5. Miró a les fosques. De diumenges tarda i recitals.

MIRÓ A LES FOSQUES

Quan arribo, falten deu minuts per començar, la sala-auditori de la Fundació Miró ja està a les fosques. Perejaume dóna les últimes indicacions als lectors, que són cecs. De seguida tornen a connectar la llum, i l’apuntador aprofita per prendre algunes notes. Va arribant gent. Una proporció important d’invidents. L’espectacle consistirà en la presentació i exposició d’un text per Perejaume, una mini conferència sobre la poètica de Góngora apuntalada pels clàssics grecs i llatins i a continuació la lectura d’una miscel·lània de textos de Miró per part de cinc lectors invidents, dues dones i tres homes. 

Dalt de l’escenari, al fons, han disposat cinc taules amb el text corresponent en Braille. Situat a la zona de projeccions, també important, el tècnic de llums. Del sostre penja un quadre gegant de Miró que fa de cel. “Bon dia de part de la fundació Miró, bona nit de part de ‘Miró a les fosques’”, comença dient Perejaume. A continuació dissecciona, en un rastreig gairebé arqueològic, els fronts que han obert per tal de curar la tria de textos i afrontar l’espectacle, encàrrec especial de la Setmana. Molta feina, hi ha darrera. Feina que s’organitza en: un bloc inicial que consta de tres parts. Això és: de primer, textos, assaigs, poemes i d’altres textos en francès, tot material de Miró. De segon, notes de treball per tal d’establir una poètica, amb descripcions de les peces del seu treball. De tercer, notes de l’autor dedicades a idees intuïtives que tenia al voltant del ballet, la dansa i els espais escènics, i on es barreja català i francès, transvasant-se amb tota naturalitat. En acabat, un segon bloc. Incorporació de frases i escriptura en la pròpia obra de Miró, tan profunda, subratlla Perejaume, que “genera una indistinció entre la paraula i la cosa”. Hi havia més opcions a la recambra, diu, com les de vehicular la seva obra a través dels poetes del seu entorn, ja sigui perquè l’han influït a ell, com és el cas de Rimbaud o Jordi de Sant Jordi, fins i tot Góngora, diu, o viceversa, és a dir: el cas en el que ell ha estat la influència per altri: Octavio Paz i Pere Gimferrer, per exemple. També poetes amb els que hi ha tingut relació: Antonin Artaud, el mateix Pere Gimferrer.

Arribats a aquest punt, continua Perejaume, han creuat totes aquestes possibilitats amb una altra: la sèrie de dibuixos a carbonet que Miró va fer als volts de l’any 1912, quan diguem-ne encara n’aprenia. Alumne de Galí, Miró va fer importants exercicis de percepció tàctils, essent l’origen del seu sentit del volum i de l’interès per l’escultura. Fou un exercici iniciàtic que influiria d’una manera considerable en la seva obra posterior: la negació de l’obra, la recerca de buits, les teles cremades, etc. La combinació de ceguesa i exercicis tàctils li estimularien una figuració densa i al·lucinatòria. El propi Miró escriu, en una carta a una amiga de París. “pateixo de la idea de palpar, molt castament [...]”. Les mans com a òrgans de la visió. I segueix (tot i que ara ja no tinc clar si e que es diu és de Miró o Perejaume): “palpar és capaç de crear imaginació”, “el tacte ja no circumscriu objectes sinó que els genera, els fa germinar”. Habitualment s’ha associat la ceguesa, de palpa endins, com el més enllà i, per contra, allò allunyat de la palpa com el més aquí. Afegeix algun fragment del llibre “Filosofia de la intel·ligència” (d’un autor que no recordo el nom): “després de la percepció hi ha en nosaltres un simulacre de l’objecte percebut” i “l’atles tàctil i muscular és previ i més profund al visual”, la qual cosa porta a l’apuntador a pensar en la percepció de les amebes, de les quals, diuen que diuen, tots provenim (allò que ja assenyala Gottfried Benn a 'Doble vida i altres escrits autobiogràfics': “Existeixen al mar organsimes vius del sistema zoològic inferior, coberts de pestanyes vibràtils. La pestanya vibràtil és l'òrgan sensitiu animal anterior a la diferenciació en energies sensuals separades, l'òrgan palpatori general, la relació en si mateix amb el medi ambient del mar”). Ara s’encén la pantalla i es passen els dibuixos esmentats. En total disset exercicis de tacte, els quals presenten formes amorfes, grumolloses, que semblen evocadors empelts de: masses encefàliques, raïm, tubercles. Ara Perejaume trenca el silenci i apunta algunes idees, per deferència al nombrós públic invident: “sota la mateixa punta dels astres, els braços que s’hi allarguen”, diu. La capacitat de suggestió al poder. Sap crear atmosfera, ens va amarant de Miró. Ara li toca el torn a la pintura que ens fa de cel: presenta una gran taca central de color groguenc, “com una bassa solar, bassal lluminós”, diu, “les empremtes de fer caminar el negre”. “És un sol d’interior”. És veritat que dit així tot plegat pot sonar un xic fantasiós però el fet és que allà, posats en situació, mig a les fosques, amb aquelles imatges, allà, amb l’atmosfera adequada, semblava d’allò més raonable. Per acabar Perejaume ho posa en context, context crític: “la tecnologia actual és molt servil respecte l’hegemonia de l’ull”. Preval el confort, es vol distància i perspectiva. “Tocar és ser amb les coses; veure és separar-se’n, prendre distància.” I d’aquí, una reflexió caçada al vol: fins a quin punt l’hegemonia de l’ull, el món germinat a partir d’aquest punt de vista, no té a veure amb la buidor endèmica que sent bona part de la nostra societat? Poca broma. “El tacte ens dóna la profunda certesa de formar part del món”. Al capdavall són faves contades. Qui més qui menys es comunica avui per fibra òptica, i això els que en tenen. La paraula “comunicació” esdevé un mot, si cap, encara més complex.

Abans de baixar de l’escenari Perejaume demana a la gent que no aplaudeixi, que la intenció és fer l’acte tot seguit. El silenci forma part de la posada en escena.

Puja Jordi Cornudella i s'asseu a una cadira col·locada a primera línia de l’escenari. Tan sols un focus dirigit a ell. Els lectors aprofiten per col·locar-se a lloc. Cornudella planteja una classe magistral i erudita basada en els mites clàssics, anàlisis formals de poemes i literatura comparada. L’apuntador dubte si aquest resulta ser el lloc i el públic més adequat. Ara, s’ha de dir que la conferència resulta fascinant i que la gent sembla escoltar-la amb atenció. Comença: “el cansament de la mirada, el gastament de la mirada”, “els ulls que els hi fem mirar cel i terra com si no fóssim del món”, “mirar sempre igual, per trobar el mateix”. Aquest és el punt de partida del seu discurs, que encamina cap el trencament de les “estampes de les que estem impregnats” i que acabarà connectant amb l’actitud i fer poètic de Góngora. “Si l’artista treballa amb la llengua, potser un dia es cansa de les mateixes paraules perquè li acaben naixent idèntiques i deslluïdes, idèntiques a totes les estampes, músiques, sonets”. “Què pot fer l’artista davant d’això? “tancar els ulls per provar de rentar-se’ls”? Segons Cornudella l’artista de debò sap que això no és possible, que seria l’abandó de l’art, que “l’ull no deixa de segregar matèries”. Alguns dels invidents lectors, situats darrera seu, mouen els dits damunt el text com si estiguessin practicant. Els ulls a la punta dels dits, damunt del text. La visió que tinc d’ells allà dalt, al fons, visió potser exaltada per les ombres generades per la llum deficient, juntament amb el seu posat, resulta d’una solemnitat tal que per moments semblen escultures vivents. Respecte infinit. Per la seva banda, Perejaume, assegut a primera fila, s’hi posa còmode.

Jordi Cornudella, amb els lectors de fons i el braç cama

de Perejaume, a la dreta

Góngora, continua Cornudella, va fer això amb la poesia, “va confondre coses i va confiar en la inintel·ligibilitat de la cosa fonda, assolint un punt de partença nou”. Ara ens remet més enrere encara: l‘Eneida’ de Virgili. En llegeix un fragment, primer en llatí, per allò de la sonoritat, diu, després en català. A tot el passatge, subratlla, es contraposen el pla figuratiu i el simbòlic. “Es tracta d’una comparació per relacionar imatge i signe”. Anem a la ‘Soledad primera’ de Góngora. Anem a l’antiga llegenda del monstre Anteu: “per refer-se del cansament, es llençava a terra, i la terra, amb sol·licitud maternal, li tornava la força”. Aquesta imatge, la dels fills de la terra, la fa servir Góngora. Són “metamorfosis òptimes per a l’agudesa del barroc”, afegeix. Em fixo en dos invidents situats davant meu: tenen els ulls tancats, tanmateix no puc saber si dormen o què. Tot plegat, referit a Góngora, vol fer patent el cansament de la figuració clàssica així com el conseqüent i necessari trencament. Va acabant. “Quina analogia podem establir entre Góngora i Miró?” “Ho pregunto, però [diu, mig rient ] no ho contesto”. L’apuntador es conforma en situar-ho al famós vers de Foix: “és quan dormo que hi veig clar”, o a aquell altre d'Enric Cassases: “Si pogués no dir res si que et veuria”. 

