PRÈVIA
Una estona abans que comenci l’entrega del premi dels Jocs Florals de Barcelona, decideixo treure el cap a les ‘Jornades Carnerianes’ que s’organitzen a la Universitat de Barcelona. M’hi trobo en Jaume Coll Mariné, exposant el seu anàlisi d’un poema de Carner, un intrèpid epilogista escoltant i prenent notes, i un debat prou interessant que ve podria formar part de ‘La setmana’. També abans d'ahir la llibreria La Central organitzava una xerrada amb els traductors d’alguns dels llibres de poesia més interessants traduïts recentment: Fulles d’herba de Walt Whitman (traduït per Jaume C. Pons Alorda), Per entre els dies, antologia de Marin Sorescu (traduït per Xavier Montoliu i Corina Oproae), l’obra completa d’Osip Mandelstam (traduïda per Jaume Creus) i Cristall d’Alè de Paul Celan, dins la traducció escalonada que n’està publicant Labreu Edicions (traduïda i comentada per Arnau Pons, i amb notes de Jean Bollack). Què seria de la poesia catalana sense els traductors? Destacar també que avui, gestionat pel Màster CRIC, s'ha fet una trobada al CCCB on s'han llegit diferents poemes: Jaume C. Pons Alorda ha llegit Walt Whitman, Marta Pessarrodona; les traduccions de diferents poetes anglosaxons i Marta Pera; Charles Simic, de la qual n'és traductura (recordem que Charles Simic ens aconpanyarà al festival Internacional de Poesia de Barcelona d'enguany). I, encara, enguany fa vint-i-cinc anys de la mort de Jaime Gil de Biedma, poeta que, com se sap, estava afincat a Barcelona. La ciutat bull. Però tornem a la feina que ens ocupa, que em distrec. 'Here we go'.
CERIMÒNIA
D'ENTREGA DELS JOCS FLORALS
Engeguem doncs ‘La Setmana’. Tarda assolellada a Barcelona, caloreta ja, el guirigall de costum al voltant de la Plaça Sant Jaume. Falten uns vint minuts per començar quan em disposo a entrar a l’ajuntament, cap al Saló de Cent a mirar d’agafar un bon lloc. Al vestíbul de fora estan entrevistant alguns dels protagonistes: el codirector Sam Abrams, Anna Pantinat, una de les seleccionades per llegar els poemes del Balanç poètic anual, etc. La gent va arribant. Pertot, el protocol que escau en aquestes ocasions. També diviso algun actor conegut pels ‘culebrons’ nostrats. L’acte d’entrega dels Jocs Florals comença puntualment. Els poetes seleccionats per a la lectura i els directors de 'La setmana', Sam Abrams i Teresa Colom, ja han pres lloc. També Eduard Sanahuja, que glossarà la figura del seu pare, el poeta David Sanahuja, avui homenatjat. Tots en una banda. De l'altra, els fotògrafs. Tot en ordre, doncs. Barrejats entre el públic, els incansables membres de l'ICUB, familiars dels homenatjats i alguna cara coneguda, de les que fitxen any sí any també. Sona la música de la banda musical i la gent es posa dreta. Entra el tinent d’alcalde de cultura, Sr. il·lustríssim Jaume Ciurana, juntament amb el guanyador d’enguany i el jurat. La gent es posa dreta, comença la cerimònia. Potser hi ha menys públic que l’any anterior, deu ser cosa de que estem en any electoral, amb les eleccions a tocar, i tothom va de bòlid, ja se sap. L’acte en si però, donat el cas, és relativament curt i auster. Presenta, com l’any passat, l’actriu Àngels Bassas, que fa una breu pinzellada a la tradició dels Jocs Florals i ens detalla amb cinc cèntims el que succeirà a continuació. Que, per cert, aquest any fa cent-cincuanta anys que Jacint Verdaguer va guanyar els Jocs Florals per primera vegada.
