Llumetes, arbres i dents

Salutacions per aquí i per allà, gent del “sector” que es busca o s’esquiva, aquell renou d’una hora abans al vestíbul del Palau, el ple habitual, començar a fullejar el llibre, del taronja llampant corporatiu d’aquesta Setmana, bosc de llumetes i no acabes d’agafar lloc que ja comença...ai, se m’encalla el llumet que m’ha d’il·luminar poèticament (no és cap metàfora baladrera, s’ha encallat de veres, que no engega): sort que el noi del costat, que seguirà austerament el recital, sense ni obrir el llibre llampant, en un acte d’amabilitat infinita em cedeix el seu llumet...Ara sí, ara pla, ara clar. Comencem. 

Com ha passat en altres recitals que han format aquesta Setmana, al Festival Internacional de Poesia al Palau s’imposa la lectura clàssica, la solemnitat, la gravetat, sense concessions ni gaire preàmbuls ni gaire sorpreses. Una certa austeritat a l’hora de presentar el text poètic llegit al públic, en aquest cas hauríem de dir-ne més espectador, que se centra bàsicament en això, en un text poètic llegit en públic. Entre els poetes, cap cortina, cap altre so que no sigui la veu del poeta, cap sorpresa, cap sotrac. La megafonia anuncia el següent i el poeta sortint d’escena encaixa les mans o es fa dos petons amb l’entrant. Poemes nus, pocs comentaris previs, fregant allò mecànic. Vist així, suposo que deu ser allò de centrar-se en la paraula i la seva puresa àulica. Però tot i així, per moments, amb segons quins casos, et dius: “quan arribi a casa ja m’entretindré a llegir-lo perquè avui...”. L’únic “embolcall” seran uns dibuixos clars (blanc amb negre més algun blau) que pengen de dalt a baix en un costat de l’escenari (l’espai escènic és obra de Perico Pastor).

Sis poetes en lloc dels nou de l'any anterior passaran per l’escenari: els catalans Francesc Parcerisas i Carles Miralles, el xinès Bei Dao, l’alemany Hans Magnus Enzensberger, la nord-americana Jorie Graham i el mexicà Fabio Morábito. Quina potència, un luxe indubtable tenir-los aquí i poder-los descobrir. El més jove, Morábito (1955), que es queixarà poèticament de la seva dentadura i serà el més irònic i sorprenent (la descoberta de la nit, sens dubte); el més gran, un Enzensberger (1929) d’aspecte àgil i juganer (i poèticament dels que a casa guanyen). 

Engega la veu enregistrada d’Espriu recitant l’"Assaig de càntic al temple", “oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria allunyar-me’n, / nord enllà / on diuen que la gent és...”. El primer poeta és Francesc Parcerisas, aquella veu d’un rogallós suau sembla que encara doni més fondària als seus poemes, un darrere l’altre, fulls que tomben (no ho entenc si és en la pròpia llengua, no estem a classe). Passat el primer poema algun desaprensiu que no ha sentit el missatge previ de megafonia (“aplaudeixin al final de cada poeta”) fa el gest d’amagar amb l’aplaudiment, però altres del públic li fan un shhhht. Versos que traspuen pas del temps, quotidianitat propera, profunditat existencial, com una textura delicada...

Però per suavitat i delicadesa sonora, presencial, la de Bei Dao, el poeta xinès, abillat amb americana fosca de tall oriental. S’elevarà i levitarà en algun moment, com en els dibuixos animats? (Ai, disculpeu-me la frivolitat banal). No, no hi ha sorpreses, hem quedat. Costa de seguir. Per mi, amb diversos patracols a la falda per fer anar, és impossible. Però és dels que avui, un cop a casa, he pensat: “ah, calla, que aquí hi ha teca” (redimonis, torno a parlar de teca i no ho hauria de fer): “aquelles vísceres de peix com la làmpada / que torna a lluir de nou”; “surto a fer un volt / les cases aprenen a escoltar”; “cal saludar amb la mà / els ocells i els caçadors d’ocells” (la traducció és de Manel Ollé). Per com ens sona el xinès, la veu fina de Bei Dao (poeta exiliat des de Tiananmen) passa com un xiuxiueig. 

Jorie Graham entra amb l’aire de remolí, deixa un mocador (o similar) penjat al micròfon i diu “bona nit” i “visca el Barça” (alguna crònica diu que també va dir “visca Catalunya”, jo, ho sento, no ho vaig arribar a sentir), i ja sembla que s’ha guanyat al públic, aplaudiments. És un gest entranyable i de bona voluntat, sí, encara que després en Miralles farà pensar si cada cop que un estranger diu alguna cosa en la nostra llengua és necessari bavejar (bé, en Miralles no ho expressarà així, sols ho farà pensar). Graham llança una tirallonga de poemes narratius, una certa sonsònia, que s’interroga, s’atura, es contradiu, dubta constantment, i fa l’efecte que s’allarga (però és un efecte): “Hi ha cap altre mestre, també allà, en una / taula del darrere, un habitual, algú que no podem reconèixer / però a qui el cambrer coneix, aquell que no / aplaudeix mai?” 

“No diré que visca el Barça perquè farà un altre efecte”. Carles Miralles, l’estudiós, l’hel·lenista, entra demostrant una ironia –i autoironia– que el faran proper i que, junt amb les breus introduccions dels seus poemes, serviran també per apropar la seva lírica de tall clàssic. “Ara faré tres poemes sobre diversos enderrocs, del llibre La ciutat dels plàtans (“no és molt original, però és que es diuen així”): “Tot és enderroc i un forat / de ciment vell, maons i objectes / abandonats, però l’oculten / anuncis on tothom triomfa...” O bé “aquest és un poema sense oració principal, per tant, els prego que em perdonin”: “Escorça d’arbre imatges / i desigs, figuracions / i ensonyaments vermells, grans de raïm / verds de la por, escorça d’arbre, / la pell de la basarda / com la d’un préssec / senyalat per la pedra, simulacres...”

Algú, en acabat, va dir que havia sentit molts “arbres” durant el recital. Jo no me n’havia adonat, però tenia raó... 