Cornudella baixa de l’escenari i dóna pas a les lectures. Ara estem del tot a les fosques. Les primeres paraules sorprenen gratament l’apuntador: “Pensar en la idea d’escultura, que aquestes formes voltin [...]”. Malgrat tot, encara es veuen algunes ombres així que l’apuntador decideix tancar els ulls per mirar de penetrar dins la “pell Mironiana”. Llegeixen bé, un vocalitzar rítmic, com insuflant aire als espais en blanc entre paraules, com mastegant-les. Hi ha silencis intercalats que ajuden a pair. Coses com: “No preocupar-me de si jo podré finir no una obra en el transcurs de la vida sinó permetre d’entreveure que permeti algun dia començar alguna cosa”, “cal estar disposat a treballar dins la total indiferència i obscuritat”, “si arriba a faltar material de treball, anar a la platja i fer grafismes amb una canya sobre la sorra”, coses altres com: “no és una obra el que compta sinó la trajectòria de l’esperit durant la totalitat de la vida”, “gratar el color”, “les coses immòbils es tornen grandioses, molt més grandioses que no pas el que es mou”. L’apuntador obre els ulls, els tanca i els torna a obrir. Mira d’apuntar alguna cosa: “que aquestes teles tinguin la violència de les coses populars”, o “la immobilitat m’impressiona”. I arribem a la fi. Llums, momentani mal d’ulls. El regust d’alegria que et queda quan acabes de veure una cosa que et resulta plaent. I, veuen? L’apuntador acaba d’emprar la paraula “veure”, tan per referir-se a “percebre” com a “adonar-se”. L’hegemonia de l’ull, potser, que deia Perejaume. El llenguatge no és mai innocent. Com a exercici desintoxicant, potser fins i tot subversiu, l’apuntador es promet a si mateix que provarà un exercici: treure’s les ulleres i explorar la pròpia miopia talment boiroses cambres cedides en usdefruit. Tan sols una estona, la justa per després poder trobar un lloc on dinar.

  

(Nota pels que no en tinguin prou: en breu mirarem de penjarar al blog els text que Jordi Cornudella ha fet servir per l'acte)

DE DIUMENGES TARDA I RECITALS

L’apuntador apunta molt, potser parla massa. Caldrà ser diligent, anar per feina.

‘La somio completa’, expressió d’un poema de Pere Quart, dóna nom també al recital de la Setmana que es celebra a les 18.00h al verger del Museu Marès i que agrupa poetes de tots els territoris de parla catalana. Això és: les Illes Balears, El principat, València, Ponent, la Catalunya nord, Andorra i l’Alguer. Això són: Gabriel Sampol, Àlex Susanna, Teresa Pascual, Hèctor Moret, Joan-Lluís Lluís, Teresa Colom i Antoni Coronzu, respectivament. Bé, falta Àlex Susanna, que diuen que arribarà més tard. El verger del Museu Marès s’emplena. Presenta Ernest Farrés, exposa el “tema” del Tricentenari reivindicant la unitat de la llengua literària en català, el territori com a nexe comú, tal com l’havia somiat Pere Quart, diu. Es demana no aplaudir fins el final. Desprecinta el recital Teresa Pascual, que llegeix alguns poemes del llibre la ‘Rebel·lió de la sal’ i alguns d’inèdits d'un llibre de títol provisional ‘València Nord’: “escriure sobre això, sobre quina és la part més injusta del silenci”. Gabriel Sampol, Mallorquí que ha residit molt de temps a Portugal, tria poemes del seu llibre ‘Lisbona’: “Un jardí on la mort fructifica i no ostenta”. Vegi’s com l’apuntador, apunta. És el torn de Josep-Lluís Lluís (de la Catalunya Nord), que s’estrena en un recital: “la recança, sota la pell gastada dels núvols”. Passa una gavina i deixa anar un crit agut que deuen entendre les gavines i el propi desvari. A continuació Antoni Caranzo, ofereix un tast d’un recull de poemes d’amor que té i del llibre ‘Versions de Gueral’ (que és el mot Alguer regirat, una mica com Espriu va fer amb Arenys i Sinera, explica): “ser silenci de baixa marea”. 

Els poetes en plena actuació (foto de Pep Herrero)

Hèctor Moret llegeix alguns poemes seus i d’altres d’autors de la franja com Juli Micolau i Desideri Lombarte, del qual, aquest últim, enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort: “a cau d’orella xiuxiueges respiració i sospirs”. Arriba Àlex Susanna. Hi ha un trànsit tranquil de curiosos que entren i surten del verger. Passejants que acaben de fer el vol. Avui l’apuntador no hi sap veure coloms, potser perquè està més a prop de l’escenari. Les gàrgoles segueixen al seu lloc, amb aquelles boques de cop de puny en zenital que, vistes just de sota, deixen entreveure el cel, avui gris. Gris plom. Ara és el torn de l'Andorrana Teresa Colom, que llegeix poemes dels seus llibres “On tot és vidre” i “La mare meva mare es preguntava per la mort”. “Si les coses fossin de vidre acabaríem en un racó implorant parets”. Ara la gent aplaudeix. Passa ventet, fa una mica de fresca.

Vista general del verger del Museu Marès (foto de Pep Herrero)

És el torn d’Àlex Susanna, que llegeix poemes dels seus dos últims llibres ‘Angles morts i ‘Promiscuïtat’: “vam destapar un bon Penedès que surés cofoi a la glaçonera”. Arriba el final. Aplaudiments generals. La gent es posa dreta. Les dones del meu costat xiuxiuegen entre elles que els hi ha agradat. Vegis com l’apuntador, apunta. Uns metres enrere, Stefano Ciorani somriu, sorneguer. El cel, gris immòbil. Entre el públic també s’hi troba Antoni Clapés, que el proper dimarts prendrà part en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, com a acte de cloenda de la Setmana.

Demà, darrera jornada abans del Festival.

L’apuntador s’ha guanyat el pa. Ara la resta és vici: metro avall direcció Poble Nou, se’n va a treure el cap a uns “combats poètics” organitzats per l’editorial labreu edicions i la llibreria Nollegiu, que hi posa l’espai, el del carrer davant de la llibreria. No hi ha sang, però. Tan sols micròfons que van per lliure, alguna bengala acompanyadora i els poetes que es van acarant. Camí de casa l’apuntador rumia els dies que van han passat, el moviment a banda i banda de pell i fronteres. Es fa una promesa: intentar utilitzar menys la paraula “poesia”. Té por que es gasti.

         

4. Mapa o no mapa. Al mar, al mar. Només faig lo que ella vol.

MAPA O NO MAPA

Entrem al quart dia de la Setmana. Comencem a acumular maleta. Avui dia complet, gairebé maratonià, que comença amb la jornada “Poesia i noves tecnologies”, de 11h a 18h, al World Mobile Centre. Una jornada  que acara el fet diguem-ne literari en relació amb les noves tecnologies. Això és: l’ús i possibilitats de nous suports en l’escriptura, exemples de noves propostes poètiques, multidisciplinàries, dins del món digital, també la problemàtica amb els drets d’autors en entorns digitals, una exploració de la vídeo-poesia a la xarxa i el duet poesia/gastronomia. Les coincidències, al marge de les propostes, van sobretot en el sentit que actualment encara som força funàmbuls digitals i que cal anar veien el què. N’apunto quatre coses tot just a mode de tastet:

Presentació de Laura Borràs

Comença Laura Borràs, directora de la I.LL.C. i codirectora d’Hermeneia, que ens presenta un mapa de l’estat dels nous suports i la seva evolució històrica. Subratlla alguns problemes (o excuses que s’utilitzen) en relació a l’avanç nou suport digital actualment, això és: que les editorials no estan preparades encara per assumir el paradigma digital, la pirateria, la poca demanda del consumidor. Tot plegat, segons Borràs, fruit del desconeixement, la incertesa i la incapacitat d’adaptació de les editorials. Del “final de l’era del llibre en paper”, tot l’alarmisme que genera, diu, ja se n’ha parlat des de temps gairebé immemorials. A tall d’exemple, entre d’altres, nomena un bibliòfil del segle XIX que anuncia la seva poca fe en la pervivència del paper degut a l’aparició dels enregistraments sonors, entre molts d’altres exemples. No cal oblidar tampoc, diu, que el llibre també és una tecnologia que en el seu moment va revolucionar el manuscrit, que cada canvi en el suport ha comportat un canvi en el contingut, si ve de vegades és tan sols una translació: per exemple passar d’usar la màquina d’escriure a usar el PC. Cal reconèixer que Borràs s’explica amb claredat i sap arribar a la gent. Té el do de la comunicació.

