de la cosa fonda, assolint un punt de partença nou”. Ara ens remet més enrere encara: l‘Eneida’ de Virgili. En llegeix un fragment, primer en llatí, per allò de la sonoritat, diu, després en català. A tot el passatge, subratlla, es contraposen el pla figuratiu i el simbòlic. “Es tracta d’una comparació per relacionar imatge i signe”. Anem a la ‘Soledad primera’ de Góngora. Anem a l’antiga llegenda del monstre Anteu: “per refer-se del cansament, es llençava a terra, i la terra, amb sol·licitud maternal, li tornava la força”. Aquesta imatge, la dels fills de la terra, la fa servir Góngora. Són “metamorfosis òptimes per a l’agudesa del barroc”, afegeix. Em fixo en dos invidents situats davant meu: tenen els ulls tancats, tanmateix no puc saber si dormen o què. Tot plegat, referit a Góngora, vol fer patent el cansament de la figuració clàssica així com el conseqüent i necessari trencament. Va acabant. “Quina analogia podem establir entre Góngora i Miró?” “Ho pregunto, però [diu, mig rient ] no ho contesto”. L’apuntador es conforma en situar-ho al famós vers de Foix: “és quan dormo que hi veig clar”, o a aquell altre d'Enric Cassases: “Si pogués no dir res si que et veuria”. 

Cornudella baixa de l’escenari i dóna pas a les lectures. Ara estem del tot a les fosques. Les primeres paraules sorprenen gratament l’apuntador: “Pensar en la idea d’escultura, que aquestes formes voltin [...]”. Malgrat tot, encara es veuen algunes ombres així que l’apuntador decideix tancar els ulls per mirar de penetrar dins la “pell Mironiana”. Llegeixen bé, un vocalitzar rítmic, com insuflant aire als espais en blanc entre paraules, com mastegant-les. Hi ha silencis intercalats que ajuden a pair. Coses com: “No preocupar-me de si jo podré finir no una obra en el transcurs de la vida sinó permetre d’entreveure que permeti algun dia començar alguna cosa”, “cal estar disposat a treballar dins la total indiferència i obscuritat”, “si arriba a faltar material de treball, anar a la platja i fer grafismes amb una canya sobre la sorra”, coses altres com: “no és una obra el que compta sinó la trajectòria de l’esperit durant la totalitat de la vida”, “gratar el color”, “les coses immòbils es tornen grandioses, molt més grandioses que no pas el que es mou”. L’apuntador obre els ulls, els tanca i els torna a obrir. Mira d’apuntar alguna cosa: “que aquestes teles tinguin la violència de les coses populars”, o “la immobilitat m’impressiona”. I arribem a la fi. Llums, momentani mal d’ulls. El regust d’alegria que et queda quan acabes de veure una cosa que et resulta plaent. I, veuen? L’apuntador acaba d’emprar la paraula “veure”, tan per referir-se a “percebre” com a “adonar-se”. L’hegemonia de l’ull, potser, que deia Perejaume. El llenguatge no és mai innocent. Com a exercici desintoxicant, potser fins i tot subversiu, l’apuntador es promet a si mateix que provarà un exercici: treure’s les ulleres i explorar la pròpia miopia talment boiroses cambres cedides en usdefruit. Tan sols una estona, la justa per després poder trobar un lloc on dinar.

  

(Nota pels que no en tinguin prou: en breu mirarem de penjarar al blog els text que Jordi Cornudella ha fet servir per l'acte)

DE DIUMENGES TARDA I RECITALS

L’apuntador apunta molt, potser parla massa. Caldrà ser diligent, anar per feina.

