dissabte, 17 de maig de 2014

3. L'ànima de Vinyoli al cos de Lluís Soler. Odes, contraodes i gavines. Alaska és Barcelona.

  
Tres quarts de set de la tarda. A La Pedrera, l‘auditori es va emplenant. Primera fila. Hi ha gent com el director del Festival 'Grec' Ramon Simó, com la directora general de la  fundació de Catalunya-La Pedrera, senyora Marta Lacambra, gent, ja més al fons, com l'especialista en Vinyoli Pep Solà, com en Ferran i la Núria de l’Horiginal, entre d’altres. ‘Vinyoli per Vinyoli’. Lluís Soler es transmutarà en el poeta posant-se a la seva pell, des de les seves veus. Tot, tot allò que digui seran paraules que Vinyoli ha deixat dites en alguna banda, m’avisa el codirector Sam Abrams. No en sabem res més. Hi ha curiositat. S’apaguen els llums. El xiuxiueig desapareix. “Enceneu el llum!”, comença dient l’autor entrant a l’escenari. L'escenari buit, tan sols una cadira plantada al bell mig i la llum del focus que il·lumina el seu frontal i el de la columna de pedra que li queda tot just darrera. 

Lluís Soler, "Vinyoli per Vinyoli" (foto de Pep Herrero)

Estem a la pedrera. Soler, amb la veu de tro que el caracteritza, fonda, voladora i tel·lúrica a la vegada, encadena epístoles, versos i reflexions: diferents llenguatges i diferents diccions que li permeten generar múltiples capes, no absent de contradiccions buscades, tot a mode d’un rítmic monòleg a fi d’intentar acarar-nos a la fondària humana del poeta. Les paraules o la vida. Obstinada recerca de sentit que no té, llevat de les fulles dels arbres, diu. Surten els consells de Carles Riba (no hi ha crònica que no aparegui Riba, fixeu-vos), Holderlin, l’embriaguesa. “Dóna’m les herbes d’embogir”. “No crec en mi, però no em deixis”. La tempestat, allà on saber alguna cosa de la vida , el somni i la mort. Llegeix un fragment de Pròsper. “Sóc concupiscent”, “els mots flueixen hiperbòlics”, “parets primparades!”. De cop Soler s’alça, la veu s’enfila, veu de tro: “sobtadament m’he envolat!” per llavors:  “...la roca. La flor, de ser mirada intensament fa, la paraula”.  Heus aquí una bona definició del què ens està regalant el propi Soler.  Ara s’asseu. Només la llum degotant-se damunt seu i damunt el pilar de pedra del darrera. No cal res més. La gent, mutis. Paraula de Vinyoli, amén. A pèl, només la veu com a protagonista. “No vol parlar de fulles seques, “que l’únic arbre és el fanal”. Moviment de braços, sembla que mastegui les paraules: “l’únic estel que val és el que fa volar un nen innocent al que no veu ningú”. La veu de Vinyoli-Soler palpa tots els grans temes universals i els amara. Amor, mort, soledat, el goig, la por, el mal. “L’Home no deixa d’inventar poders contra la por incisiva que el tenalla”. “Ningú no et sent dins l’eternal fluència”. I tanmateix, “una mà et fa senyals: ectoplasma de boira que tu no veus”, i encara: “la mort és purament un canvi més”. “No triguis, mort!”. 

Lluís Soler, en plena transmutació (foto de Pep Herrero)

El text collage va calant a dins com un oracle: “al fons de l’avinguda el pomerar s’ha tornat una taca de silenci”. “adéu!”, “vaig quedar-me cec però vident d’alguna cosa”. La santa follia de ser càntic: “si roques, diamants...”, “si didals, campanes...”. La veu del tro: “tot allò que perdura ho funden els poetes”. La cosa aquella: “i tot el blat es torna pa de vida”. Les connexions es processen al cervell i és gairebé com cursar un màster sobre Vinyoli en quaranta minuts. “En veritat us dic que no es fa res, en veritat, sinó per la paraula creadora de silenci”, “tot el que miro m’exalta, “i parlo com un orat”. Lluís Soler s’alça altre cop. “Apagueu el llum!” I se’n va. Aplaudiments. Torna. Fa una petita propina d’un poema de Rilke que, explica, no ha pogut incloure en el text: “apaga aquests ulls meus...”. Clou amb un poema dedicat a Miquel Martí Pol: “[...]cabdellar mots. Quin fil més llarg, la vida”. Se’n va. Aplaudiments. L’autor torna a entrar, sortir i entrar tres vegades, agraeix l’educada ovació continguda. Lluís Soler és garantia d’èxit. Quin tros de veu! La gent s’alça, baixa l’actor, el tinc davant, sento que li diu al director del Festival 'Grec', amb confiança, no absent d’ironia: “Què, he aprovat?” El senyor director del Festival 'Grec' somriu. El senyor Apuntador també. Sortim al carrer, la tarda continua al Passeig de Gràcia. Els “guiris” també...
  