Oreto Domènech, codirectora, amb Laura Borràs, del Màster en Literatura en l’era digital, comença destacant la importància de la ubicació del receptor, que ja no és immòbil. El relativisme del punt de vista en un món interconnectat: “un mapa és un mapa segons d’on el mirem”, i posa exemples de diguem-ne noves poètiques de la imatge en el món digital, amb programes d’ordinador que “permeten fer la pròpia constel·lació de paraules”. Explica que la poesia sonora i digital tenen un component lúdic, també, que permet fer-ne ús a l’Ipad. I que no cal fer-ne escarafalls perquè, fet i fet, el poema molt sovint ha trobat el seu espai fora del paper, beneficiant-se molt de les tecnologies electròniques: per exemple, diu, amb l’arribada del casset. I planteja: on està la poesia, en la paraula o en la manera que l’organitzem? A continuació mostra a la pantalla diferents exemples de poesia assistida per ordinador així com una mostra de diferents d’autors nostrats que s’hi han endinsat en algun moment: Carles Hac Mor i Ester Xargay, Ramon Dachs o Lluís Calvo, entre d’altres.

La tercera ponència versa sobre vídeo-poesia a la xarxa, a càrrec de Berta Rubio Faus, “investigadora independent de “literatura multi-llenguatge””, tal com ella es vol anomenar. Al fons de la pantalla, una cita d’Ezra Pound: “I predict: the era of video poètics is imminent”. Aclareix que l’ús de la terminologia “vídeo-poesia” tal com el coneixem avui no es va fer servir fins el 1978.

Rubio està interessada en altres llenguatges, altres sentits que es creen al marge de la paraula, amb les fusions que generen paraula, so i imatge. Fa quatre pinzellades històriques i explica que gent com Duchamp i Man Ray, gent com Dalí o Buñuel (a per exemple, ‘El gos andalús’), ja experimentaven les possibilitats “poètiques” del vídeo. A la pantalla, com a mostra de “vídeo-poesia”, el conegut fragment de ‘2001. Odissea a l’espai’, on el mono descobreix les possibilitats d’un os com a eina i l’acaba llençant a l’aire on, girant i girant pel temps i  l’evolució, es transforma en la nau especial que protagonitza la Odissea. Destaca també la força que té la vídeo-poesia sobretot en dos àmbits: el de l’educació i el de la publicitat. Vegi’s que l’apuntador, apunta. A fora, un sol espatarrant.

Descans per a dinar i sant tornem-hi, ara amb Maria Teixidor, advocada que ens parla de la propietat intel·lectual i els drets d’autor en entorns digitals. Apunts molt interessants al voltant del nou paradigma on es mouen els drets d’autor i la gestió de la pròpia obra en el món digital. Afirma que la llei actual és insuficient, que no hi ha una idea global de cap a on anem, que la normativa actual resulta molt dispersa, que molta d’aquesta normativa ja és inaplicable i en molts d’altres casos tan sols compliquen el sistema. Internet és un fenomen global i les lleis de regularització global estan encara a les beceroles, perquè, segons sembla, les grans empreses actuen sota el paraigua del país que més els hi interessi en benefici propi. En aquest sentit, indica que cal estar a l’aguait o els drets d’autor acabaran en mans de les grans corporacions privades.

La gent jugant amb telèfons 'caseros'

La jornada acaba una “activitat pluridisciplinària: “poesia i gastronomia”, que consisteix en la presentació de la Bullipèdia, un dels projectes estrella de Ferran Adrià, de la mà d’un vídeo presentació molt ben fet (es nota que se’ls gasten) i de l’equip de Bullipèdia. Abans han muntat algunes activitats pràctiques a la sala adjacent que el públic pot anar degustant. Mario Rubiralta, com a representant de Bullipèdia, fa una breu exposició per explicar una mica el Què i el Com del tema: el procés consisteix en “la deconstrucció de tot el món culinari  i reconstruir-lo sota un aval científic”. En aquest sentit, s’han associat amb diferent universitats del món, entre elles la U.B. i la U.A.B. Arriba un punt en que l’apuntador ja no sap on queda el límit entre creativitat i publicitat. Ara és el torn de dues senyores de l’equip de Bullipèdia que expliquen com Picasso tenia dos tallers, el taller pròpiament de piintura i el lloc on escrivia, que era la cuina. “Picasso escrivia sobre cuina, sí.[...] Ui, veig unes cares...”. Lamenten que la poesia gastronòmica és avui encara una gran desconeguda. Seguidament dos senyors de l’equip passen un video on es mostra un menú degustació acompanyat de haikus exprés que suposadament evoquen la poesia que incorpora el menú, i d’imatges relacionades amb elements primaris de la cuina (animals, hortalisses o camps, per exemple). Vegin com l’apuntador apunta: “el pes de l’aigua / en arrossars inundats, / humida tasca!”. L’apuntador, deu ser que està cansat, hi veu més voluntat comercial que no pas poesia. Per acabar passen un vídeo on apareixen poetes com Narcís Comadira, Jordi Llavina o Oriol Llavina, parlant del fet gastronòmic i/o llegint algun poema relacionat. El temps passa, i cal anar marxant per poder arribar a tot...

Fa una tarda esplèndida. Rambla avall a la dreta, carrer Elisabets endins, em creuo amb un guiri en mode comiat de solter que els seus “amics” han disfressat de polla gegant, el pobre. Per la zona del Macba, skaters i una miscel·lània de gent que no sabria definir. Raval paradetes enllà, més gent disfressada (la gent està molt boja o és que al Raval (llegeixi’s: centre) tota cuca hi val?).  Sonen petards de fons, el barça ha marcat. Arreu “creueristes” que deuen fer la delícia dels carteristes. I, en fi, els carrers plens d’un guirigaIl força espectacular. Enfilo l’avinguda Drassanes i arribo al Museu Marítim, lloc de celebració del recital ‘El mar’.

  

  

AL MAR, AL MAR

Malgrat la competència deslleial del futbol, Barcelona és plena de gent i la sala, a una zona lateral habilitada dins el propi espai general del museu, també. Arcades i columnates de pedra, sostres de fusta mesclats amb grans finestrals i paviment sintètic. Poemes que tenen algun tipus de vinculació amb el Mar, amb la Frontera i els diferents territoris de parla catalana, i que, segons se’ns diu, cerquen la vinculació amb la cançó tradicional grega. Al capdavall, la frontera és pell. El recital, d’estructura molt formal, va a càrrec de: Eusebi Ayensa, antic director de l’Institut Cervantes a Grècia, Franca Masu, cantant i dona orquestra provinent de l’Alguer, Ponç Pons i Antoni Vidal Ferrando, poetes i professors i Joan Carles Marco, professor de grec i guitarrista captiu. Tot, ens expliquen, amb la voluntat de trenar tradicions que sempre han estat enllaçades. I comencem. 

D'esquerra a dreta: Ayensa, Vial Ferrando, Pons Masu i  Marco

Els protagonistes faran aparicions més o menys breus i s’aniran passant el relleu. Prèvia interpretació de guitarra de Joan Carles Marco, comença a recitar Franca Masu, que fa ús de la seva veu privilegiada per entonar els poemes, atorgant-los‘hi el deix d’accent alguerès, mescla d’italià i valència (o això li sembla a l’apuntador): “queda un fil entre les meves mans; l’ànima de la terra existeix”. La dona que seu al meu costat comenta amb la seva acompanyant la bona veu que té.  Seguim. Eusebi Ayensa i Joan Carles Marco alternen la lectura en català i en grec, amb la música de fons de Joan Carles: una balada popular del Dodecanès i les Cíclades en versió d’Apel·les Mestres. Balades que alternaran amb poemes de Sidorakis, Ritsos, Natsos, entre d’altres: “ens fuig la vida com un llampec”. Ponç Pons comença amb un parell de poemes breus de temàtica grega i llatina, respectivament. S’escolta vagament la neu espurnejant dels altaveus. Un home de segona fila sembla pesar figues. Ara Ayensa, Marco i guitarra. Segueix Ponç Pons, (amb alguns poemes que l’apuntador creu endevinar del llibre ‘El salobre’): es posa a recitar de memòria i la dicció pren més profunditat, amb un llegir greu, entre seriós i de caire diguem-ne teatral. Coses com: “la llum grega es tenyeix en renous asfaltats, l’idioma que escric no l’entenen ni els morts”, circulant entre cales, argonautes i topònims. Entremig, Ayensa i Marco han deixat anar una altra balada grega en versió original i en català banyada a frec de guitarra. Dir que la guitarra sona a grec potser seria redundar massa. 