Hans Magnus Enzensberger sembla el personatge d’una pel·lícula...d’abans, no sé ben bé dir-vos de quina dècada, poseu-la vosaltres: americana i pantalons clars, posat afable, molt comunicatiu en recitar, de vegades d’una eloqüència que, tot i que inintel·ligible (per mi, vull dir!) frega la comicitat. I genera alguns somriures. Algun moment s’embolica amb els fulls. D’una comicitat que és més afuada del que pugui semblar: “per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que probablement torna a provenir d’un xinès –o era un japonès?– i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos un matxet: la incompleció és bona”.

Però qui va fer riure, va sorprendre, es va posar el públic a la butxaca va ser Fabio Morábito. I no és que fes ni jocs de mans ni poesia del ji-ji-ja-ja. “Sols” emmarcar ridículs, paradoxes, treure-les a assolellar sense vergonya, versos per emmarcar, riure’s d’un mateix per acabar estrafent una ganyota molt més enllà, de més recorregut, més dolorosa, més mirall que es tomba i et fa dir “hòstia, si sóc jo, si parla de mi, aquest paio”. “Los columpios no son noticia, / son simples como un hueso / o como un horizonte”. O el poema en què mira de convèncer la dona de per què només li ha regalat un anell en 30 anys de casats: “Entre tú y yo jamás ha habido / un círculo, aunque sea tenue, de plata / o de oro, una mínima / presión en uno de tus dedos / que le recuerde a tu circulación / que existo...”. O la preocupació per l’estat de les seves dents: “un mal cuidado / a lo largo de los años / ha afectado el hueso que los sostiene. / Tres piezas se perdieron / y otras cuatro / están en grave peligro”. O el final de traca i mocador, fins i tot alliberador de massa cotilla, de massa formalitat, alliberador:

                 “Siempre me piden poemas inéditos. 

                  Nadie lee poesía 

                  pero me piden poemas inéditos. 

                  Para la revista, el periódico, el performance, 

                  el encuentro, el homenaje, la velada: 

                  un poema, por favor, pero inédito. 

                  Como si supieran de memoria lo que he escrito. 

                  Como si estuvieran colmados de mi poesía 

                  y ahora necesitaran algo inédito. 

                  La poesía es siempre inédita, dijo el poeta en un poema, 

                  pero ellos lo ignoran porque no leen poesía, 

                  solo piden poemas inéditos.” 

S’acaba la nit. T’entretens fent-la petar a la platea. No sé si massa estona. Però quan baixes i comentes la jugada una mica més, no t’estens gaire, o potser sí, sempre fa de mal dir, veus que aquest any no hi ha copa de cava per a la parròquia general. Allò de la teca que dèiem, també al Palau. Però és que sense copa de cava i tot, ja comencen a apagar els llums, senyal inequívoc i universal, també en un lloc com el Palau, que si d’aixòs, podria anar sortint. “Per aquest costat”. Quedem uns grupets a fora, com foragitats, entestats en acabar d’enfilar finestres que ens hem deixat obertes. Que no és també això, la nit al Palau? Que no és també trobar-se una mica i arreglar distesament les coses del món? Apaguen tots els llums. Com si diguéssim que abaixen la persiana. S’ha acabat la Setmana de la Poesia. Busquem un bar a prop.

* Les fotografies extraordinàries són de Pep Herrero

Transitori

Mentre estic escrivint la darrera crònica de la darrera nit, aquí us deixo un tastet així com transitori del que es va poder sentir ahir al Palau de la Música...Sis poetes degustats en profunditat...

ARBRE VELL, II

El que hi havia en l’arbre, hi és; 
perquè tot allò que fou, és. 
Només cal la mà que hi descansa 
i que li diu: “vine”. 
Perquè la mà és ell: arbre i pensament 
i temps que et vol i et busca 
per sobreviure en tu 
perquè si penses el ser, ets; 
i, si penses el buit del ser, ets el buit. 
Acosta la mà per donar-me certesa, 
gairebé com si voler i ser 
haguessin d’ajuntar-se als llavis 
on som, nosaltres, arbre. 
On jo sóc la teva escorça 
i tu el buit que em crema.

Francesc Parcerisas 

ACCENT LOCAL

parlo en xinès al mirall 
un parc té el seu propi hivern 
hi poso música 
a l’hivern no hi ha mosquits 
faig cafè sense afanyar-me 
els mosquits no saben què és un país 
hi afegeixo sucre 
un país és un accent local 
a l’altre cap de la línia telefònica 
hi sento la meva por 

Bei Dao 



RUTINA 

El camí no deixa d’acceptar-nos. Vol que aprenguem 
           “enlloc”, la seva buidor 
                      brillant, el seu somriure de dies llargs, tan inflats 
de buit, realment ho vol, això no són vacances, vol que 
                      deixem la nostra ment cranial, els seus 
                                 canals i rierols, els seus 
                      circuits assolats viscosos, que es connecten 
                                 follament, el camí 
                      vol que 
                      justament ara 
                      projectem 
                      l’esperit 
                      cap enfora 
                      des del seu embolcall 
per córrer endavant i tenir una sensació de què és aquest 
           anar sempre enrere, aquest lloc en el qual 
                      havies de dipositar la teva 
                      pregunta (...)" 

Jorie Graham

 

COMPRENDRE EL MÓN, USAR EL FOC O CONÈIXER...

Comprendre el món, usar el foc o conèixer 
les passions el verd l’ocell o l’arbre, 
et sembla do d’un àngel 
o que et ve dels escrits d’algun filòsof? 
Respons que et fa l’efecte 
que podria venir-te de l’empremta 
que sol deixar al teu llit un cos 
dolç i dur, enfredorit com l’albada, 
que quan l’estimes plou llum i claror 
i volen les imatges, el desig 
l’ombra i les fulles, els colors 
dels versos que has llegit. 

Carles Miralles 



SOLILOQUI D'UN DESCONCERTAT 

"Nosaltres som els uns, i els altres són els altres. Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi ha sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera que et deixin tranquil! Si només fossin diferents, encara es podria aguantar. Però no, s’imaginen que són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants, i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos. El que é segur és que volen alguna cosa de nosaltres i no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic, o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim. Si poguessin ens matarien (...)” 

