1. Desprecintem la Setmana

  

Heus aquí els primers actes:

 

ENTREGA DELS JOCS FLORALS

Els guanyadors, amb el sr. Ciurana de fons i part del jurat a la dreta.

Guirigall a plaça Sant Jaume, falten deu minuts per a les set de la tarda i tot de gent va entrant a l’ajuntament. El protocol pertinent, agafar lloc al Saló de Cent (dispensin el rodolí involuntari). Comença l’acte d’entrega dels Jocs florals. Entra el tinent d’alcalde sr. Jaume Ciurana, el jurat, els guanyadors, la gent es posa dreta, sona música, tot molt cerimoniós. Resulta tot tan impolut que sembla de mentida. L’acte en si, però, és relativament breu i més amè del què un podria pensar en bon principi. Presenta Àngels Bassas. Van passant alguns dels poetes seleccionats (David Caño, Montserrat Costas, Anna Gual, Silvie Rothkovic, Jordi Pàmias) arran del Balanç poètic del 2013 i ens llegeixen els seus poemes. Seguidament la filla d’un dels homenatjats d’enguany, Josep Maria Boix i Selva, llegeix un text on es glossa la vida i figura de l’autor. A continuació comença la teca. Francesc Parcerisas, mantenidor dels Jocs Florals, subratlla la importància dels Jocs com a plataforma de difusió i dinamització i en destaca la varietat lingüística de les obres presentades enguany, amb propostes d’arreu dels territoris de parla catalana. La secretària del jurat, Simona Skrabec llegeix la deliberació final: Melcion Mateu, guanyador dels Jocs Florals per l’obra ‘Illes lligades’, i Marcel Riera, guanyador del premi Extraordinari Memorial 1714 pel poema ‘Inventari de Montjuïc’. Ara surt Andreu Gomila per glosar l’obra i figura de Melcion Mateu. Opta per un discurs més aviat crític. Tornar, a on?, etziba al personal, recordant que l'autor premiat resideix a Nova York. Parla d’un país culturalment devastat, on un poeta com Carles Riba sembla que no existeixi, parla d’una Barcelona que al capdavall va obligar a emigrar l’autor. Parla de com ara el poeta ha tornat per a rebre un premi, eleva la seva obra i el titlla, carinyosament, de ser el poeta més poca solta, i de com comparteixen aquest paradís perdut que ha esdevingut Mallorca. És el torn del guanyador. Molt educadament, dóna les gràcies al públic assistent, també als poetes que s’han presentat, i els anima a seguir-hi participant. No amaga que no és el primer cop que si presenta, i afegeix: “Els premis literaris són com els iogurts, de vegades el toca el premi”. Tot plegat té la seva conya. Explica una mica el significat del títol del llibre per acarar-lo a l’obra que conté, el llibre com una reflexió de la pàtria, no la d’on venim sinó la d’on volem ser. Explica que el déu de la poesia, ara toca la fe, és l’origen de tots els altres déus i totes les coses per, a continuació, llegir aquest poema, corresponent a l’obra premiada:

  
ELS 100 NOMS DE DÉU

Déu no existeix: en alguns moments

ho semblava Charlie Parker.

Jesucrist clarament hi tenia certa retirada

i ho era de vegades aquell amor meu

quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.

Déu no és ningú, només una paraula

que es diu de tant en tant en les 100 llengües majoritàries.

(Dir “la paraula de Déu” és redundant

perquè Ell és tan sols una paraula

pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)

O potser ho era aquell mamut congelat,

la petjada o l’ou del dinosaure.

Déu podria ser alguna cosa com l’aire

que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.

Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit

o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema,

per això només és un gust no ser ningú,

per això només és un gust no pertànyer a ningú.

El segueix la 'Balada de Matt Sweeney'. Acaba. Aplaudiments.
És el torn de Marcel Riera. Llegeix tranquil, com peix a l’aigua, i explica que el seu poema pretén, una mica, que la muntanya de Montjuïc sigui a Barcelona el què és Montserrat per Catalunya. Heus aquí una oda (o contra-oda) a la Muntanya màgica.

Ja per acabar reprèn la paraula Jaume Ciurana. Ressalta els homenatges als grans poetes del país com un acte necessari i de justícia, el llegat i la història del certamen així com també la diversitat d’accents dins del panorama català. En la seva opinió, “La somio completa”, carta de presentació de la Setmana, pot fer referència a la pàtria, però també a la llengua i a la cultura. I celebra que aquests dies, ni que sigui només uns dies, la poesia ocupi els espais de la ciutat. Destaca també que Barcelona esdevé un accelerador de la poesia. Aquí alguns no hi estarien d’acord, però ho deixarem en un mer tic polític. Ja per acabar, afirma que està d’acord amb el comentari d’Andreu Gomila quan fa una estona denunciava el problema que un poeta com Carles Riba gairebé no es trobi a les llibreries ni enlloc, i sentencia que la poesia que no ens diu res està condemnada al fracàs.