El recital 'Al mar'

Per Antoni Vidal Ferrando, els poemes volen ser “una evocació dels mites, de llums i ombres d’aquesta mar homèrica”, afirma. També practica un llegir greu, si ve de paladar més dolç: “rentant-nos la cara amb suc de mores durant els sacrificis”. S’escolta un rumor de nens i gent de fons. Entra una llum lateral de tarda, com si l’esperit grec volgués enfilar-se als finestrals per tornar a platea al cap d’una estona. Continua Vidal Ferrando amb uns poemes a mode de collage de l’Odisseu d’Agustí Bartra, diu, que entén com un cant de dol als exiliats: “la mar moria sense deixar escuma”, “l’illa és el nom dels peixos”, “balcons oberts i diluvis de sol”. S’alcen Ayensa i Marco: trio de català, grec i guitarra. Conclou Vidal Ferrando: “el mestral i els peixos fan el teu epitafi”. Per cloure l’espectacle,  Ayensa i Marco posen veu a Seferis en versió original i en català, els punteigs de guitarra hi posen la resta. Aplaudiments. La senyora que tenia al costat li comenta a la seva acompanyant que li ha agradat molt. L’acompanyant li respon, mirant el mòbil, que l’Atlètic de Madrid ha guanyat la lliga. No es pot tenir tot.

    

    

NOMÉS FAIG LO QUE ELLA VOL

Cal anar a sopar. Una becaina vinguda sense avisar del sofà estant fa córrer l’apuntador, que arriba just en punt pel concert-recital de la nit: “Pertanyo a la llibertat i no sóc de ningú més” (versos d’Enric Casasses). Fa fresqueta però avui la jaqueta és l’adequada. Nit als jardins de Rubió i Lluch (els jardins de la biblioteca nacional, per entendre’ns) on s’ofereix un concert-recital de tall clàssic, de la mà, de la veu, de Mercè Sampietro (rapsode i veu), Eduard Iniesta (corda, veu i direcció artística), Franca Masu (veu), Salvatore Maltana (contrabaix), Alessandro Girotto (guitarra) i Roger Soler (percussions). Però pssst, que comencen.  So de mar de fons. Un vaixell. Contrabaix.

El concert-recital, tot just començar

Passa un “penjat” que s’atura al bell mig i crida als protagonistes. “tengo hambre!!”. El senyor “segurata” l’acompanya amablement a una altra banda. Tornem-hi. So de mar de fons. Un vaixell. Contrabaix. Tres maneres d’emular un batec d’inici. Sampietro, amb fulard verd, recita poemes a la vegada que, de manera intercalada, Masu, amb mocador vermell, canta fragments. Ho van combinant amb un repertori de caràcter popular. Coses com “a Déu dono gràcies per haver nascut dona...”, “el meu viatge ha començat en una alba de molts anys enrere”, “l’ombra del mar ha fet voler els ocells”. Droga dura, que dirien alguns. La veu de Masu es va enfilant, ara Sampietro li fa alguns coros (segons el diccionari: “cors”). Algun “bravo” entre el públic. A tercera fila dos que fan el primer son o que escolten mooolt profundament, qui sap pas. Sampietro: “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. Planegen els textos de caire viatger i amorós. Vegi’s que l’apuntador, apunta. Un fan del públic crida: Mercè! La gent sembla encantada. Cal dir també que el públic més jove brilla per la seva absència. Els instruments van pujant d’intensitat. Ara el percussionista Roger Soler toca la caixa, ara Iniesta, envoltat d’almenys sis instruments de cordes entre guitarres i mandoles, executa un solo guapo. La veu també guapa de Masu, que  l’acompanya amb la gesticulació dels braços, a poc a poc, sembla que hagi nascut per a això. Sampietro: “[...]això és ser lliure, saber que les llengües són al món per a ser parlades”. Percussions que imiten vidre, reverberacions i el contrabaix a càmera lenta”, Girotto es posa a puntejar la guitarra, Iniesta l’acompanya xiulant. El meu veí es posa a respirar molt fort, o com a mínim sorollós. “Hi haurà amor engrunat a les butxaques”, “t’eixugaràs el front, i serà el meu”, ara amb percussió dolça. Aixeco el cap, guaito el voltant: de nit la quietud dels arbres sempre impressiona més. Iniesta es posa a cantar: “cau el temps com un lladre”, Sampietro es posa picant: “toca’m l’erigit somni de l’home encarnat”. L’home de la tercera fila ha obert els ulls. Masu continua amb la seva veu amunt amunt, deu ni do: ara toquen tots embalats, entregats a la música. S’acaba. Aplaudiments. La gent dreta, ovació. 

D'esquerra a dreta: Girotto, Sampietro, Iniesta, Masu, Maltana i Soler

I un petit bis, que consisteix en musicar el poema d’Enric Casasses que dóna nom a l’espectacle.  Comença Sampietro, Masu ajunta els braços i amunt i avall. Braços pentagrama. Tot el so de fons com una caixa de ressonància. El poema és fantàstic de per si, però amb tota la música fent de caixa de ressonància resulta força impressionant. Fi, ara sí. S’apaguen els llums. Els jardins queden a les fosques i la gent, que no s’hi veu gaire per a fer-la petar, es va dispersant. L’apuntador es “lia” un cigarret, agafa la maleta i s’allunya pel guirigall gòtic endins, que encara li queda molta feina per fer.

 

Alguns poemes del 'Balanç poètic' anual

 

A continuació, alguns poemes de la tria feta per Jordi Valls al 'Balanç poètic' d'enguany que es fa coincidir amb la Setmana:

 
CONÍFERES

Els teixits d'un tronc
són molt més enigmàtics que la distància
equidistant entre dos cossos externs.
Tu, allà, penses. Boreals t'envolten.
Brillen les escates que t'han vist
péixer. Xarrupen l'aigua del toll.
La teva humitat prohibida se solidifica
a la seva boca. Pedra i ham
atrapats en l'àmbar de la ferida del caze
que encara ha de
ser
i el temps caduc als colors de la murtra.

Existir sense que tu
en puguis donar testimoni.

Quan el buit impera
no ens sentim tan sols.

(L'ésser solar, ANNA GUAL)



PURITANA

Burxa'l
investiga'l
furga-li els racons
inquireix motius i perquès
lliga caps
maca vocabulari
bufa-li totes les fitxes que no mogui
acusa'l
i plora. 'Niràs
al cel. I no'n
podràs 
sortir.

(T'hi sé, ENRIC CASASSES)



Tu portaves la selva dins teu
els arbres més alts mai imaginats

jo aquest monestir, aquesta terra blanca
sense concurrents.

En quins ulls ho amagues
quan parles amb els altres?

(Pianos i túnels, SILVIE ROTHKOVIC)



ninot trencat,
m'invento cada dia
manera noves de compondre'm

estimo el que no tinc
i em neguiteja córrer rere el nou,
paraula o cos, i desitjar-lo encara.

raurà el secret de viure a perseguir
les coses que s'escapen
enllà del que ja guardes
a toc de cor o seny?

serà abocar-se ulls cecs
al nucli d'un desig esmunyedís,
desmai i afany?

de tot plegat en diem vida?

(Tornar és lluny, FRANCESC GARRIGA)



L'expansió retrocedeix al batec.
El dispar es menja la distància contrària.
El blanc tremola en solitari.
Quan torna enrere, la bala no gosa,
automutila.
La supervivència de les venes resta temps
a la crema de la mirada.
Lent reviu l'instant malalt:
segon dispar.
Espurnes amb aigua de covardia.
La pistola no centra el rot de fam saciada.
L'ull s'equivoca de font.
El bassiot s'alimenta del reflex.

Aire compartit:
humiliat el pulmó canvia de lloc,
i es fa cor.

(Mort d'un aviador tartamut, LUCIA PIETRELLI)

3. L'ànima de Vinyoli al cos de Lluís Soler. Odes, contraodes i gavines. Alaska és Barcelona.

  

Tres quarts de set de la tarda. A La Pedrera, l‘auditori es va emplenant. Primera fila. Hi ha gent com el director del Festival 'Grec' Ramon Simó, com la directora general de la  fundació de Catalunya-La Pedrera, senyora Marta Lacambra, gent, ja més al fons, com l'especialista en Vinyoli Pep Solà, com en Ferran i la Núria de l’Horiginal, entre d’altres. ‘Vinyoli per Vinyoli’. Lluís Soler es transmutarà en el poeta posant-se a la seva pell, des de les seves veus. Tot, tot allò que digui seran paraules que Vinyoli ha deixat dites en alguna banda, m’avisa el codirector Sam Abrams. No en sabem res més. Hi ha curiositat. S’apaguen els llums. El xiuxiueig desapareix. “Enceneu el llum!”, comença dient l’autor entrant a l’escenari. L'escenari buit, tan sols una cadira plantada al bell mig i la llum del focus que il·lumina el seu frontal i el de la columna de pedra que li queda tot just darrera. 