Hans Magnus Enzensberger 

SOLLOZOS

"Yo siempre llego tarde 
a los entierros, 
cuando los ojos 
de los concurrentes 
se han secado 
y algunos ya olvidaron 
la cara del difunto, 
qué edad tenía, 
de qué murió. 
Entonces llego yo 
con mi llanto anacrónico, 
con el negro de mi luto 
en todo su candor aún, 
reparto abrazos 
como incendios, 
retengo entre mis manos 
las manos de la viuda 
y de los huérfanos, 
todo el cortejo asiste 
a mi dolor, 
nadie se atreve a contrariarlo, 
la gente se avergüenza 
y vuelve a apretujarse 
alrededor del muerto (...)"

Fabio Morábito

* Extrets del llibre del XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Editat per l'Ajuntament de Barcelona i LaBreu Edicions

*Les fotografies  d'aquest post són obra i gràcia de Pep Herrero

Mort i costums

Dilluns, penúltim dia de la Setmana de la Poesia. Últim acte abans del Festival Internacional de Poesia al Palau de la Música. Deu de la nit de dilluns. El bar del pati del Museu Marès està tancat. Menys públic que les altres dues nits poètiques al verger del Marès. Algú altre fa com jo i va a buscar-se alguna cosa per menjar i beure. Si els altres recitals al verger han tingut un to general (amb excepcions) de solemnitat, de lectura sòbria, sense cap concessió, avui és el dia menys indicat perquè això canviï. I no canvia, és clar. De fet, és, sobretot, una lectura. El tema que fa de fil conductor és la mort, que pretén entroncar, una vegada més, com altres dies, amb una determinada i particular línia de tradició que es vol treure a relluir: concretament, la tradició de la poesia elegíaca, que canta i homenatja alguna persona traspassada o reflexiona al voltant del fet luctuós. “Un recital fúnebre”, en diu un dels participants abans de pujar a l’escenari, sense malícia. 

Un dels directors de festival, Sam Abrams, els presenta i, com de costum, enfila per a l’auditori-alumnat aquesta connexió amb la tradició, que va des de Joan Alcover fins a Clementina Arderiu i Espriu: l’acte –“La pèrdua. Memorial Joan Teixidor”– vol ser un homenatge a Teixidor, nascut fa cent anys i que va conrear la poesia elegíaca arran de la mort prematura del seu fill. El poeta, colpit per la desgràcia, va visitar el seu mestre, Carles Riba, que també havia perdut un fill abans d’hora. Riba li va aconsellar que convertís el seu dolor en art. D’aquí surt, pondera Abrams, el seu poemari referencial, El Príncep, que després alguns dels poetes citats al Marès esmentaran. Com de costum, també, Abrams comenta que “els poetes recitaran per rigorós ordre alfabètic”. Per tant, sense sorpreses de darrera hora, comença Margarita Ballester. 

Sense preàmbuls, si no és per anunciar a qui estan dedicats, Ballester llegeix diverses elegies a poetes morts (a la memòria de Vinyoli, Ferrater, Rosa Leveroni...) i al pare mort. “Els déus abandonaren el banquet i al cap dels anys, s’han podrit les viandes”. Prossegueix Carles Camps Mundó, que llegirà diversos poemes creats arran de la mort de la seva mare, i compartirà les reflexions i pensaments que li va suscitar el fet (serà, en aquest sentit, el més comunicatiu de tots): “la meva mare era creient i jo no, no tinc capacitat de creure en cap transcendència i cap més enllà”; “però quan es va morir vaig tenir el desig que la seva credulitat fos veritat perquè ella pogués disfrutar d’allò amb què ella creia”. Un vers agafat i anotat al vol: “Has mort i visc amb tota culpa la vida”.

Tot seguit, Jordi Cornudella, amb uns prolegòmens de Catul, va continuar amb poemes a la germana morta i a la filla d’uns amics també traspassada. Silenci estremit al Marès. Sols se sentia la remor de ciutat, de fons. Margarit –“més avall, més avall, si us plau”, indica, precís, perquè li anivellin el micròfon–, que ja havia estat a la primera nit al Marès, de poetes de tall espriuenc, va recitar diversos poemes dedicats o referents a la Joana, la seva filla morta. Recita, com és costum, marcant la voluntat expressiva, la intenció, però de vegades el volum, l’actuació, l’entonació se’n van de mida. Tanca Txema Martínez, que llegeix poemes del seu darrer llibre, Dol, a la memòria del seu germà. Dolor i patiment amb alguns caires existencials, imatges d’una gran força.

El públic ha escoltat garratibat, immòbil a les cadires. Qui es bellugaria? Passen uns minuts de les onze de la nit. L’auditori–alumnat es retira, silenciós.

* Les fotografies són obra de Pep Herrero.

Guanyadors del concurs!

Aquí van els guanyadors del concurs de poesia convocat per la revista Time Out. L'enhorabona!

Modalitat de poesia visual: 

Benjamin Aguilar

Modalitat via twitter:

Isabel Palà (@isabelpala)

"Sense tu sóc jo sense complements perfectes ni imperfectes. Amb tu, més ple de tot i buit de res. Però = jo. Únic imperfet. #micropoesiaTOB

El balanç poètic en X frases (3)

“La referencialitat perd radicalment protagonisme a Les naixences latents, de Ricard Ripoll, una aposta per l’escriptura entesa com a joc, que reivindica la funció lúdica de la literatura i és alhora experiment i homenatge (a Rimbaud, a l’OULIPO)” 

“També la ultraescriptura de Carles Hac Mor a Dietari del pic de l’estiu (guanyador dels Jocs Florals) està disposada a portar-nos, si ens atrevim, als límits d’allò que som capaços de comprendre des de la raó. Reivindica una pòetica-política fonamentada en l’acció d’escriure, en la pulsió i el desig d’escriure, fins a conduir al col·lapse el discurs racional tal com està establert i desfermar altres maneres de sentir-pensar a través del llenguatge” 