  
ODES I CONTRAODES I GAVINES.

Metro avall, em dirigeixo a l’espectacle “Odes i contraodes a Catalunya i Espanya” que es celebra a la terrassa del restaurant del Museu d’Història de Catalunya. Deu ni do amb les vistes. Ve de gust prendre un còctel però l’apuntador intueix uns preus prohibitius. El repertori està format per David Castillo, Ramon Solsona, Jaume Subirana, D. Sam Abrams i una incorporació d’última hora, Marcel Riera, que llegirà el seu poema guanyador del Premi Extraordinari Memorial 1714, ‘Inventari de Montjuïc’. 

D. Sam Abrams presentant les 'Odes i contraodes' (foto de Pep Herrero)

A la presentació, el codirector de la Setmana D. Sam Abrams remarca la llarga tradició d’odes a la pàtria del país i, a la vegada, la llarga tradició paral·lela de contraodes de caire més satíric, festiu, crític, alegre. Hi ha algunes gavines sobrevolant el barret dels protagonistes. Comença David Castillo, que tendeix a les contraodes: descampats de Poble Nou i reencarnacions xamàniques, “és un món estrany, amic, el de la veritat”. Contenidors, cotxes abandonats, la pietat d’una caixera equatoriana (deu ser el primer poema de la poesia catalana que inclou una caixera de supermercat, deuen se coses de la democràcia, sosté Castillo, sorneguer). Tornarà amb tres poemes, un sobre la murtra del Carmel de fa uns anys, l’altre protagonitzat per un poeta del circuit, el nom del qual no vol recordar, durant l’època de la bombolla immobiliària. “La costa és tan bonica com el cul d’una mona on els pigmeus compraven segones residències [...]”, “[...] al camp nou, s’encén el segon Montecristo: barça, barça, barça!”, finalment un poema situat a la Plaça Reial: “un asceta camí de perfecció a través de l’enviliment”. 

D'esquerra a dreta: Jaume Subirana, David Castillo, Ramon Solsona 
i D. Sam Abrams (foto de Pep Herrero)

Es van passant el torn. Subirana indica la seva intenció de llegir poemes a mode d’odes diferents, poemes de caire més divertit (en el bon sentit, s'entén), també, i lligant-ho amb un dels temes de la Setmana, poemes que marquin diferents territoris. Llegeix Enric Casasses: “tot em serà casa, com si veiés voleiar la roba estesa de l’àvia”, Blai Bonet “esclarissades ombres d’olivera”, llegeix Rosa Leveroni, Josep Carner, amb el poema d’exili ‘La resposta’. Es van passant el torn. Ramon Solsona llegeix poemes del seu llibre Botifarra de pagès, mala llet i rauxa, poemes rodolí sobre el dret a decidir (altre cop el rodolí involuntari). Algunes gavines de fons, un avió al lluny. El cel segueix en mode blau fantàstic. I a l'escenari es van passant el torn. Ara D. Sam Abrams llegeix un fragment de ‘Lo gaiter del Llobregat’, quan estava, diu, molt enfadat amb la ciutat. Les odes i contraodes segueixen però l’Apuntador vol arribar a temps a l’homenage a Lou Reed. Calar anar marxant...
  