Lluís Soler, "Vinyoli per Vinyoli" (foto de Pep Herrero)

Estem a la pedrera. Soler, amb la veu de tro que el caracteritza, fonda, voladora i tel·lúrica a la vegada, encadena epístoles, versos i reflexions: diferents llenguatges i diferents diccions que li permeten generar múltiples capes, no absent de contradiccions buscades, tot a mode d’un rítmic monòleg a fi d’intentar acarar-nos a la fondària humana del poeta. Les paraules o la vida. Obstinada recerca de sentit que no té, llevat de les fulles dels arbres, diu. Surten els consells de Carles Riba (no hi ha crònica que no aparegui Riba, fixeu-vos), Holderlin, l’embriaguesa. “Dóna’m les herbes d’embogir”. “No crec en mi, però no em deixis”. La tempestat, allà on saber alguna cosa de la vida , el somni i la mort. Llegeix un fragment de Pròsper. “Sóc concupiscent”, “els mots flueixen hiperbòlics”, “parets primparades!”. De cop Soler s’alça, la veu s’enfila, veu de tro: “sobtadament m’he envolat!” per llavors:  “...la roca. La flor, de ser mirada intensament fa, la paraula”.  Heus aquí una bona definició del què ens està regalant el propi Soler.  Ara s’asseu. Només la llum degotant-se damunt seu i damunt el pilar de pedra del darrera. No cal res més. La gent, mutis. Paraula de Vinyoli, amén. A pèl, només la veu com a protagonista. “No vol parlar de fulles seques”, “que l’únic arbre és el fanal”. Moviment de braços, sembla que mastegui les paraules: “l’únic estel que val és el que fa volar un nen innocent al que no veu ningú”. La veu de Vinyoli-Soler palpa tots els grans temes universals i els amara. Amor, mort, soledat, el goig, la por, el mal. “L’Home no deixa d’inventar poders contra la por incisiva que el tenalla”. “Ningú no et sent dins l’eternal fluència”. I tanmateix, “una mà et fa senyals: ectoplasma de boira que tu no veus”, i encara: “la mort és purament un canvi més”. “No triguis, mort!”. 

Lluís Soler, en plena transmutació (foto de Pep Herrero)

El text collage va calant a dins com un oracle: “al fons de l’avinguda el pomerar s’ha tornat una taca de silenci”. “adéu!”, “vaig quedar-me cec però vident d’alguna cosa”. La santa follia de ser càntic: “si roques, diamants...”, “si didals, campanes...”. La veu del tro: “tot allò que perdura ho funden els poetes”. La cosa aquella: “i tot el blat es torna pa de vida”. Les connexions es processen al cervell i és gairebé com cursar un màster sobre Vinyoli en quaranta minuts. “En veritat us dic que no es fa res, en veritat, sinó per la paraula creadora de silenci”, “tot el que miro m’exalta”, “i parlo com un orat”. Lluís Soler s’alça altre cop. “Apagueu el llum!” I se’n va. Aplaudiments. Torna. Fa una petita propina d’un poema de Rilke que, explica, no ha pogut incloure en el text: “apaga aquests ulls meus...”. Clou amb un poema dedicat a Miquel Martí Pol: “[...]cabdellar mots. Quin fil més llarg, la vida”. Se’n va. Aplaudiments. L’autor torna a entrar, sortir i entrar tres vegades, agraeix l’educada ovació continguda. Lluís Soler és garantia d’èxit. Quin tros de veu! La gent s’alça, baixa l’actor, el tinc davant, sento que li diu al director del Festival 'Grec', amb confiança, no absent d’ironia: “Què, he aprovat?” El senyor director del Festival 'Grec' somriu. El senyor Apuntador també. Sortim al carrer, la tarda continua al Passeig de Gràcia. Els “guiris” també...

  

  

ODES I CONTRAODES I GAVINES.

Metro avall, em dirigeixo a l’espectacle “Odes i contraodes a Catalunya i Espanya” que es celebra a la terrassa del restaurant del Museu d’Història de Catalunya. Deu ni do amb les vistes. Ve de gust prendre un còctel però l’apuntador intueix uns preus prohibitius. El repertori està format per David Castillo, Ramon Solsona, Jaume Subirana, D. Sam Abrams i una incorporació d’última hora, Marcel Riera, que llegirà el seu poema guanyador del Premi Extraordinari Memorial 1714, ‘Inventari de Montjuïc’. 

D. Sam Abrams presentant les 'Odes i contraodes' (foto de Pep Herrero)

A la presentació, el codirector de la Setmana D. Sam Abrams remarca la llarga tradició d’odes a la pàtria del país i, a la vegada, la llarga tradició paral·lela de contraodes de caire més satíric, festiu, crític, alegre. Hi ha algunes gavines sobrevolant el barret dels protagonistes. Comença David Castillo, que tendeix a les contraodes: descampats de Poble Nou i reencarnacions xamàniques, “és un món estrany, amic, el de la veritat”. Contenidors, cotxes abandonats, la pietat d’una caixera equatoriana (deu ser el primer poema de la poesia catalana que inclou una caixera de supermercat, deuen se coses de la democràcia, sosté Castillo, sorneguer). Tornarà amb tres poemes, un sobre la murtra del Carmel de fa uns anys, l’altre protagonitzat per un poeta del circuit, el nom del qual no vol recordar, durant l’època de la bombolla immobiliària. “La costa és tan bonica com el cul d’una mona on els pigmeus compraven segones residències [...]”, “[...] al camp nou, s’encén el segon Montecristo: barça, barça, barça!”, finalment un poema situat a la Plaça Reial: “un asceta camí de perfecció a través de l’enviliment”. 

D'esquerra a dreta: Jaume Subirana, David Castillo, Ramon Solsona 
i D. Sam Abrams (foto de Pep Herrero)

Es van passant el torn. Subirana indica la seva intenció de llegir poemes a mode d’odes diferents, poemes de caire més divertit (en el bon sentit, s'entén), també, i lligant-ho amb un dels temes de la Setmana, poemes que marquin diferents territoris. Llegeix Enric Casasses: “tot em serà casa, com si veiés voleiar la roba estesa de l’àvia”, Blai Bonet “esclarissades ombres d’olivera”, llegeix Rosa Leveroni, Josep Carner, amb el poema d’exili ‘La resposta’. Es van passant el torn. Ramon Solsona llegeix poemes del seu llibre ‘Botifarra de pagès’, mala llet i rauxa, poemes rodolí sobre el dret a decidir (altre cop el rodolí involuntari). Algunes gavines de fons, un avió al lluny. El cel segueix en mode blau fantàstic. I a l'escenari es van passant el torn. Ara D. Sam Abrams llegeix un fragment de ‘Lo gaiter del Llobregat’, quan estava, diu, molt enfadat amb la ciutat. Les odes i contraodes segueixen però l’Apuntador vol arribar a temps a l’homenage a Lou Reed. Calar anar marxant...

  

HOMENATGE A LOU REED

Metro amunt, guirigall enllà, cruspir-me amb pressa un tall pizza, comentar la jugada amb un amic, la cervesa de rigor. Es comença a fer fosc, les olors surten a passejar, pul·lulen l’aire. La Plaça de les Dones del 36 dóna una benvinguda immillorable que consisteix en l’aroma dels gessamins que hi ha plantats a voltant. Va arribant el públic, l'altre codirector de la Setmana, Ernest Farrés, ja ha arribat. També els incansables membres de l’I.C.U.B. A segona fila el Ferran i la Núria de l’Horiginal. Som un món petit, que diria Pere Quart. Presenta David Castillo, home orquestra. Fa cinc cèntims de l’origen de tot plegat, el caldo de cultiu germinat a partir del disc ‘Berlín’ de Lou Reed, el Què i el Com del llibre de relats lliures que avui esdevé el puntal de l'homenatge a Reed, això és: ‘Berlín capital Alaska’. Castillo diu tot de noms de gent involucrada en l'assumpte [passa que la foscor nocturna em provoca mala caligrafia i ara no la sé desxifrar].  Per sort molts estan damunt l’escenari. Ignasi Julià, per exemple, que va fer el pròleg, crític musical, saluda amb un “benvinguts a una Nova York mental” i llegeix el seu article: ‘El mayor de los desengaños’,  on explica la seva relació amb el músic:  Lou com el cabró inestable però també d’una “ternura que sólo se culmina en la intimidad”, Lou, que quan el va conèixer estava rehabilitat i no deixava ni que si li acostessin amb cap tipus d’alcohol o droga. Lou, “tai chi o paranoia?”, Lou, Lou, “el desconcertante interruptor de tu mente”. En acabat Julià ens regala un poema inèdit que li va passar l’artista de Brooklyn a mitjans dels anys 70. De primer el llegeix en català, amb una traducció pròpia; de segon en versió original: “la imaginació lloada a les drogues”, o “no hi ha res dolent a tenir por, demostra que ets un home”, o “fou la meva una il·lusió de vida plena però veig els errors, no m’enganyeu afalagant-me i lloant-me!”. 