“En una línia semblant de labor d’orfebreria s’articula la veu poètica i les diferents peces que conformen El fàstic que us cega, un poemari dur que ens regala Joan Todó. Colpeix la força semàntica que aconsegueix esprémer a cada vers i l’autonomia dolguda del món que hi apareix, en el qual no podem endinsar-nos sense trasbalsar-nos i reconèixer-lo al capdavall com a nostre” 

“La premi Amadeu Oller, Irene Solà, que a Bèstia estrafà burleta una veu lírica de noia estranya, i amb ironia i intel·ligència aconsegueix posar en funcionament uns versos d’imatgeria insòlita i sorprenent (“Perdre’t és com anar amb banyador”, 44), que recuperen i recontextualitzen elements de l’àmbit rural, sovint amb presència directa o indirecta d’animals” 

“Demano disculpes perquè, com a fetitxista declarada, podríem dir, parafrasejant un vers de “Posseït”, de Gabriel Ferrater, que sóc jo qui s’ha estimat impúdicament pel cos dels poemaris. I sí, el que conforma aquest text no és un panorama sinó un paisatge, perquè prové d’una mirada que s’estableix des d’un lloc, que se sap subjectiva” 

“Tota la poesia de 2012 és inabastable, però un vers pot salvar-nos un any, ni que aquest sigui el menys poètic de la teva vida. Val la pena acceptar els reptes, malgrat les trampes que nosaltres ens posem. Blasmeu-me. El meu vers és: “Només fuig qui, de veritat, no estima”.

El balanç poètic en X frases (2)

“Des del focus en una sexualitat constitutiva de la veu, cal considerar també la reedició d’El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida, escrit el 1974, editat el 1985 i que ara ens arriba amb un Proemi i un Epíleg de Jordi Llovet: “Us temereu que les meves paraules no són un mirall / de la representació, sinó l’escriptura del desig entre homes?” 

“D’altres es corporitzen al cos del llibre amb una màscara, com Ramón Sanz imposta la veu en Màrius Llop a Els pressentiments exemplars; o construeixen i adopten una perspectiva òptica particular, com Antoni Vidal, que tradueix a la seva idiosincràsia illenca uns versos de Sylvia Plath i s’instal·la en la mirada entelada de la maduresa a Gebre als vidres”. 

“Destacaria el treball de tempo-temporalitat que ens basteix Narcís Comadira a Lent, en què, des del títol, es juga amb la polisèmia i la veu esdevé mirada en tant que, bidireccionalment, ens porta de la melodia (...) a l’òptica” 

“Responent al repte de posar discurs al dolor, trobem un conjunt de poemaris que giren al voltant de la malaltia i la pèrdua d’un ésser estimat. Pel cos (des d’ell i amb ell) dialoga de tu a tu Mireia Vidal-Conte a 5 cm (la cicatriu)” 

“Introspectiu, desaprenent-se pels camins del dolor, la por, el penediment i la vulnerabilitat, transcorre la veu de Txema Martínez a Dol, dedica al germà mort prematurament” 

“També Gemma Gorga, al llibre-objecte-subjecte que ha fet amb Joan Ramell, prova de retenir el batec d’aquest dualisme que genera la pèrdua” 

“L’experiència de mater / paternitat creua de manera vertebral els llibres d’Eva Baltasar i Amadeu Vidal. Aquest darrer, a Juny, parla al seu fill i a la seva pressa per viure i li aconsella que gosi apostar sempre per l’Amor en majúscula i el desig” 

“A Poemes d’una embarassada, de Baltasar, no hi ha manca ironia (ja des del títol). És l’experiència d’una dona lesbiana prenyada que és poeta i aquesta condició la porta a desdoblaments, a mirar-se ella mateixa des d’ulls crítics i sorneguers” 

“Sóc la pell nafrada d’absències. L’amor és una ferida. A Desterrats, Marc Artigau i Queralt sosté la veu d’un jo foragitat del plaer, en la inflexió de l’estranyament del des / amor. Cal emfasitzar el to madur i complex amb què corporitza poèticament una experiència tan comuna i recorrent, així com la troballa de correlats per saber dir-la altrament” 

“Els dos poemaris d’Anna Garcia Garay apareguts aquest 2012 rescriuen l’experiència des / amorosa com un des/aprenentatge. Ambdós llibres es basteixen amb títols que funcionen paradoxalment com epifonemes, així com amb estructures tan ocurrents com significants (Es refereix a Assassins de margarides i Mots encreuats)."

Quatre per quatre, setze

Quatre per quatre setze i ú per quatre, quatre. Setze poetes van desfilar pel pati de l’Institut d’Estudis Catalans –a la nit, encara més bonic que durant el dia– durant quatre hores de recitals. Era una proposta per unir diferents “Generacions” de poetes catalans. Quatre recitals durant quatre hores. Baixaven uns, el torn dels altres. I el públic, al llarg de la tarda, anava canviant, renovant-se. Mitjana d’edat entre mitjana i alta, però algunes sorpreses, com aquella noia que passades les sis de la tarda omplia una llibreta mentre escoltava el primer recital (potser una futura poeta?). També us en faríeu creus de la gent que, per curiositat, entra en el pati, se’l mira, ressegueix l’exposició de fotografies que ara hi ha, para l’orella i se’n va. 

Però de fet, de públic, el que comptaríem com a públic pròpiament, no crec que ningú romangués en aquell pati les quatre hores seguides. (Per una raó pròpiament biològica, no atribuïble als poetes). I, de fet, en el darrer recital, el de les nou del vespre, es va produir una certa desbandada. Cada recital, amb quatre poetes d’edats diferents: començava el més gran i acabava el més jove. Sovint era més l’edat que no pas un diàleg generacional –literàries, quasi genealògiques– el que s’acaba imposant. 