Un no pot evitar pensar que potser caldria preguntar-se pel receptor, també, i fer èmfasi en l’educació, a totes les seves mancances, potser així mataríem dos pardals d’un sol tret, amb perdó pels pardals. Sona l'himne dels segadors i en acabat el públic ocupa el camp i la fa petar amb els protagonistes, aquest any sense cava ni xampany. Van sortint cap a fora (on obsequien amb el llibre dels jocs florals que recull el balanç poètic d'enguany dut a càrrec per Jordi Valls). A poc a poc la sala es buida. Només la promptitud dels treballadors recollint micròfons, cables, etc. En uns minuts la sala ja està apunt per retornar al seu estat d'enclaustrada i solitària solemnitat habitual.

  

 Públic fent-la petar amb els protagonistes, ja finalitzat l'acte

SUITE BARCELONA

S’ha acabat l’entrega dels Jocs Florals però la cosa continua a El Born Centre Cultural, amb la ‘Suite Barcelona (1710-1715)’. La sala presenta una entrada bona, d’un públic més aviat granadet. Tot molt pulcre. Un espectacle auster però solemne, de la mà de la bona veu de Pep Cruz, d’un guitarrista molt interessant del qual no en sé el nom i de Marc Permanyer als Audiovisuals. Tot, amb la direcció de Pau Carrió. Entre columnes de ferro colat i acabats d'última generació van passant els textos. Per exemple, ‘Res cogitans’, amb coses com: “el pensament és la nostra única possessió” “és el mateix l’univers que la consciència?”, “és gràcies a la consciència que tot flueix”, “no podem buscar el més enllà altrament que més endins”. O el text ‘Carnestoltes’ amb coses altres com: “anem amb la sola invenció d’una màscara forjada…”, “la festa sota les màscares” i un reguitzell variat de picardies, rebombori i intercanvis de papers bajtinians per acabar amb un “la festa ens farà lliures!”. I a córrer, que el següent acte és a la Plaça dels Àngels.

  

L'espectacle 'Suite Barcelona'

UNA SANG VERTICAL

Breu cervesa a l’Horiginal i de cap al convent dels Àngels on es presenta el cabaret poètic ‘Una sang vertical’, de la mà de Víctor Bocanegra, amb un barret cerimoniós, Víctor Obiols, Ernest Martínez Massanet i Miqui Mestres.  Les cadires plenes. El so enèrgic i la veu greu, que s’encomana. Van alternant poemes declamats amb d'altres musicats. Bocanegra fa les pauses adequades, modula com cal, amb un bon equilibri entre naturalitat i cerimonial. El repertori, tirant a "clàssic": Joan Vergés, a qui el grup li ret homenatge avui (aquí l’apuntador ha tingut un lapsus i ha volgut sentir Gerard Vergés, un senyor poeta mort recentment), Verdaguer, Yates, Sexton, Cernuda, Lluís Solà, Clementina Arderiu, entre d'altres. També rescata algunes figures més oblidades com Segimon Serrallonga i Armand Obiols (conegut a casa seu com a Joan Prat), entre d’altres. També un text de Salvador Giralt. Bocanegra va canviant de barret a cada cançó al temps que aprofita per explicar la vivència/anècdota que ha tingut amb cadascun d’ells: -Aquest el vaig salvar de ser atropellat a l’Avinguda Vallcarca, afirma sorneguer en un moment del vespre. Al meu costat, un rastafari foraster que va i ve sense saber ben bé què. Ara Bocanegra declama el poema ‘Espines’ de Verdaguer, del qual ens fa saber que Pasolini en va fer una adaptació.  L’espai fosqueja. Els llums de l’escenari damunt la pedra vista com, valgui la redundància, una sang vertical amunt, llums que van mudant de blau a violeta i a morat i a roig talment una prolongació dels nervis de la cúpula que sostenen. L’espectacle avança. Ressonen versos com: “amor, no estimis”, “d’un moble vell, en fa un arbre”, “els ulls plens de terribles confessions” , “el fruit dins la fretura, i dins la fretura, el món”, “no sap cantar qui la mort no diu”. Per acabar, una oda d’Armand Obiols: “aquell verd difícil d’oliva”, “l’herba ja per sempre més roja”, “una sang vertical encara secreta”, “si la mort cendreja la farigola al pendís…”. Arriben els aplaudiments, i el bis. Sembla que ha agradat. Bocanegra informa que si ha encetat l’espectacle amb la “Complanta per l’oblit dels morts” de Segimon Serrallonga, ara, per relligar-ho tot, el tancarà amb un poema del sevillà Luís Cernuda (dins de l’obra ‘Díptico español’) que ha gosat traduir al català. El poema, una crítica a la pròpia terra, una terra on es crida: mort a la intel·ligència! Un poema amb coses com: “si jo sóc espanyol, ho sóc a la manera d’aquells que no poden ser una altra cosa”, però amb coses altres com: “qui parla sol espera parlar a Déu algun dia”. Una cançó més i, ara sí, s’acomiaden.

'Una sang vertical' amb fons morat

A fora, la nit i tota la fauna que duu implícita. Grates trobades inesperades, safareig inconfessable, cervesa. I ja retirada. Camí de casa, palplantada al cel clarejant, una lluna plena tan a frec de catedral que sembla que hagi d’esclatar en qualsevol moment. Toca passar a net les notes de l’apuntador. Restes de te fred damunt la taula. Es va acumulant el pes del dia a les pestanyes. Toca dir adéu-siau. Demà més.