Després de les paraules del tinent
d’alcalde de cultura, el primer dels participants a sortir és Eduard Sanahuja.
Rememora la postura de David Sanahuja com a pare i en destaca la seva humilitat i manca
d’ambició davant el postureig de 'ser poeta' (que no del fet poètic), allunyat
dels aduladors, hipòcrites i aprofitats habituals del món literari.
No sé si la gent es pren amb prou seriositat aquestes paraules, deu ser part
inefable i indestriable ja de la diguem-ne tradició literària. David Sanahuja,
continua explicant-nos Eduard, no féu res per defensar la seva obra, pensava
que en tot cas era l’obra la que, si de cas, faria el camí que havia de fer, si
se’l mereixia. També té un moment de record per a la gent que en els darrers
temps ha ajudat a fer de David Sanahuja un poeta una mica menys oblidat.
Aplaudiments. Abans d’acabar, llegeix dos poemes, un de Carro de
l’exili i un altre de La cavalcada. Els podreu trobar al
balanç poètic. I, ei, sembla ser que hi ha en marxa la proposta d’editar-ne la
poesia completa que, esperem, arribi a bon port.
Jaume Ciurana en el moment de presentar la cerimònia, juntament
amb els participants dels actes dels Jocs Florals de Barcelona 2015
amb els participants dels actes dels Jocs Florals de Barcelona 2015
A continuació surten alguns dels poetes que
Ada Castells ha seleccionat al seu Balanç poètic anual (un Balanç que és, com ella mateixa
afirmava, àcrata, i que vol posar de manifest la precarietat regnant), a llegir
un poema, per aquest ordre: Gemma Casamajó, Jordi Cervera, Víctor Obiols, Anna
Pantinat i Àngels Bassas, que posa veu al poema de Màrius Sampere perquè al
final aquest no ha pogut assistir a l’acte. I entrem en l’entrega del premi dels Jocs
Florals. Silenci. Musaranyes. Un bebè al fons de la sala hi diu la seva. Ara
és el torn del mantenidor dels Jocs, Antoni Vidal Ferrando, que fa un resum
força personal i cerimoniós del què ha estat la tasca del jurat: destaca la
capacitat de convocatòria del premi, tant per l’alt número de presentats com
pel fet que s’han rebut originals d’arreu de les zones de parla catalana. En
destaca també la variació de propostes rebudes, amb la participació tant de
joves poetes diguem-ne emergents com de poetes diguem-ne reconsagrats, i amb el sempre
difícil exercici d’elecció, ens diu, que, al final, ha recaigut en Miquel de
Palol per l’obra Dos cors per una
bèstia. La gent escolta estàtica, el bebè del fons hi torna a dir la
seva. Tot bé, però. Les estàtues de Sant Jordi i el rei Jaume I (o és Pere el
Cerimoniós?) fan com que escolten, greus. Puja Eva Baltasar, secretària del
jurat, i llegeix el veredicte. Acte seguit s’entrega un ram de flors al
guanyador, que el pren, el deixa i torna a seure. Per a presentar l’obra i
figura de Miquel de Palol comptem amb la presència d’Amador Vega, que comença
dient: “No hi ha res més inquietant que els llibres que et tornen la potència
de les imatges que t’havien deixat enrere”. Una poesia, la de Dos cors per una bèstia, ens diu, que no
exigeix de judici moral i que és com un ganivet que penetra la carn per a
rescabalar-la de l’oblit. Una poesia que aposta per a fer reviure la bellesa
des de la incomoditat, des “d’un sac de misèries expressades bellament”, ens
diu, una poètica de la memòria que duu les coses a la seva saturació per
esdevenir-ne, llavors, una interrupció volguda des d’on parlar dels temes
eterns. Una poesia, en definitiva, “plena de nostàlgia d’un absolut
fragmentat”, ens explica. Aplaudiments.