HOMENATGE A LOU REED

Metro amunt, guirigall enllà, cruspir-me amb pressa un tall pizza, comentar la jugada amb un amic, la cervesa de rigor. Es comença a fer fosc, les olors surten a passejar, pul·lulen l’aire. La Plaça de les Dones del 36 dóna una benvinguda immillorable que consisteix en l’aroma dels gessamins que hi ha plantats a voltant. Va arribant el públic, l'altre codirector de la Setmana, Ernest Farrés, ja ha arribat. També els incansables membres de l’I.C.U.B. A segona fila el Ferran i la Núria de l’Horiginal. Som un món petit, que diria Pere Quart. Presenta David Castillo, home orquestra. Fa cinc cèntims de l’origen de tot plegat, el caldo de cultiu germinat a partir del disc ‘Berlín’ de Lou Reed, el Què i el Com del llibre de relats lliures que avui esdevé el puntal de l'homenatge a Reed, això és: Berlín capital Alaska. Castillo diu tot de noms de gent involucrada en l'assumpte [passa que la foscor nocturna em provoca mala caligrafia i ara no la sé desxifrar].  Per sort molts estan damunt l’escenari. Ignasi Julià, per exemple, que va fer el pròleg, crític musical, saluda amb un “benvinguts a una Nova York mental” i llegeix el seu article: ‘El mayor de los desengaños’,  on explica la seva relació amb el músic:  Lou com el cabró inestable però també d’una “ternura que sólo se culmina en la intimidad”, Lou, que quan el va conèixer estava rehabilitat i no deixava ni que si li acostessin amb cap tipus d’alcohol o droga. Lou, “tai chi o paranoia?”, Lou, Lou, “el desconcertante interruptor de tu mente”. En acabat Julià ens regala un poema inèdit que li va passar l’artista de Brooklyn a mitjans dels anys 70. De primer el llegeix en català, amb una traducció pròpia; de segon en versió original: “la imaginació lloada a les drogues”, o “no hi ha res dolent a tenir por, demostra que ets un home”, o “fou la meva una il·lusió de vida plena però veig els errors, no m’enganyeu afalagant-me i lloant-me!”. 
És el torn d’Alfred Crespo, un dels altres responsables que aparegués Berlín capital Alaska. Divertit, es dispensa per la seva poca pràctica a l’escenari i a continuació llegeix un text en relació a l’actuació de Reed a l’Auditori que ens apropa a la seva experiència amb el mite. Coses com: “una sucesión  de pedazos de mi vida cantada por otro”, “la sensación que nunca tendrás nada que no te ganes”, “hay que tener amigos hasta en el infierno. Y yo tengo uno trabajando en este auditorio”. Els textos de la nit repeteixen la sintonia d’una juventud perduda, amb les drogues ressonant de fons, a mode de tornaveu. Una joventut acarada a les mentides, als somnis ofegats i a les desferres que se'n deriven, la mel als llavis que no, constatant-ho tot a la boca del cantant. El músic, el poeta. També hi ha una crítica, un fàstic, a cert sector diguem-ne acomodat -o inconscient- de la societat, fins i tot a aquells que pel fet de vestir i calçar de la mateixa manera (el què avui en diem "moderns") presuposen estar a la mateixa sintonia: “[...] mis vecinos rozan el éxtasis. Ya ha tocado dos de ‘El plátano’, dicen”, llegeix Crespo, satíric. De vegades resulta gairebé tan dificil estar lliure de pecat com de la primera pedra. Hi ha la nit de fons, prou estrellada per ser Barcelona, barri de Gràcia. I el públic, que sembla interessat, que sembla sentir-s'ho proper, acompanya. 

David Caño, amb la plaça al fons (foto de Pep Herrero)