‘La somio completa’, expressió d’un poema de Pere Quart, dóna nom també al recital de la Setmana que es celebra a les 18.00h al verger del Museu Marès i que agrupa poetes de tots els territoris de parla catalana. Això és: les Illes Balears, El principat, València, Ponent, la Catalunya nord, Andorra i l’Alguer. Això són: Gabriel Sampol, Àlex Susanna, Teresa Pascual, Hèctor Moret, Joan-Lluís Lluís, Teresa Colom i Antoni Coronzu, respectivament. Bé, falta Àlex Susanna, que diuen que arribarà més tard. El verger del Museu Marès s’emplena. Presenta Ernest Farrés, exposa el “tema” del Tricentenari reivindicant la unitat de la llengua literària en català, el territori com a nexe comú, tal com l’havia somiat Pere Quart, diu. Es demana no aplaudir fins el final. Desprecinta el recital Teresa Pascual, que llegeix alguns poemes del llibre la ‘Rebel·lió de la sal’ i alguns d’inèdits d'un llibre de títol provisional ‘València Nord’: “escriure sobre això, sobre quina és la part més injusta del silenci”. Gabriel Sampol, Mallorquí que ha residit molt de temps a Portugal, tria poemes del seu llibre ‘Lisbona’: “Un jardí on la mort fructifica i no ostenta”. Vegi’s com l’apuntador, apunta. És el torn de Josep-Lluís Lluís (de la Catalunya Nord), que s’estrena en un recital: “la recança, sota la pell gastada dels núvols”. Passa una gavina i deixa anar un crit agut que deuen entendre les gavines i el propi desvari. A continuació Antoni Caranzo, ofereix un tast d’un recull de poemes d’amor que té i del llibre ‘Versions de Gueral’ (que és el mot Alguer regirat, una mica com Espriu va fer amb Arenys i Sinera, explica): “ser silenci de baixa marea”. 

Els poetes en plena actuació (foto de Pep Herrero)

Hèctor Moret llegeix alguns poemes seus i d’altres d’autors de la franja com Juli Micolau i Desideri Lombarte, del qual, aquest últim, enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort: “a cau d’orella xiuxiueges respiració i sospirs”. Arriba Àlex Susanna. Hi ha un trànsit tranquil de curiosos que entren i surten del verger. Passejants que acaben de fer el vol. Avui l’apuntador no hi sap veure coloms, potser perquè està més a prop de l’escenari. Les gàrgoles segueixen al seu lloc, amb aquelles boques de cop de puny en zenital que, vistes just de sota, deixen entreveure el cel, avui gris. Gris plom. Ara és el torn de l'Andorrana Teresa Colom, que llegeix poemes dels seus llibres “On tot és vidre” i “La mare meva mare es preguntava per la mort”. “Si les coses fossin de vidre acabaríem en un racó implorant parets”. Ara la gent aplaudeix. Passa ventet, fa una mica de fresca.

Vista general del verger del Museu Marès (foto de Pep Herrero)

És el torn d’Àlex Susanna, que llegeix poemes dels seus dos últims llibres ‘Angles morts i ‘Promiscuïtat’: “vam destapar un bon Penedès que surés cofoi a la glaçonera”. Arriba el final. Aplaudiments generals. La gent es posa dreta. Les dones del meu costat xiuxiuegen entre elles que els hi ha agradat. Vegis com l’apuntador, apunta. Uns metres enrere, Stefano Ciorani somriu, sorneguer. El cel, gris immòbil. Entre el públic també s’hi troba Antoni Clapés, que el proper dimarts prendrà part en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, com a acte de cloenda de la Setmana.

Demà, darrera jornada abans del Festival.

L’apuntador s’ha guanyat el pa. Ara la resta és vici: metro avall direcció Poble Nou, se’n va a treure el cap a uns “combats poètics” organitzats per l’editorial labreu edicions i la llibreria Nollegiu, que hi posa l’espai, el del carrer davant de la llibreria. No hi ha sang, però. Tan sols micròfons que van per lliure, alguna bengala acompanyadora i els poetes que es van acarant. Camí de casa l’apuntador rumia els dies que van han passat, el moviment a banda i banda de pell i fronteres. Es fa una promesa: intentar utilitzar menys la paraula “poesia”. Té por que es gasti.