Miquel de Palol, en el moment de llegir uns poemes
(Foto: Pep Herrero)
(Foto: Pep Herrero)
I li toca al guanyador, Miquel de
Palol, que després de donar els agraïments pertinents, llegeix alguns poemes
del llibre, entre els que destaco ‘Zoom', que diu així:
Abúlics plans de destrucció
la nit de boira amb sirenes al port,
millors que els plans de viure junts.
Aquest cop no ens hem sortit tampoc.
Amb prou feines esbós, el trist
somriure
de quan te’n vas
i em passes pel costat sense aturar-te
no desafia ni provoca,
tan sols sembla indecís
entre voler fer pena
o mostrar-ne per mi,
excusa no, crida d’auxili encara menys
La mesura dels diez colossals
fa de quatre setmanes l’Univers,
prens perspectiva però no apareix
la ciutat ideal, ni el teu somriure
de vestal enamorada, sinó una burla
de la v’ritat, és a dir la v’ritat,
la recança de fer-te plorar.
L’homenatge constant al gran amor
que és follar-te una altra persona
que no t’agrada gens,
fins i tot que et repugna,
i una segona encara,
i encara una altra més,
el perquè es prefereix
aquesta tant sofrent carnisseria
a les daurades, més segures mels
del cos prest a seguir-te
fins a la fi de món
és un haver i un deure
que quan el vols entedre se’t desfà
entre les mans com un nautilus fòssil.
El joc de torturar-nos
telefonant en hores
que saps que no m’hi trobaràs,
insistir en la pregunta, insistir en
escapar-se,
resignar-se en el punt mitjà
com després d’una nit entre dimonis
t’adorms plàcidament quan ja clareja.
(De Dos cors per una bèstia)
Aplaudiments. Ja per acabar, reprèn la
paraula Jaume Ciurana, que elogia la figura del poeta guanyador, comenta
algunes de les idees que han deixat anar els participants i fa esment d’alguns
dels actes que es podran veure al llarg de ‘La Setmana’, tot finalitzant amb un
elogi a la cultura del país. Cap sorpresa. Tot plegat dins el marc previsible i protocol·lari
dels Jocs Florals. Aplaudiments. I ja tenim ‘La setmana’ desprecintada i els Jocs florits. O gairebé: sona l’himne de Els segadors. Tothom es posa dempeus
(bé, casi tothom) i en acabat el públic va a saludar els protagonistes. El "camp"
s’emplena. Algú comenta que li ha agradat molt el poema sobre Cadaqués que ha
llegit l’Anna Pantinat, un altre que s’hi ha sentit identificat, algú de més
enllà xiuxiueja, amb complicitat, que potser hi ha més gent amb casa a Cadaqués
del què ens pensem els ‘trentanyeros’. Amics, coneguts, saludats, és el torn de
fer-la petar. Aquest any tampoc hi ha cava per a mullar els llavis i refer
l’esperit, i m’esperen a un altre acte, així que em toca anar marxant,
no sense abans haver-me fet amb un exemplar del Balanç que es reparteix a la
sortida del Saló de Cent.
El guardonat, membres del jurat, el tinent d'alcalde
de cultura i amics del guardonat
Com diria l’Apuntador, aviat en
restarà tan sols la promptitud afanyosa dels treballadors recollint micròfons i
cables, i la sala retornarà al seu estat d'enclaustrada i solitària solemnitat
habitual, amb la llum zenital dels vitralls acolorits i amb les estàtues de Sant
Jordi i el rei Jaume I (o és Pere el Cerimoniós?) fent com que s’escruten un a
l’altre, deixant silencis mooolt llargs entre escrutada i escrutada, talment
una partida d’escacs eterna a l’espera d’un Déu que mogui fitxa.