Crespo deixa pas a Carlos Zanón (que no Zafón, com sento preguntar al meu amic, momentàniament confós, estranyat: -aquest és el Zafón?, diu. -Hòstia doncs està molt bé, m’agrada més del que em pensava, afegeix. Riem). Alguns veïns guaiten curiosos per la finestra. L’escenari envoltat d’edificis sembla ser el menjador de la plaça. Zanón llegeix un text sobre Sad Song i avisa que si no llegeix ‘Coney Island baby’ no és pas per por a les SGAE sinó per la mida de la lletra impresa, que no arriba a visualitzar bé. No crec que la gent lluiti, en el fons per grans coses, sinó per la seva gent, etziba abans de disposar-se a llegir el text. La vida com una Sad song, l’amor, la droga, la por, ella. “En el fondo nunca nos importó que hiciera frío en Alaska”, conclou.  Doncs sí que mola el Zanón aquest, em xiuxiueja l'amic. Torna Castillo, ara per parlar de Sabater, poeta i activista contracultural mort fa un temps, per homenatjar-lo i llegir-ne un poema:  “entre otras cosas nací en un taxi y eso explica una visión refinada y espectacular de la vida”. O era “de la noche”? Bé, parla de Déu amb Déu mateix per situar-lo en el seu món, el fa baixar perquè miri el seu voltant, per si per aquelles coses de la vida no ho veu, parla amb Déu per escopir-li: “gloria divina, gracia de Dios”. O “Dios es un gusano”, o “maldigo a los Hombres que han creado Dios”. La droga, els viatges psicotròpics, sempre ressonen de fons. La veu de Castillo va in crescendo, el poema s’anima, creix, arriba a la gent. Ara un poema del propi Castillo dedicat al guerriller de l'IRA Bobby Sands, poc abans de morir: “una llàgrima de conserves tenyida de rovell”, “[...] detingut, les seves úniques possessions: una antologia de poesia i un revòlver, l’ànima i l’orgull a cada mà”. Encara arribo a escoltar un altre poema que diu: “no hay quien domine el destino: ni tan solo con una pastilla de éxtasis”. I arriba el torn de David Caño: admirat de Pere Marcilla, diu, que al seu torn sentia fascinació per Reed, en llegeix un poema: “és sang el que plou, i no xampany”, “l’origen és bisexual, brou de big-bang”. Ara en llegeix un de Lou Reed, seguint la corda de la línia crítica. “homes de negocis, no sou dignes de cagar damunt vostre”. Finalment algun poema propi i bombes a l’aire que no sé si em deixen transcriure: “et diré que sí, que friso per fotre una bomba al camp nou”, coses altres com: “és la _____ (la foscor ha fet la meva lletra indesxifrable) ombra, el que ja no t’acompanya”. A les finestres dels pisos de la plaça es divisa un home reclinat al sofà, un altre que obre la nevera. La vida continua, malgrat tot. Caño acaba, surt altre cop David Castillo, “quina canya el Caño!”, bromeja, i presenta la cantant nord-americana Tori Sparks. És simpàtica, arriada i dolça, de seguida es posa el públic a la butxaca. Lloa el fet que les instituciones promoguin actes com aquests, impensable, diu, als Estats Units actuals. Comença amb ‘Pale Blue Eyes’, interpreta a la seva manera, apassionada i sensual, lliure, fantàstica. 

Tori Sparks (foto de Pep Herrero)

La seva rosa cabellera, el seu posat gràcil que el ventet movent els baixos del seu llarg vestit pentina. Fa bo allò de que una bona cançó és un somni acomplert. Moments de pell de gallina, flaire de gessamí mesclada amb les notes loureedianes. Els veïns curiosos tornen a aparèixer a la finestra, hi ha una mare amb un nadó. Hi ha nens (i no tant nens) mirant-s’ho des del parc infantil. Petits instants de comunió, potser a la manera de Vinyoli. Ara demana al públic que l’ajudi a fer “coros” (segons el diccionari: “cors”). Ara fareu de David Bowie, bromeja. El públic masculí ha de fer els greus, diu: Oooooohhh, el públic femení els aguts, fa: Aaaaaahhh. La cançó, ‘Satelites of love’. El públic comença tímid però a poc a poc s'anima. Oooooohhhs i Aaaaaahhhhs sincopats. Val a dir que l’apuntador es troba més còmode amb els aguts -potser no és l'únic- però en comptes de sumar-se als Aaaaaahhh decideix aspirar el fum de la cigarreta i centrar-se en l'Oooooohhh.  La cosa es va acabant. Deixo l’amic en bona companyia. Avui, a l'escenari, ens han obert una finestra a la contracultura barcelonina passada. L’actual, sembla que poca gent sap on para... 
Abans d’acabar, Sparks ens regala alguns temes propis que valen molt la pena. S'escolten palmes entre el públic. Tori Sparks. Una grata descoberta, apuntin el seu nom.


I ja, metro avall, cervesa amunt, el do de la ubiqüitat li arriba a l’apuntador en forma de dos poetes que han assistit al memorial ‘Vinyolians’. Han trobat a faltar una més alta presència de poemes de Vinyoli, diuen. Estan embalats, la conversa flueix i, des del clímax que ens cega, bevent-bevent, se’n va lliscant la nit per altres verals. Però això, benvolguts lectors, benvolgudes lectores, ja són figues d’un altre paner...
        

Cap comentari:

Publica un comentari