Els més grans: Montserrat Abelló, Jordi Pàmias, Màrius Sampere i Francesc Garriga (particularment magistrals els dos darrers). Els més joves, Isabel Garcia Canet (referències al seu “exili parisenc” i al 15M, “ens han deixat mig en conill a la intempèrie”, Andreu Gomila (“cercam debades el sentit”, “hem fet miques la fantasia”), Josep Porcar (“segles fa que busque un concertista que al meu cor no desentoni”) i Eva Baltasar, que va oferir poemes d’amor a la dona que s’estima. Ja es veu, oi, que la tarda va ser d’allò més diversa? En les generacions que quedarien al mig, Jaume Pont (profunditat afuada i delicada), Josep Lluís Aguiló (va declarar la seva admiració per Sampere i va introduir un poema de forma elegant i sorneguera dient que versava “d’un tema mai abans tractat en la literatura, es titula Ítaca”), Carles Torner (dedicava un poema d’homenatge a Jordi Sarsanedas, professor seu a l’institut) i Roger Costa-Pau (“vers lliure, amor meu, d’ara en endavant vers lliure”). I també Jacint Sala, Josep Maria Sala-Valldaura, Josep Maria Uyà i Quim Español. De fons, de tant en tant, avions sobrevolant Barcelona, per la manifestació del 15M.

Va ser una tarda en què, de tant en tant, et venien al cap les paraules que deia en Fabio Morábito aquí mateix, sobre com recitar i apropar la poesia. Unes paraules que em fan pensar que, poc o molt, d’aquesta o d’altra manera, estil així o estil aixà, amb més o menys traça, un recital de poesia deu ser, també, mirar de comunicar-la. Provar-ho.

Monstres (Poesia, estat de la qüestió, III)

En Malgratot aprofita l’entremig d’una taula a l’altra per apropiar-se d’una aigua i prendre un Espidifen. Canvi de registre. Els puntets mentolats d’aquest model d’ibuprofè es van escampant pel cervell. Recital de traductors, però que conserva el format de taula a l’Ateneu. No caldria...pensa en Malgratot, mica a mica desennuvolat...i finalment, engega: 

“No caldria, perquè, com demostra Arnau Pons, aquí hi ha taules –de savoir faire– per estona. Ell pren el relleu al traductor de Sorescu, que ha escampat somriures entre el públic. Arnau Pons avança amb veu ferma per posar un teló entremig, un teló d’acer, per dir-ho en els mots de l’època on ens transporta i per dir-ho amb la potència amb què ho fa: “del riure a la gravetat, de Sorescu a Celan, imagineu que fa 10 anys que ha acabat la segona guerra mundial, que el vostre pare, la vostra mare, els amics han mort en un cap d’extermini, que com a poeta se m’acusa de plagi...” Una martellada. Arnau Pons “tradueix” amb eficiència, a l’escenari de l’Ateneu, l’univers de Celan (De llindar en llindar) i el recita. (Pons en publicarà l’obra completa a LaBreu Edicions). 

Abans, Judit Díaz havia presentat i emmarcat Joseph Brodsky, havia revelat dubtes traductors (anar al rus, anar a l’anglès? Finalment va triar la llengua amb què s’havia fet originalment tot, majoritàriament en rus) i n’havia fet lluir l’ànima amb aquests Poemes (molt ben) escollits. I després van venir Matsuo Basho (poeta japonès traduït per Jordi Mas) i Robert Creeley (nord-americà traduït per Dolors Udina). Abans Sam Abrams havia “assenyalat la importància de la traducció per a un sistema literari”, “ens ensenya coses sobre la lectura, l’escriptura, és enriquiment de la llengua”, nous móns que s’incorporen a la literatura catalana. Més enllà de maneres d’explicar i de recitar l’autor traduït, fixeu-vos, quina tarda, a l’Ateneu: versos de Brodsky, Sorescu, Celan, Matsuo Basho i Creeley concentrats en cosa d’una hora. Com un berenar de monstres convidats a casa teva. Sense berenar material (ja vam dir allò dels tecs i la crisi d’aquests dies) però amb literatura a cabassos, a mossegades.” 

Després d'en Malgratot, epíleg personal: després de la jornada ateneista, en arribar a casa vaig sentir l’estat catatònic de les coses en l’esquena grapejada per les rates del poema del romanès. Va ser ell, n’estic segura, amb els seus jocs prestidigitadors. Abans deia que el lema de la jornada havia quedat sense resposta. Potser no la buscava ni n’havia de tenir, però potser jo sense buscar-la, l’havia trobat en aquell senyal físic al pic de l’esquena: Estat de la qüestió? Estat catatònic. I encara sols és una hipòtesi.

Àtoms (Poesia, estat de la qüestió II)

(Ve de l'anterior post). Parla en Malgratot, hipster postmodern dels que ja no en queden. Sobre una de les taules rodones de dissabte, a l'Ateneu Barcelonès, Poesia, estat de la qüestió:

“La trobada d'editorials (petites) va fer desfilar per l'escenari un bon grapat d'editorials de poesia, diuen que n'hi ha 53 al país, moltes, i moltes més que fa 20 anys; cadascú, la seva explicada i de tall divers, i dispers. Potser no podia ser d'altra manera. Una constatació: hi ha una nova volada d'editors, dels últims anys, del nou mil·leni, sense complexos ni manies. La trobada no acabava de tenir el format de jornada de treball per, com a mínim, posar en comú adreces i informació. En acabar, Antoni Clapés, coordinador de la taula, llançava la idea de reproduir totes les intervencions en un blog o lloc d'Internet perquè resultin trobables. Coses remarcables de les coses remarcades: preocupació per la distribució i per la llibreria, no deixar-ho tot en mans del distribuidor; alguns segells neixen directament de l'activisme cultural; aprofitar les xarxes socials; fer feina de recitals i altres mogudes per apropar-se al lector, trencar aquestes barreres; fer la feina que no fan els grans (que ja passa); proximitat i ecologia (dues de novíssimes, Xicra i Terrícola, hi coincideixen); alguna fórmula de treball conjunt entre editorials; alguns desencisos sonats; invisibilitat.” 

Per tancar la taula, Clapés va llegir un e-mail d'Oriol Ponsatí-Murlà, de la gironina El·la Geminada: explicava el refús d'una dirigent de la xarxa de biblioteques a incloure la poesia completa de Miquel Dolç en el catàleg sota el pretext que “no és una peça clau de la lírica contemporània.” Rebuf general. 