És el torn d’Alfred Crespo, un dels altres responsables que aparegués ‘Berlín capital Alaska’. Divertit, es dispensa per la seva poca pràctica a l’escenari i a continuació llegeix un text en relació a l’actuació de Reed a l’Auditori que ens apropa a la seva experiència amb el mite. Coses com: “una sucesión  de pedazos de mi vida cantada por otro”, “la sensación que nunca tendrás nada que no te ganes”, “hay que tener amigos hasta en el infierno. Y yo tengo uno trabajando en este auditorio”. Els textos de la nit repeteixen la sintonia d’una juventud perduda, amb les drogues ressonant de fons, a mode de tornaveu. Una joventut acarada a les mentides, als somnis ofegats i a les desferres que se'n deriven, la mel als llavis que no, constatant-ho tot a la boca del cantant. El músic, el poeta. També hi ha una crítica, un fàstic, a cert sector diguem-ne acomodat -o inconscient- de la societat, fins i tot a aquells que pel fet de vestir i calçar de la mateixa manera (el què avui en diem "moderns") presuposen estar a la mateixa sintonia: “[...] mis vecinos rozan el éxtasis. Ya ha tocado dos de ‘El plátano’, dicen”, llegeix Crespo, satíric. De vegades resulta gairebé tan dificil estar lliure de pecat com de la primera pedra. Hi ha la nit de fons, prou estrellada per ser Barcelona, barri de Gràcia. I el públic, que sembla interessat, que sembla sentir-s'ho proper, acompanya. 

David Caño, amb la plaça al fons (foto de Pep Herrero)

Crespo deixa pas a Carlos Zanón (que no Zafón, com sento preguntar al meu amic, momentàniament confós, estranyat: -aquest és el Zafón?, diu. -Hòstia doncs està molt bé, m’agrada més del que em pensava, afegeix. Riem). Alguns veïns guaiten curiosos per la finestra. L’escenari envoltat d’edificis sembla ser el menjador de la plaça. Zanón llegeix un text sobre ‘Sad Song’ i avisa que si no llegeix ‘Coney Island baby’ no és pas per por a les SGAE sinó per la mida de la lletra impresa, que no arriba a visualitzar bé. “No crec que la gent lluiti, en el fons per grans coses, sinó per la seva gent”, etziba abans de disposar-se a llegir el text. La vida com una ‘Sad song’, l’amor, la droga, la por, ella. “En el fondo nunca nos importó que hiciera frío en Alaska”, conclou.  “Doncs sí que mola el Zanón aquest”, em xiuxiueja l'amic. Torna Castillo, ara per parlar de Sabater, poeta i activista contracultural mort fa un temps, per homenatjar-lo i llegir-ne un poema:  “entre otras cosas nací en un taxi y eso explica una visión refinada y espectacular de la vida”. O era “de la noche”? Bé, parla de Déu amb Déu mateix per situar-lo en el seu món, el fa baixar perquè miri el seu voltant, per si per aquelles coses de la vida no ho veu, parla amb Déu per escopir-li: “gloria divina, gracia de Dios”. O “Dios es un gusano”, o “maldigo a los Hombres que han creado Dios”. La droga, els viatges psicotròpics, sempre ressonen de fons. La veu de Castillo va in crescendo, el poema s’anima, creix, arriba a la gent. Ara un poema del propi Castillo dedicat al guerriller de l'IRA Bobby Sands, poc abans de morir: “una llàgrima de conserves tenyida de rovell”, “[...] detingut, les seves úniques possessions: una antologia de poesia i un revòlver, l’ànima i l’orgull a cada mà”. Encara arribo a escoltar un altre poema que diu: “no hay quien domine el destino: ni tan solo con una pastilla de éxtasis”. I arriba el torn de David Caño: admirat de Pere Marcilla, diu, que al seu torn sentia fascinació per Reed, en llegeix un poema: “és sang el que plou, i no xampany”, “l’origen és bisexual, brou de big-bang”. Ara en llegeix un de Lou Reed, seguint la corda de la línia crítica. “homes de negocis, no sou dignes de cagar damunt vostre”. Finalment algun poema propi i bombes a l’aire que no sé si em deixen transcriure: “et diré que sí, que friso per fotre una bomba al camp nou”, coses altres com: “és la _____ (la foscor ha fet la meva lletra indesxifrable) ombra, el que ja no t’acompanya”. A les finestres dels pisos de la plaça es divisa un home reclinat al sofà, un altre que obre la nevera. La vida continua, malgrat tot. Caño acaba, surt altre cop David Castillo, “quina canya el Caño!”, bromeja, i presenta la cantant nord-americana Tori Sparks. És simpàtica, arriada i dolça, de seguida es posa el públic a la butxaca. Lloa el fet que les instituciones promoguin actes com aquests, impensable, diu, als Estats Units actuals. Comença amb ‘Pale Blue Eyes’, interpreta a la seva manera, apassionada i sensual, lliure, fantàstica. 

Tori Sparks (foto de Pep Herrero)

La seva rosa cabellera, el seu posat gràcil que el ventet movent els baixos del seu llarg vestit pentina. Fa bo allò de que una bona cançó és un somni acomplert. Moments de pell de gallina, flaire de gessamí mesclada amb les notes loureedianes. Els veïns curiosos tornen a aparèixer a la finestra, hi ha una mare amb un nadó. Hi ha nens (i no tant nens) mirant-s’ho des del parc infantil. Petits instants de comunió, potser a la manera de Vinyoli. Ara demana al públic que l’ajudi a fer “coros” (segons el diccionari: “cors”). “Ara fareu de David Bowie”, bromeja. El públic masculí ha de fer els greus, diu: Oooooohhh, el públic femení els aguts, fa: Aaaaaahhh. La cançó, ‘Satelites of love’. El públic comença tímid però a poc a poc s'anima. Oooooohhhs i Aaaaaahhhhs sincopats. Val a dir que l’apuntador es troba més còmode amb els aguts -potser no és l'únic- però en comptes de sumar-se als Aaaaaahhh decideix aspirar el fum de la cigarreta i centrar-se en l'Oooooohhh.  La cosa es va acabant. Deixo l’amic en bona companyia. Avui, a l'escenari, ens han obert una finestra a la contracultura barcelonina passada. L’actual, sembla que poca gent sap on para... 

Abans d’acabar, Sparks ens regala alguns temes propis que valen molt la pena. S'escolten “palmes” entre el públic. Tori Sparks. Una grata descoberta, apuntin el seu nom.

I ja, metro avall, cervesa amunt, el do de la ubiqüitat li arriba a l’apuntador en forma de dos poetes que han assistit al memorial ‘Vinyolians’. Han trobat a faltar una més alta presència de poemes de Vinyoli, diuen. Estan embalats, la conversa flueix i, des del clímax que ens cega, bevent-bevent, se’n va lliscant la nit per altres verals. Però això, benvolguts lectors, benvolgudes lectores, ja són figues d’un altre paner...

        

Conversa amb Antoni Clapés

Enguany Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és un dels poetes convidats al XXX festival internacional de poesia de Barcelona. En aquest cas, l'únic poeta del principat. Hem parlat (o, millor dit, mailejat) amb ell, breument, sobre el festival i els seus llibres:

Antoni Clapés, en una fotografia recent

1) Què significa per a tu ser el convidat nostrat del Festival Internacional de Poesia de Barcelona d’enguany?

Ser convidat al Festival és una gran responsabilitat i un enorme privilegi. Perquè, de sobte i per uns instants, esdevens el representant dels centenars de poetes de Catalunya; i és com si a través de la teva veu s’escoltessin totes les altres. Alhora, llegir en un lloc tan emblemàtic com el Palau (on he passat hores tan intenses), al costat de grans noms de la poesia del món, és un regal extraordinari.

2) Què creus que aporta la Setmana de la Poesia al panorama poètic del país? (Aquí en pots destacar aspectes i si vols criticar-ne algun altre també endavant)

L’èxit de convocatòria que, any rere any, el Festival assoleix, indica que s’ha anat creant un públic fidel, que estima la poesia i que s’ha compromès amb aquest esdeveniment. De fet, tota la Setmana és un avís que sembla dir: “Ei, que la poesia existeix, i existeix cada dia! Llegiu-ne tothora!”