GENERACIONS: POESIA I FAMÍLIA
I toca anar per feina i agafar el
metro amunt, transbord inclòs, per arribar a l’espectacle que es celebra a la
Sala Talers del TNC, Generacions: poesia i família, dirigit per Jaume Subirana, i
que pretén acarar la relació entre poesia i família des d’una mirada àmplia. Abans de que comenci prenc una cerveseta i em conviden a passar al backstage on, previ perdre'm entre bambolines, saludo els poetes. La
família com a nucli familiar però també com a tribu, la família com allò que et
conforma, com allò que et cus la perla (o la derna, segons el cas) al fil que
va del passat al diguem-ne futur. L’acte consistirà en la lectura de quatre poetes: Gemma
Gorga, Fernando Beltrán, Berta Piñan i Miquel Àngel Llauger, que llegiran en
dos torns. També es comptarà amb la presència de Susan Buzzi, que tot i ser també
poeta avui farà la funció de presentadora i de lectora d’algunes de les
traduccions. De primer, les breus instruccions d’ús. Se’ns explica que en el
primer torn els poetes llegiran quatre poemes seus i en el segon quatre poemes
d’autors significatius que han escollit per a tractar el tema de la ‘família’.
A destacar també que es llegiran poemes en català, castellà i asturià. La
quantitat de públic, tenint en compte la competència deslleial que és sempre el
futbol, resulta acceptable. La sala ja fosca. Només uns matisos de negres i
vermells a l’escenari, que consisteix en dos micròfons amb faristol i cadira en
primer pla, cinc butaques situades en un segons pla on seuen els protagonistes,
i el decorat de fons que consisteix en un mur amb una porta estil romà. Silenci. Feta ja
negres i vermells, en fosa de baixa intensitat, la llum resulta perfecte.
Gemma Gorga, la primera poeta a llegir
Comença Gemma Gorga, amb un poema
d’infantesa i retorn, llegeix seriosa, solemne, ara un poema a l’àvia, ara el
poema ‘Pedres’. Coses com: “Si la veu pogués sortir a les fotografíes […]”,
“abans de collir una pedra cal fer-la rodolar” i “les paraules són immensos
icebergs que oculten molt més del que mostren”. Aplaudiments. Un grupet que
arriba tard s’asseu a la meva dreta. A continuació llegeix Fernando Beltrán,
poeta d’Oviedo amb residència a Madrid. El seu to és més melangiós, emotiu. Llegeix
poemes del pare, ja mort. “No soy bueno ni malo, soy su padre”, “No soy Bueno
ni malo; soy su nudo”. Explica que per a ell aquests són poemes difícils i
fràgils. Se’n recorda de Gabriel Garcia Márquez com a influència i obertura
durant la joventut, quan el van obligar a iniciar uns estudis pels quals no
tenia vocació: “Yo era un proyecto de pájaro sin que existiera el cielo”. A
continuació llegeix un poema sobre la seva mare, que va morir, ens explica, tot
just fa uns mesos. Ens avisa que es tracta d’un poema que encara no ha llegit
en públic. Serem els primers. Se’l veu visiblement emocionat, a penes es pot
contenir. Un poema sobre la malaltia i la decrepitud i sobre l’amor, malgrat tot i sobretot:
“Sus pechos, arrasados por la edad”, “Tapar a un vivo es empezar a tapar a un
muerto”, la seva veu es trenca: “Morirse es quedarse con la palabra en la
boca”. Amén. Aplaudiments. És el torn de Berta Piñan, que farà duo amb la
presentadora Susan Buzzi. Ella llegirà els seus poemes en asturià i la
presentadora en castellà tot i que, val a dir-ho, l’asturià que ens arriba
s’entén la mar de bé. Llegeix el poema “Sidra”, tan asturiana, que li serveix
per a parlar d’altres coses, dels tiets, d’un món bàsicament d’homes. Es el
torn de la presentadora. Tot molt educat. Al sostre dos ventiladors que no
paren, com si fossin motor d’alguna cosa que està succeint a baix. També el
poema “Herencia”, que en aquest cas són els aprenentatges a la cuina, els
pesos, les mesures, les receptes: “Todas las palabras no dichas se quedaron en
mi hirviendo a fuego lento”. Aplaudiments. Miquel Ángel Llauger, amb un to
entre tímid i més distès, comença amb un poema que vol ser una capsa de
consells per a la filla i que pren el to rimat d’una cançó. A continuació “Matí
de març” on no es parla a un Jo sinó a un Nosaltres. I també coses com: “amb
una claror als ulls que ja porta l’anunci dels migdies d’estiu”. Segueix un
poema pels seus fills bessons: “tot està fet de síl·labes, igual que les
cançons”, i acaba la tanda amb un inèdit: “pensa amb un fil de veu, i mor en
pau”.