En Malgratot, amb un budell buit, segueix, tot i així, la taula de crítics, “Criticar el crític” (més conversa de barra de bar que altra cosa), que no va ser tant criticar el crític com criticar. Els editors es van retirar. Afirma Malgratot: 

“La principal autocrítica la va fer Jordi Marrugat (en el paper de crític acadèmic, a Els Marges). Marrugat va emmarcar, va posar exemples de bona i mala crítica (els de la mala crítica eren seves, no us ho perdeu! Em trec el barret que hi diu tant a l'Ateneu; l'exemple de bona crítica era una peça de Jordi Florit, torno a gesticular amb el barret!). 'Primer de tot la crítica ha de ser comprensió'. 'I reflexió i argumentació i diàleg amb el text'. 'El crític mai té la veritat'. Castillo -participant i moderador, director del suplement de Cultura d'El Punt Avui- hi posava cullerada amb facècies diverses i repartint cleques a intervencions de l'anterior trobada d'editors. Josep M. Ripoll va mig apuntar que la poesia, i de retruc la crítica, tenien un altre paper en els anys de 'la revolta poètica'. Que abans era diferent. 'Potser s'ha perdut connexió amb un context més ampli'.” 

La connexió, la connexió...qui connecta amb qui? Qui té en compte a qui? Qui és connecta cofoïsticament? Qui no? Preguntes que donen voltes desordenadament i fluctuant, pel cap d'en Malgratot, que no obstant i això, decideix connectar-se a la taula de bloguers, “Bloguers i poesia a la xarxa”: 

“No es tracta tant de blocs com de parlar del món d'Internet, xarxes socials, formats nous, llibre electrònic...tot el que està en eclosió, que no és poca cosa, com ho veuen, com ho viuen...Aquí sí que hi ha debat, moderat per Lluís Calvo. Hi ha Xavier Farré, Biel Barnils, Jaume Pons Alorda, Daniel Ruiz-Trillo i Albert Forns. Modera en Lluís Calvo. S’apunten coses, s’obren preguntes, les pròpies d’aquest impàs, canvi de paradigma o com li vulguem dir. Ho explicaré als néts que quan era jove es feien taules mirant de dirimir el futur que ells ara veuen tant clar, ara tant inimaginable per nosaltres? 

Se’n riuran de les nostres preguntes, inquietuds? O pensaran, condescendents, que sempre és el mateix? I si encara són habitants d’aquest país nostre, reiteraran, potser, quina dèria que tenim els catalans en fer castells i més castells de cartes i podria ser així o aixà i anar demorant l’acció fins qui sap quan? Ai perdoneu, que ara me n’he anat i aquestes preguntes en veu alta de blocaire més per les altres taules que no pas per aquesta. De les coses apuntades, en farem uns quants esquitxos, millor encara, atomitzats com estem, un llançament d'àtoms, ideal per a un blog i per a un temps de canvi de paradigma (i si aquest blog arriba als néts, ja hi posaran la coherència ells!): 

“D’aquí a uns anys els escriptors vendran directament els llibres als lectors i ens carregarem tot el que hi ha al mig”, Biel Barnils. 

“Jo concebo la meva escriptura com una activitat on line”, Albert Forns. 

“Hi ha una revolució d’immediatesa en la lectura, llegim de forma molt atomitzada, podem publicar-ho tot immediatament, però com es garbella tot això? Com ho seleccionem?”, Xavier Farré. 

“Com a lector han canviat poques coses, com a escriptor és d’agrair que existeixi Internet, és més àgil i més còmode per compartir amb la gent, fa 20 anys no tenies manera de dir que t’agradava aquest poema”, Daniel Ruiz-Trillo. 

“M’interessa molt d’Internet la idea de contrapoder que significa”, Lluís Calvo. 

“Quan tinguem la infraestructura per comprar llibre electrònic tindrem tota una revolució i (s’haurà de veure) com conflueix (Internet, els blogs) amb el llibre electrònic”, Xavier Farré.

“Amb els blogs m’he acostumat a una manera de llegir que el llibre digital no em dóna”, Albert Forns. 

“Hem tingut una revolució bestialíssima, però per contrast potser hi ha hagut qualque força per tirar enrere, del costat humà (d’involució humana, en el sentit de relacions humanes), Jaume Pons Alorda. 

“La proximitat, la intermediació és molt important, la vida d’un amant de la poesia és molt més agradable” (amb blogs i xarxes socials), Daniel Ruiz-Trillo. 

“Amb Internet es llegeix més? Jo crec que sí, però diferent, és la multiplicitat (de textos)”, Biel Barnils. 

“Els textos es podran besllumar en qualsevol superfície, fins i tot els arbres d’un bosc podran convertir-se en un text, tot l’espai serà metaliterari”, Lluís Calvo. 

“No sé si hi ha debat entre llibre en paper i electrònic, però Internet ens dóna eines per crear sense parar”, Daniel Ruiz-Trillo. 

“La idea de blog em sembla d’ancienne régime, d’aquí uns anys tindrà un encant, com els vinils”, Lluís Calvo. 

“Ja hem dit que els blogs comencen a ser tronats, però de vegades, amb les xarxes socials, sembla que aquella riquesa s’ha anat perdent, que anem  cap a l’estupidització”, Albert Forns. 

“Abans a la llibreria la Tralla (hi havia treballat) cinc persones venien a una presentació d’un llibre. Ara, a través del facebook, ho saben cinc mil persones que hi ha una presentació d'un llibre, i en venen cinc”, Biel Barnils.

Hologrames (Poesia, estat de la qüestió I)

Un dels grans titulars de la jornada van ser els hologrames. Ahir a la tarda, en la jornada sobre “Poesia, estat de la qüestió” (tranquils tots, que, evidentment, la resposta no és una), el poeta Jaume Pons Alorda va explicar que ara a Silicon Valley estan investigant en hologrames. Sí, hologrames sobre els quals llançar text. I el text el trobarem als arbres, els passos de vianants o als fanals (explicat a grans trets). L’hipertext serà per tot arreu. I després en Lluís Calvo, poeta i agitador via Daltabaix, que moderava la taula de blocs i poesia, va reblar el clau –ja aixecats de la taula– dient que la lluita estarà en l’espai on llançar l’holograma i el text. Apropiació de l’espai, seria. Com en Pons Alorda sabia això de Silicon Valley i podia llançar “aquesta profecia”? (El noi, que no queda curt, ho va anomenar profecia). Doncs no ho sé, però semblava saber-ho de bo de veres. 