Sempre, però, he opinat que, en els mateixos llocs on es fan les lectures, caldria que hi hagués una presència activa de llibres dels autors que han intervingut, perquè la persona que acaba de sentir-se colpida per un vers o un poema, pugui tenir a les mans (i, eventualment, comprar-lo!) aquell llibre que, difícilment, trobarà a la llibreria, atès que aquestes, en general, a la poesia li dediquen un espai ínfim o, en el millor dels casos, limitat als quatre poetes oficials.

(En aquest sentit, l’any passat vam organitzar un acte, dins la Setmana de la Poesia, en el qual van intervenir una vintena llarga d’editorials independents de poesia per reflexionar, entre tots, sobre el que en dèiem “la invisibilitat dels llibres de poesia”. El resultat de la jornada –un voluminós dossier ben fet i molt complet: l’anàlisi del problema i algunes possibles solucions– es va fer arribar als diversos estaments implicats, fins al Conseller... però els fruits del treball no semblen massa visibles, de moment... Tampoc la minipresència de la poesia en els mitjans de comunicació és que ajudi massa...)

3) Què ens llegiràs al Palau? Obra nova? O tiraràs més per l’antologia?

En principi volia llegir obra nova: poemes del darrer llibre –encara no del tot acabat. Però al final m’he decidit per fer una brevíssima ullada als meus darrers trenta anys d’escriptura. Començaré amb “Solitud” –que és dedicat a Joan Vinyoli: un poema escrit just un any després de la seva mort–, i acabaré amb un d’inèdit.

4) Sovint se t’inscriu en l’anomenada –i ho dic així, per entendre’ns– “poesia del silenci”, potser per aquesta cosa d’anar a l’essència, potser per la vocació d’explorador que se li pressuposa al poeta. Hi combregues? I, arribats a aquest punt, on diries que queda el límit entre parlar del silenci i el perill de caure en la pròpia tautologia del llenguatge?

Sí, moltes vegades m’han inclòs, com dius, dins dels qui conreen la “poesia del silenci”. Potser perquè la meva escriptura ha tractat d’indagar, de burxar –a través del llenguatge poètic– en l’essència d’alguns aspectes capitals de la vida de la persona, tractant d’arribar a l’arrel. Hi ha un silenci físic (que Cage va indagar a fons) i un silenci metafísic, que és un silenci seminal: origen de la paraula, del logos creador. Res no acaba amb el silenci: és caplletra de tot. Blai Bonet deia que el silenci és sentir-ho tot però sense remor, sense xiscle...

La meva poesia, però, ha anat evolucionant –crec jo– al llarg dels anys, i això li ha evitat l’encasellament: el parany de caure en la tautologia. Abans de l’etapa, per dir-ho així, del silenci, vaig reflexionar sobre l’escriptura mateixa, sobre el llenguatge poètic; ara estic més a la vora del misteri de la llum. (Però el silenci, certament, sempre ronda a la vora...)

5) Ara m’has fet pensar, no sé si ve a compte, amb aquell poema de José Ángel Valente: “Qué oscuro el borde de la luz / donde ya nada / reaparece”. Ens pots fer cinc cèntims, ja per acabar, d’aquesta vora del misteri de la llum?

D’una manera similar al silenci, penso que hi ha una llum física (tan canviant i tan enlluernadora, en el temps i en l’espai!) i una llum metafísica (una exploració interior que és a l’origen de tot: “que existeixi la llum –i la llum va existir”, llegim al començament del Gènesi). Poetitzar és recórrer el fosc camí vers la llum, sabent que la llum és un fenomen de l’endins: és reflexionar sobre l’espai que habitem fins que algú “posa la seva ombra sobre els rellotges de sol” (Rilke). Es tractaria, doncs, d’“habitar just a la llinda de la paraula / allí on la llum / és invisible / i tot esdevé visible”, com diu un poema de L’arquitectura de la llum.

Valente sí, i sempre: és un dels grans noms que, amb una poesia que sempre va vorejar el misteri, deixava fora de joc l’acaparament del llenguatge pel món: l’alliberava.

   

Uns xiquets reciten Vinyoli

I seguint en el mode homenatges, goiteu quin poema reciten aquests xiquets:

Runa. Joan Vinyoli from webieslabisbal on Vimeo.

2. Llegir Vinyoli, avui. La veu d'Ida Vitale i Enrique Fierro. Bikimel, Farrera, nimfes i coloms

  

LLEGIR VINYOLI, AVUI

Quan arribo ja hi ha cua per entrar al Palau de la Virreina. Les cadires plenes, el públic d’edat granada. Devem ser tot just dues pesones i l’apuntador, que baixem dels quaranta anys. On són la resta? Treballant encara? La conferència recital comença puntual (altre cop el rodolí involuntari). Pep Solà, autor de ‘La bastida dels somnis', un dels millors coneixedors de la vida i obra de Joan Vinyoli, diuen, presentat pel codirector de la Setmana Sam Abrams, que reivindica la figura de Solà per al seu torn reivindicar la de Vinyoli, no només a nivell de les lletres catalanes i hispàniques, sinó també internacional. Vinyoli, com a poeta però també com a teòric de la poesia i traductor. Queda clar que Vinyoli resulta una de les figures cabdals de la poesia catalana. Hi ha el cunyat de Vinyoli entre el públic (avui li gastaré el nom al senyor Vinyoli, pobre). I comencem. 

Pep Solà, en plena ponència

Què ens diu Vinyoli avui? Quin abast i rellevància té? A tot això i més respon Solà, que glossa vida i obra de l'autor amb una bona mescla d’erudició i sentit comú. Comença excusant-se pel fet que, al capdavall, Vinyoli, es defensa per si sol. Tira d'una cita de Shelley (“la poesia ens redimeix de la mancança de visitacions de la divinitat”) i Joubert (“cercant la bellesa el poeta troba més veritats que no pas el filòsof”), una mica per tal d'ubicar l’actitud Vinyoliana. Assenyala la combustió vital d’un poeta la poesia del qual ensenya a viure, estimar i morir, que abraça el compromís de la poesia com a un destí. Un poeta que es veu forçat a treballar i no pot accedir a estudis universitaris, que malgrat tot comença a traduir Rilke als vint anys, un dels seus poetes puntal, poeta que diu, diuen: “la poesia no és una crònica de sentiments sinó d’experiències”. Una experiència que en Vinyoli s’expressa en termes de tremolor davant de les coses. Assenyala tres ubicacions a mode de triangle vital Vinyolià, això és: la Santa Coloma de Farnés de l’adolescència i naixement del Vinyoli poeta, el Begur que es podria incloure dins l’etapa de maduresa i Barcelona, la seva ciutat natal i de sempre. La ponència dóna per molt, així que em limitaré a transcriure un seguit de pinzellades per a intentar donar una idea de tot allò que desplega Pep Solà:

-La voluntat de dissolució amb la natura, juntament amb l’impuls de comunicació/interpretació de totes les coses, el situen a prop d’un panteisme extrem.  Vinyoli ensenya a mirar la natura d’una altra manera. Solà també assenyala la consciència autocrítica que tenia el poeta, la consciència de pobresa espiritual que tenia i com, però, la seva obra ens demostra el contrari.

-Utilitza el record com una manera d’actualitzar el passat per poder-lo viure amb tota la intensitat en el present (“la boira planura dels records”). Poeta d’intensa vida onírica que semblava no tenir-ne prou amb la vida de despert. Assenyala també

-L’obra gira entorn l’amor i la mort, que tenen un lloc central dins el seu pensament formal (“només un somni val: amor i mort”). Amor sensual i eròtic, l’amor diguem-ne espiritual i, és clar, el desamor. La mort com a forma de coneixement i alteritat que permet ser l’altre.

-Tot i que Vinyoli va aprendre poesia sobretot de Carles Riba i Rilke, assenyala Holderlin com la personalitat més propera a ell.

-El situa en el context d’un poeta contemporani com Espriu, autor, ens diu, d’obra enlluernadora sense gairebé sortir de casa. De Vinyoli en destaca que, en canvi, que només podia ser poeta, que ho fa des de la intensitat vital procés del qual se n’esdevé una obra il·luminadora i menys artifici verbal però amb més comunicació i profunditat humana.

-En un moment el situa prop de la idea de Heidegger: som éssers fets per la mort. Cada moment és fet néixer i morir i cada instant és fet per morir. Hi ressona l’etern retorna Nietzschià.

-Situa la deriva personal de l’autor en l’intent obstinat però impossible de conciliar amor i mort. Com d’aquest grinyol se’n destil·la una excel·lència poètica.

-El poeta es fa seu allò de Nietzsche: “Sols un manament: sigues pur”. Puresa en el sentit d’autenticitat, d’abordar la vida a pit descobert.

-Vinyoli volia ser un home entre molts, però no ho era.

-Dels naufragis existencials (els situa sobretot els primers anys dels 70) l’alliberen les paraules i els efectes.