El poeta Miquel Àngel Llauger
Per a la segona ronda Berta Piñan, que és l'encarregada d'encetar-la, ha
escollit Maria-Mercè Marçal, poeta que ha traduït a l’asturià i de la que
espera poder-ne publicar un recull (en asturià també). En la versió catalana, la
presentadora. Coses que li arriben a l’apuntador: “Com l’assassí que torna al
lloc del crim havent perdut memòria i oblit […]”, “sang i coralls amb festa”,
“el meu amor sense casa”. Aplaudiments. Fernando Beltrán llegeix R. L.
Stevenson, que ha traduït, explica, juntament amb Jaume Subirana. “La suerte
está hechada y será para siempre”. L’evocació de la professió de farer del pare de R. L. Stevenson serà punt de partida per alguns dels seus
poemes d’infància, escrits ja madur: “mi cama es un velero”. A continuació li
toca a Miquel Àngel Llauger, que ha escollit Clementina Arderiu. En llegeix
algun poema i reivindica la seva obra com a poeta plenament autònoma i vàlida,
al marge de ser la dona de Carles Riba. Poemes com “Evasió” (que entreveu
referit al matrimoni i que trenca amb la tòpica imatge de ‘bona esposa’ que es
té d’ella), o “Elegia” (poema de comiat a una germana més gran, i que a la
vegada lliga amb el record de la maternitat. Mort i maternitat, doncs, com a
punt de trobada). Coses com: “i el cirerer és ple de fruita abans de la meva
fuita” o: “m’has precedit germana, però no et dic adéu”. Per acabar, Gemma Gorga
ha escollit poemes de Sharon Olds, que la tindreu recitant en viu el proper dia
18 en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona d’enguany. Gorga
ens explica que si ha escollit a Olds és per la manera tan punyent i desfermada
que té de tocar el tema de ‘la família’. I s’hi endinsa: “Cap on mirar per
parlar amb els morts?”, “Intentant sentir que hi ets com el color de els flors
en la foscor”. També un poema dedicat a la mort i malaltia del pare. I, a
mode de conclusió m’arriba el següent vers: “és una historia, la més bella que
tenim al món, la historia del relleu”. Els ventiladors segueixen amb la seva parsimònia
coronant el públic. Aplaudiments. S’obren una mica més els llums. Més
aplaudiments. Baixa Jaume Subirana.
Els protagonistes, saludant al finalitzar l'acte
Els protagonistes saluden el públic.
S’abracen. El públic torna a aplaudir. La posada en escena ha resultat
impecable, els mitjans dels que disposa el TNC hi deuen haver ajudat. I s’obren
els llums del tot. Algú del darrere em ‘xiva’ que acaba de marcar Neymar i que
el Barça empata amb el Bayern, 2 a 2. Cal anar sortint. Moment lavabo. Sortir.
Miro el rellotge, em dic que l'espectacle de l'Ovidi a la plaça del Rei
deu estar a punt d'acabar. A fora la nit ja ha caigut. Hi ha l’aroma dels
arbres destil·lant els sol, tot l’asfalt del voltant com un laberint llargament
erosionat, l'entramat de places i carrers com els seus vestigis. Els colors
en retirada, ves a saber cap a on. M’allunyo a buscar el Metro amb la torre
Agbar blaugrana al fons i la sensació gruant-se’m dins de que, per alguns, la
família també pot ser l’escriptura.