L’altre titular del dia, que més aviat és una descoberta: un poeta romanès anomenat Marin Sorescu. És un dels grans poetes de la literatura romanesa. L’ha traduït en Xavier Montoliu i publicat Lleonard Muntaner. El seu traductor era un dels participants al recital de traductors que tancava la jornada catatònica –el meu col·lega, en Malgratot i jo ens hi vam passar el dia a l’Ateneu Barcelonès– de l’Estat de la qüestió de la poesia. Per qui no n’havíem sentit mai a parlar (modestament, diria que érem uns quants) la poesia de Sorescu va sorprendre per irònic afuat, sí, sí, clavo la brometa o l’enginy però punxo que fa mal amb allò que t'aboco una versió particularíssima d’Ulisses tornant a casa i Penèlope que no s’està d’orgues, “Shakespeare va crear el món en set dies”, “Déu és sord (...) però a mi no m’entén la lletra” o “es pinten els llavis amb matarrates”. 

La resta: memorial de greuges, queixes i rondinades diverses, noves idees, idees de futur, possibles col·laboracions, esquerdes generacionals, pensaments encara analògics i d'altres que no, pessimisme, empenta i trempera, intoxicació i ganes de fer-ho bé, famílies i col·legues, de plasma i de cartró, realitats virtuals i realitats de tocar de peus a terra...No sé, una mica de tot, impossible de fer-ho exhaustiu. El sector amb el sector i per al sector i amb ell mateix es va reunir a l'Ateneu, trobat en alguna taula o entre el públic. El meu col·lega, en Malgratot és un hipster postmodern de poble dels que ja no en queden. Com el seu nom indica, si una cosa li agrada fer és d'advocat del diable. Ell ho va veure tot una mica així:

(continuarà...)

"Para la poesía el mundo está perpetuamente en crisis"

Fabio Morábito és un escriptor mexicà, un dels principals exponents de les lletres hispanoamericanes. Nascut a Alexandria el 1955, és fill de pares italians i mexicà d'adopció. Ha escrit la seva obra (poesia, narrativa i assaig) en castellà. Alguns dels títols dels seus poemaris són "Lotes baldíos" i "De lunes todo el año". És un dels poetes que podrem escoltar aquest dimarts al vespre en el Festival Internacional de Poesia al Palau de la Música. L'hem entrevistat abans no vingui a Barcelona. 

- No es la primera vez que usted visita Barcelona...

- He estado en Barcelona varias veces y en esta ciudad han editado libros míos Anagrama y Tusquets. 

- ¿Conoce algún autor catalán o de la literatura catalana?

- He sido un apasionado lector de Gil Biedma en poesía y me encantan los cuentos de Quim Monzó, que he leído casi completos. 

- ¿Qué es lo que tiene pensado recitar en el Palau? 

- Ninguna temática en especial. Cuando leo poesía en voz alta, me inclino por leer poemas cuya lectura no sea particularmente difícil. Por desgracia, no se nos educa a los poetas a leer en público, como si leer poesía ante un auditorio implicara necesariamente declamarla, y por eso, en general, los poetas somos malos lectores de lo que escribimos. Yo no soy la excepción, por eso elijo los poemas de sintaxis más simple. 

- Usted tiene un poema titulado "Época de crisis", de hace unos 20 años. ¿Auguraba una crisis como la actual? 

- Disculpe, pero para la poesía el mundo está perpetuamente en crisis. 

(Glups...) 

- ¿Qué papel debe tener la poesía en los tiempos de incertidumbre actuales? ¿Y qué le pide usted a la poesía? 

- ¿Ha habido tiempos libres de incertidumbres? Lo dudo. A la poesía no le pido nada, para mí un poeta no tiene el derecho de pedir nada, absolutamente nada. Si tiene algo que pedir o perseguir con su arte, escribirá malos poemas. 

- ¿Cómo definiría su poética? ¿Qué destacaría de ella? 

- Soy propenso a hacer preguntas y, en general, mis poemas están llenos de hipótesis, de “quizás” y de “tal vez”. No encuentro otra forma de definir mejor mi poética. 

- Los recitales pueden ayudar a la difusión de la poesía... 

- Sin duda, pero pienso, como dije antes, que los poetas deberíamos tomarnos más en serio las lecturas en voz alta y éstas deberían incluir algunos ingredientes teatrales. No pienso únicamente en una mínima escenografía y en un poco de actuación, sino también en la libertad de modificar los propios poemas en el momento de leerlos ante el público. Yo no lo he hecho por falta de entrenamiento, pero creo que habría que empezar a ver la poesía en voz alta como algo cercano pero no idéntico a la poesía que se lee en silencio y de manera solitaria. 

- Usted es un autor "internacional" (traducido a diversas lenguas). Qué diferencias ve en la recepción de la poesía entre México o Barcelona u otros países europeos? ¿O en el papel de los festivales? 

- No veo gran diferencia. La poesía es un secreto a voces en todas partes. Se lee poco y se vende peor. En eso reside parte de su fuerza. En México hay muchas lecturas de poesía, y existe algo que en España no existe: una casa del poeta, dedicada a organizar lecturas de poesía, presentaciones de libros de poemas, sostener una biblioteca pública enteramente dedicada a ese género, etc. Estuvo a punto de existir, de hecho. El excelente poeta Francisco Cruz, de Carmona, dirigió durante un par de años el proyecto de la Casa de los Poetas de Sevilla, en cuyo consejo tuve el honor de participar junto con poetas como Gamoneda, Eugenio Montejo, Tomás Segovias y otros. Desgraciadamente la miopía de algunos funcionarios de esa ciudad no permitió que el proyecto despegara. 