-Assenyala el llibre ‘El callat’ com un dels moments de més alta volada de l’autor, juntament amb Realitats, que esdevé l’altre pes de la balança. I com no van tenir bona acollida per la crítica oficial, entre d’altres coses, pel fet que estava de moda el realisme social i perquè no era un poeta al servei de les inquietuds col·lectives del poble, sinó que el seu compromís era amb la poesia i la condició humana.

Solà ha estat impecable. La conferència, imperdible. A veure si surt publicada en alguna banda.

Ja per concloure, el ponent assenyala la importància dels poetes pel seu poble, com aquests augmenten les capacitats cognitives dels seus parlants, i conclou que llegir Vinyoli avui, a part de l’enriquiment de la pròpia experiència vital, a part de l'oportunitat de poder conèixer de primera mà un compromís poètic i vital excepcional, ha de servir també per a reparar una de les injustícies més lamentables del nostre sistema literari. Injustícia que, sembla ser, es va esmenant. Veurem què passa després de l’any Vinyoli.

A continuació entra en escena l’altra participant, Núria Candela (amb una vasta experiència en posar veu a la poesia d'autors catalans) disposada a recitar alguns poemes de Vinyoli. 

Núria Candela, amb la sala plena

Un servidor, que no té el do de la ubiqüitat, ha de marxar per poder arribar a una altra banda. Més tard pregunto a alguns assistents i m’expliquen que la Núria ho fa molt bé però, en el cas que ens ocupa, potser amb un excés d’interpretació. Que degut a la naturalesa despullada i de vitalitat extrema que amalgamen els poemes de Vinyoli és convenient interpretar-los de manera més natural, menys artificiosa. Ja saben, sobre gustos colors.

LA VEU D'IDA VITALE I ENRIQUE FIERRO

Metro amunt arribem a la casa Amèrica, l’espai que acull la lectura de poemes del matrimoni de poetes uruguaians Ida Vitale i Enrique Fierro . Agafo lloc, vaig a la parada de llibres habilitada i fullejo el seu llibre “Reducción al infinito”. Potser si que té punts coincidents amb Eugenio Montale, com diuen. Me l’acabo comprant. Sala de conferències plena, públic més variat. Presenta Ernest Farrés, l’altre codirector de la setmana i Aurelio Major, que agraeix la presència dels poetes i el poder fer servir aquella màxima de: “cada cual lee lo que se merece”. També destaca la importància dels dos poetes, cardinals en la seva llengua així com la seva postura ètica i de compromís moral. Ambdós celebren poder comptar amb dos poetes de la seva talla.

Enrique Fierro, llegint; Ida Vitale, escoltant

Pren el micròfon Ida Vitale. De posat seriós però alhora benèvola, se l’hi endevina una lucidesa admirable, no només per la seva avançada edat.  Llegeix alguns poemes i d’en quan en quan mira el rellotge per no passar-se de temps. Està al cas de tot. Defensa la serietat de la poesia (cita Montaigne, que, traduït, vindria a ser alguna cosa així com: “se puede hacer el tonto hacia cualquier cosa pero no en la poesia” ), el refugi del llenguatge (cita Aragon que traduït seria del tipus: “todo el infierno del mundo puede consumirme pero yo no perderé mi asombro ante el lenguaje”). Una dona amb taules. De veu rogallosa i calmada, llegeix a poc a poc. Una veu diguem-ne existencial tirant a melancòlica però sense ser autocompassiva. Coses com:“por transparencia se ve el fuego devorar la más alta torpeza”, “el verano dirigió hormigas a la miel”, “el calor va deprisa a su mayor edad mientras el árbol pone su sombra, su verdad”.

A continuació Enrique Fierro. També de veu calmosa, potser menys greu, com més lliscant. Tendeix més a llegir que a recitar. D’una poesia tirant a juganera (que no vol dir menys seriosa), treballa l’encavalcament i la repetició per a construir sentit com un sampler acumulant sons.  Tot just començar:  “equivocar-se de palabra escrita [...] ”, i segueix: “de cándida y senzilla, quererte tanto”, “fosa común donde todo es mentira”, “oyen voces, tiene epifanías” per acabar amb un:  “entre una idea y la vaca colorada me quedo con la vaca colorada”, que roba un somriure del públic.  Aplaudiments generals. Els poetes han sigut breus. Encara no cinquanta minuts. Però ha estat un tastet ben sucós. Encara, però, els hi toca atendre la colla d’admiradors que els volen saludar o que volen que els hi signin els llibres.

Ida Vitale i Enrique Fierro, finalitzat l'acte

BIKIMEL, FARRERA, NIMFES I COLOMS

Seguim metro avall, cap al fantàstic espai que resulta ser el verger del museu Marès, a veure l’espectacle sobre Farrera que ha muntat Bikimel (això és Vicky de Clascà, David Soler, Pau Figueres i Lucas Suárez). Cervesa al bar del pati, prendre l’aire. Fosqueja, hi ha un colom que voleia a banda i banda dels contraforts laterals. L’entrada de públic, acceptable. Comença amb sons de la natura gravats a Farrera: una tempesta, ocells. So ambiental que convida i lletres que tendeixen a la reflexió creant un compendi diguem-ne "new age" introspectiu. L’inici ja apunta direccions: “el moviment de la soledat és infinit o direccional”, les seves cançons amaguen coses com: “la lluna més enllà del cingle, “no hi ha fi només camí guiat pel so hipnòtic del sentit”. Segueix, entre momentanis problemes de so: “jo vull ser del color de les muntanyes quan es pon el sol”, “a la roca del rei hi neix farigola”. A l’apuntador per moments li recorda alguns punts del Roger Mas més “pastoril”, a l’apuntador el so de guitarra neta i despullada el duu a pensar en algun moment de José González. A l’apuntador l'assumpte el remet per moments al country de saló que ha vist a les pel·lícules. La nit refreda i l’apuntador es comença a penedir de no haver agafat una jaqueta un xic més gruixuda. Almenys es pot fumar. El colom a la platea del contrafort mou el bec nerviós, sembla que escolti la música. Les gàrgoles del pati fan com que s’ho miren tot. Ara Bikimel ens explica l’afluència d’artistes d’altres països a Farrera i que, per tant, la lletra en anglès de la següent cançó és denominació d’origen, també.

El verger del museu Marès en plena actuació

Farrera, zona de muntanya, espai per a traductors, zona de fer-hi estades: la següent cançó incorpora uns Kyrie Eleision que són uns “coros” (segons diccionari: cors) perduts del Pallars i que va assajar amb la gent local. Ara convida a fer els “coros” al públic del Marès, sempre un xic tímid i expectant. El colom canvia els contraforts per la font central del pati. Entren alguns “guiris” curiosos, una mare amb la canalla se’n va. Hi ha un fan ja granadet a la fila de davant que no deixa de fer contorsions amb l’esquelet i seguir el ritme apassionadament des de la cadira. Sembla que s'ho passa d'allò més bé. Segueixen les cançons, els punts instrumentals amb solos de guitarra que eleven la intensitat de l’assumpte. A l’aire pesco coses com: “princeses d’encens”, “no tinc amics i el sol es pon”, “deixeu que les nimfes vinguin a mi”. La veu fonda de Bikimel, de greus a aguts, gola gorg de Bikimel, endolcida Bikimel. Bikimel i les bèsties pardes. Ara una mica d’Italià. Farrera és terra de frontera. 

Bikimel i companyia

La cosa entra a la recta final. L’apuntador troba a faltar més sons de la natura del voltant de Farrera incorporats en l’espectacle.  Sobre gustos, colors. Final més àlgid. El colom torna. Aplaudiments. Bis. El fred entra per l’esquena. És hora d’anar a sopar alguna cosa. Demà aquest mateix espai serà ocupat a les 22h pels ‘Vinyolians’ que li reten el memorial: Vicent Alonso, Manuel Forcano, Feliu Formosa, Jordi Llavina, Susanna Rafart i Lluís Solà. Si no tenen el do de la ubiqüitat, hauran de triar. Però no s’ho perdin.

(No vull  acabar sense recordar la importància d'espais com el Centre d’art i natura de Farrera per a la llengua -i no només la llengua- del país. Un lloc rellevant dins la cultura catalana que actualment ha perdut els ajuts amb els que aconseguia sobreviure. Passeu-ho. Passeu-ho, que diuen que de xarxa en xarxa, amb sis vegades n’hi ha prou per arribar a tothom, o als que cal arribar. Si és que, és clar, se’n volen assabentar.)

 

***

I demà [per avui] seguim amb la Setmana, que hi ha teca: l’ànima de Vinyoli dins el cos de Lluís Soler (19h, La pedrera), Spoken Word (20.30h, plaça Sant Felip Neri), Odes i contrades (20.30h  Museu d’Història de Catalunya), els Vinyolians abans esmentats i l’homenatge a Lou Reed (22h, a la plaça de Les dones del 36). Triïn la seva aventura.