- ¿Veremos alguna novedad literaria de Fabio Morábito en un futuro próximo (poesía, ensayo o narrativa)? ¿En cual de estos géneros se siente más cómodo o, en todo caso, en qué posición sitúa la poesía? 

- Actualmente estoy escribiendo cuentos. Alterno la poesía y el cuento de manera permanente. En muchos sentidos el cuento está más cerca de la poesía que de la novela. Requiere la misma economía de medios y, sobre todo, una atención obsesiva por las encrucijadas, los cambios abruptos e imprevistos. La novela es menos temperamental y más conservadora. La única que he escrito, que me publicó Anagrama, me salió como un cuento largo.

Nit de "duende"

Nit de versos i fandangos, bulerías i rumbes, flamenc, rimes i zapateaos, esqueixos i esgarips, lemes i homenatges, “olés” i “guapes”. Nit de gitanos reclenxinats, gitanes voluptuoses, ulleres de pasta i accents d’aquell català gitano de Gràcia, accents d’aquell català postmodern de Gràcia, apunts hipsters al centre del barri gitano, seguidors de la lírica, amants del fandango...Tot, tot poesia. “50 anys sense Carmen Amaya”. Una barreja excelsa, les americanes fosques de cultureta es fonien amb les camises negres gitanes, una festa a la plaça del Raspall que haguera fet les delícies de l’homenatjada –ui, si s’haguera arrancat a ballar, l’Amaya! – que havia de crear algú amb un “duende” així de gran, així, així de gran, com Núria Martínez-Vernis, l’ànima de l’espectacle que es va veure divendres a la nit. Qui ha estat capaç d’unir en un mateix escenari l’escanyolit d’El Jani, cantaor de fandangos, amb un Premi Nacional de Literatura com l’Enric Casasses, el cantaor Miguel de la Tolea amb la finor berguedana de la Blanca Llum Vidal...

La Vernis, veïna del barri, que els coneix a tots d’una hora lluny, va pensar i idear aquesta sacsejada de duendes, que va fer que aquella nit tot de follets pessiguessin gitanos i paios, tots ens miréssim, ens preguntéssim, celebréssim els “oles” i “guapes”, la trempera d’una nit irrepetible però que tant de bo que es repeteixi, l’embadaliment en observar tot l’espectacle, que era a l’escenari, que era a tota la plaça, a tot el barri. 

Per l’escenari van desfilar guitarristes (Antonio Agujetas Chico i Jordi Bonell), cantaors (Miguel de la Tolea i El Jani), el bailaor Miguel del Toleo, Manuel Maseado a la percussió i Jonathan i el Cor de Nens Gràcia Caló. El cor de Gràcia, entre còmic i emotiu i l’ovació local, va cantar una rumba de Víctor Nubla (Ay Candela!). Entremig, els poetes van regalar poemes per a l’ocasió. Casasses recita un fandango i després unes bulerías –crec que va dir–, i l’artista marca amb versos rotunds un ritme que s’hi acosta, “L’ànima d’Amaya”: “música amb els peus, i amb l’esperit et pessiguen”, “amb els ulls canta flamenc”. (Olé de les gitanes). “Pica i pica i pica a terra, repica a taula amb els dits”. I Blanca Llum, més discursiva, canta a Amaya “per tornar-te a la mar i la platja flamenca”. David Castillo es treu de la màniga un “Carmen vuelve al Somorrostro”: “dame algo, dame nadie, dame playa, dame Carmen”. “Carmen...qué?” Amaya!!!”

I entremig una gitana jove, es diria que adolescent, es pintava els llavis i els hi pintava a una altra de més petita. Eren tota una colla. Cosines, parentes. De fet, tots els gitanos allà són família d’una manera o altra. Pujava algú a l’escenari, “olé mi tío”. Ah, però que sou família? Sí, és el meu tio”. I s’enriolaven i xiuxiuejaven adolescents. “La Carmen Amaya era cosina germana del meu iaio”. I ens ajudaven a identificar, per exemple, quan el tio, El Jani, passava d’un fandango a una rumba, com si res. “Sí, ho sap fer molt bé, això, ell baixa a la plaça de vegades i es posa a tocar, tothom el coneix”. “Què estàs apuntant?” Ens hi vam fer amigues amb aquesta colla. Voleu que hi entrem? Hi entrem.

Olé mi tio”, “olé mi primo” són constants. “Això que canta són fandangos”, diuen d’El Jani. “I ahora se ha ido a rumbas”. “De vegades (El Jani) canta amb El Bola, el meu iaio”. El teu avi es diu El Bola? “Sí, i el meu és El Moro, que toca la guitarra. I l’avi d’una altra és “El Sali”, i qui no canta toca la guitarra. I les noies diuen que a l’estiu El Jani treu el cajón a la plaça i te’l trobes en un banc cantant. Després El Jani, que diguéssim que és tot un personatge del barri, ens explicarà unes quantes històries més, que si ell té swing, que si no li ha agradat mai pujar a l’escenari i cantar per tanta gent, prefereix a la plaça, a casa d’algú, “El Pescadilla i el meu pare són cosins germans”, tota la família són cantaors, “canto perquè em surt”...

Quan en Castillo dedica els seus versos al tio Palop les noies fan com un “ai” col·lectiu d’estremiment, mans a la boca. “Qui era el tio Palop?” I torna a produir-se el mateix gest. I una, que sembla que faci de portaveu més entenimentada, explica que anomenar vàries vegades un patriarca mort porta mala sort. “Però qui era el tio Palop?” I una altra em renya, que no l’anomeni més, gairebé esglaiada. Que és veritat, però de veritat, que porta mala sort i que a mi demà (avui dissabte) tot m’anirà malament (ara que escric això que s’acaba el dia de l’endemà, trobo que el tio Palop ha estat prou benvolent). Era un dels grans patriarques de Gràcia, aquest senyor. Les noies ovacionen, gairebé com “groopies”, el comiat d’El Jani de l’escenari: “us la dic? Us la dic? Visca la mare que us va parir!”

PS. – En Sebastià Gasch, si hi hagués pogut ser a la plaça del Raspall, com haguera xalat!

* Les fotos, una delícia, són de Pepe Herrero.